dissabte, 23 d’octubre del 2010

«Èdip rei» i la novel·la polícíaca

Dijous passat feia referència a l’argument d’Èdip rei, que el crític nord-americà Lionel Trilling considerava el més enginyós i el més terrible que mai s’haja imaginat. Trilling destacava també el caràcter pertorbador d’aquesta història, perquè “la majoria de nosaltres vivim amb la sensació de ser culpables secretament d’alguna cosa que no sabem quina és”.

Aquest argument (el de l’ésser que acaba descobrint en el seu interior el secret més terrible, el del detectiu que troba el criminal en ell mateix) ha estat un model per a moltes novel·les policíaques o d’intriga. Èdip rei seria, de fet, la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental i Èdip el primer prototipus del detectiu. En classe vam comentar que molts dels diàlegs d’aquest drama són, en realitat, interrogatoris que efectua Èdip i que un dels trets més rellevants d’aquest personatge és que sempre està preguntant. El mateix Èdip utilitza explícitament les paraules “investigació” i “recerca” per a referir-se a la seua voluntat de trobar l’assassí de Laios: “Calia iniciar una investigació”, “prego als déus per als qui no col·laborin en la meva recerca…”

Jordi Balló i Xavier Pérez van demostrar en La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema, un llibre esplèndid, que tots els grans arguments cinematogràfics estan presos dels mites i narracions de la literatura universal. Entre d’altres, van resseguir la llarga descendència del model argumental d’Èdip rei, sobretot en la novel·la policíaca. La més popular sobre el motiu d’un investigador que acaba sent el culpable del crim és, sens dubte, L’assassinat de Roger Ackroyd d’Agatha Christie. La vaig llegir fa temps i en tinc un bon record, encara que no deixa de ser una novel·la fallida, perquè s’hi fa servir una trampa poc convincent: està narrada per un personatge, el culpable, que oculta aquest fet al lector fins al final. El lector, és clar, queda tot despagat, com un xiquet a qui punxen el globus. És el mateix que passa amb les històries que resulten ser un somni.

En La llavor immortal s’esmenten alguns altres exemples, com ara el film So Dark the Night (La nit és fosca, 1946) de Joseph H. Lewis, on es narra la història d’un policia esquizofrènic, que descobreix, terroritzat, que la cadena de crims que està investigant obsessivament han estat perpetrats per ell mateix. O El llarg adéu, pel·lícula de Robert Altman basada en la novel·la de Raymond Chandler del mateix títol, en què el detectiu Marlowe investiga la mort d’un amic seu i acaba descobrint-lo viu i responsable dels crims que el detectiu intentava aclarir.

Recorde ara dues altres novel·les policíaques, de les millors que he llegit mai, que no apareixen esmentades en La llavor immortal i que es poden considerar també una mena de variacions sobre l’argument d’Èdip rei. La primera és El gran rellotge (The Big Clock) de Kenneth Fearing, editada en català en la col·lecció de La Cua de Palla. Hi ha hagut un crim i el responsable de l’assassinat sap que hi ha un testimoni, però no sap qui és. Decideix trobar-lo per desfer-se’n i encarrega la investigació, sense saber-ho, al mateix testimoni! Per tant, aquest personatge rep l’encàrrec de descobrir-se a ell mateix i es veu immers en un paper polièdric, on se’l pot veure com a testimoni, investigador i presumpte culpable. Després d’un inici un tant parsimoniós, la novel·la s’accelera i i ja no es pot deixar fins al final, que és una mica decebedor, però segurament això era inevitable després de l’embull de mil dimonis que s’organitza.

El títol fa referència a la maquinària del destí: “el gran rellotge funcionava com sempre, i era l’hora d’anar a casa. Algunes vegades, les busques del rellotge corrien disparades, i d’altres a penes es movien. Però això no canviava res al gran rellotge. Les busques podien moure’s cap enrera i el temps que marcava seria el correcte de tota manera. Continuaria funcionant com sempre, perquè tots els altres rellotges han de regir-se pel gran, que és encara més poderós que el calendari, i al qual ajustem automàticament tota la nostra vida.”

L’altra novel·la a què em referia és Parany per a una noia de Sébastien Japrisot, també publicada en “La Cua de Palla”. Una dona jove i bonica ha perdut la memòria en un incendi. Els trets del seu rostre han quedat greument afectats. Ingressada en una clínica, s’esforça per reconstruir el trencaclosques en què s’ha convertit el seu passat. Hi ha, a més, una herència pel mig, molt important. A mesura que passen els dies, una sèrie de records vagues i distorsionats l’omplen de confusió. Ella podria ser Dominique o Michèlle, dues cosines rivals, una de les quals va morir en l’incendi. Els dubtes sobre la pròpia identitat la portaran a entreveure una veritat terrible: potser siga una assassina.










