dimecres, 20 d’octubre de 2010

«Èdip rei», un film de Pasolini

Ara que estem comentant Èdip rei voldria recordar la pel·lícula que en va fer Pasolini, amb Silvana Mangano  en el paper de Iocasta. El curs passat la vaig projectar en classe i als alumnes no els va agradar massa. Sobretot, crec, perquè la traducció visual que Pasolini fa d’Èdip rei  en el seu film els va desconcertar: paisatges àrids i desolats, armes i ropatges d’un primitivisme grotesc… Tot plegat contradiu i desconcerta l’associació de la Grècia antiga que la majoria solem fer, com en un acte reflex, amb el classicisme, amb les estàtues i els temples de marbre blanc. El fet, però, és que els grecs “clàssics” pintaven les seues estàtues i els seus temples amb colors vius i llampants, cosa que resulta ben poc clàssica i de gust dubtós!

Crec que la lectura de Pasolini és encertada i efectiva alhora: la seua pel·lícula, a més del text d’Èdip rei, reprodueix visualment una societat arcaica i intemporal, com el mite d’Èdip. La desolació i la buidor del paisatge (ni una sola olivera!) retallen amb més precisió, com en un dibuix a la punta seca, les línies del drama de Sòfocles.

Pasolini va adaptar al cinema altres obres literàries, com ara Medea d’Eurípides, amb la intervenció com a actriu de Maria Callas. I, sobretot, l’anomenada trilogia de la vida, basada en els tres grans reculls de contes de la literatura universal: el Decameró, els Contes de Canterbury  i Les mil i una nits.

En l’últim any de la seua vida Pasolini va fer una altra adaptació cinematogràfica que constitueix el contrapunt d’aquesta trilogia: Salò o els 120 dies de Sodoma, basada en l’obra del mateix títol del marqués de Sade. És una pel·lícula molt dura, no apta per a menors, ni per a adults, però constitueix una lectura profunda tant de Sade com del feixisme.

Les adaptacions al cinema de grans obres literàries solen ser sempre un fracàs. Aquestes pel·lícules de Pasolini i El procés d’Orson Welles, com a mínim, són l’excepció que confirma la regla.













1 comentari:

  1. Una pel·lícula de cine negre que té punts en comú amb Èdip Rei és Chinatown de Roman Polanski. Al film també és important el tema de l'incest, el protagonista anteposa la búsqueda de la veritat davant la seua pròpia felicitat i també intentant evitar un destí tràgic el protagonista acaba trobant-lo (intenta salvar a la xica i la maten, com ja havia passat abans, és a dir quasi s'havia profetitzat, com explica l'última frase que diu el personatge de Jack Nicholson "La història se repite").

    ResponElimina