8 comentaris:

  1. Enric, ahir a la nit van ficar un documental a la 33 sobre Allan Poe, i moltes de les coses que digueren d´ell em recordaren a tot el parlat sobre Èdip rei, i a més, pense que tiren un pica més del fil en tot aquest assumpte.
    Digueren que Poe era un buscador de coneixementes prohibits, i que rere tots aquests coneixements pohibits es troba l´únic veritable: la mort. Amb les seues paraules
    "és evident que ens precipitem cap a un secret emocionant, un secret que no es pot divulgar, el coneixement del qual comporta la destrucció."
    També feia lusió als seues relats detectivescos, i a la profunda culpabilitat que senten molts dels seus personatges.
    I sentint tot açò no he pogut evitar relacionar-lo amb Sófocles.
    A més pense que Poe apunta directamente a la resposta de tota aquesta recerca de la veritat profunda d´un mateix, que no podia ser altra que la mort. La mort com a última realitat,impoaaible d´eludir, i açí és on resideix, pot ser, la tragedia.
    I com deia Fernando Pessoa "la decadència és la pèrdua total de la inconsciència; perque la inconsciència és el fonament de la vida."

    ResponElimina
  2. De fet, podríem considerar Poe com el fundador de la novel·la policíaca amb la seua narració "La carta robada", que a mi m'agrada molt. En aquest relat Poe crea tant la figura del detectiu com la del seu amic una mica babau, que prefigura la parella Sherlock Holmes - Watson. D'altra banda, un dels motius recurrents dels contes de Poe és el pecat o la culpa amagada. És un dels temes d'"El gat negre". El títol d'aquest conte fa referència a tenir un secret o una culpa inconfessable. Un altre conte de Poe de temàtica semblant és "El cor delator".Aquesta preocupació pel pecat, aquesta atracció o interés pel mal com a tema de reflexió moral la retrobem en els altres fundadors de la literatura nord-americana, com Hawthorne i Melville.

    ResponElimina
  3. A mi se m'ha ocorregut una altra perspectiva de comparació. No sé què et semblarà: es tracta de la comparació d'Edip amb Crónica de una muerte anunciada, cosa que es pot tractar des de la perspectiva d'una tragèdia caribenya on tothom coneix el destí del personatge però ningú és capaç de canviar-lo. La comparació té un llarg recorregut i crec acosta k'estructura coral de la tragèdia a la literstura actual

    ResponElimina
  4. Sí, també. De fet, jo crec que el motiu argumental de l'"Èdip rei" és un dels més insistits en la narrativa i en el cinema, i no únicament en les trames policíaques. En "Êdip rei", de tota manera, més que la idea de la inevitabilitat del destí, n'hi ha una altra: que voler evitar-lo és la millor manera de provocar-lo. O que voler controlar el destí és la manera més segura de perdre's. Iocasta, segurament, tenia raó. Vull dir, en el sentit que sabia viure millor que no Èdip.

    ResponElimina
  5. El personatge d'Èdip expressa amb la màxima exactitut el tràgic en la literatura universal.
    Aquest llibre ha deixat una petjada a les literatures posteriors i actuals, i no només a la literatura, sino també al cinema.
    A la lectura es pot palpar un gran dramatisme; la ignorància no és la culpable i la intel·ligència no pot evitar la catàstrofe.

    Trobe que és un conte molt interessant, i a la vegada que enganxa, sense esperar eixe final. Però com ja et vaig dir, s'hem fà un poc pesat el fet de que cada personatge ocupe casi una pàgina parlant, sense que l'altre intervinga.

    Per tot el demés, he disfrutat llegint-lo, i sobretot descobrir eixe tràgic final.

    Ens veiem demà a classe Enric!

    Joan Soler
    2ºA Batx.

    ResponElimina
  6. Una de les coses que m'es mha agradat d'edip rei es el seu caracter policiac, que mha sorpres molt trobar a un llibre tan antic. No pensava que anés a ser un llibre aborrit, pero en qualsevol cas no mesperava que havent estat escrit tant de temps enrere es puga identificar amb un genere tan comú i actual com ho es el policiac. Tamb'e m'ha semblat interessant la caracteristica de la ironia tragica, que mostrael contrast entre les ilusions i expectatives que una persona te amb el que acaba sent la realitat, ja que crec que es algo que tambe podem observar hui en dia.
    Antoni Jorge López
    2 batx B

    ResponElimina
  7. crec que mhe equivocat, pero no se on havia de ficar el comentari, perdo enric
    antoni

    ResponElimina