dijous, 4 de novembre de 2010

Nel mezzo del cammin di nostra vita

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.



Josep Maria de Sagarra, en el seu comentari del primer cant de l’Infern, escrivia que “encara que no siguin moltes les persones que posseeixin de cap a cap la divina comèdia, com una arma espiritual completament coneguda i digerida, són escassíssims aquells que, partint d’una mitjana cultura, no sàpiguen de cor els tres primers versos del poema. Aquests tres compassos magnífics que volen dir tantes coses, i en els quals es troba la clau del perquè de tota l’obra”.

Sense cap preàmbul, amb l’energia, la franquesa i la precisió tan característiques de Dante, el lector es troba des d’aquests versos inicials immers en una ràpida successió de sentiments, en un tumult d’experiència, en una crisi de l’ànima que és alhora un final i un començament.

Quin és el mezzo del cammin di nostra vita? Segons declara el mateix Dante en el Convivio, la “nostra vita procede ad immagine d’arco, montando e discendendo” i “il punto sommo do questo arco, nelli perfettamente naturati, è nel trentacinquesimo anno”. Els trenta-cinc anys correspondrien, per tant, al moment de plenitud de les facultats humanes. Paradoxalment és justament en aquesta edat de culminació i de maduresa quan Dante sent que el terra li falla sota els peus. Hi té a veure, potser, que el mezzo se situa en el punt més alt d’un arc, no enmig d’una línia recta, de manera que la culminació és també el començament de la decadència. Hi ha, però, un fet més decisiu: el mezzo del cammin  de la vida de Dante coincideix amb el seu exili de Florència, que va partir la seua vida en dos. Aquest trencament biogràfic, inevitablement, va comportar un trasbalsament moral, un replantejament de la direcció i del sentit de la seua vida. 

El tercet inicial sintetitza, alhora, l’experiència de perdre’s i de retrobar-se. El mi ritrovai del segon vers assenyala el desvetllament sobtat de la consciència. Fins aleshores havia viscut ensonyat, tant’era pien di sonno a quel punto, dirà uns versos més avall. El primer pas per a la salvació de Dante va ser adonar-se de la condició de vici i ignorància, la selva oscura en què havia caigut. El seu intent de pujar a la muntanya, vestite già de’ raggi del pianeta,   representa l’aspiració esperançada d’una vida millor, i inicia el moviment de la foscor a la llum que recorre tot el poema.

Al mateix temps, el nostra vita del primer vers atorga a l’experiència intensament personal de Dante  un caràcter genèric. De fet, aquest motiu de la crisi individual, de l’ensorrament d’un món i d’una identitat personals, el retrobarem en moltes obres fonamentals de la literatura universal, com ara La mort d’Ivan Ílitx de Tolstoi, o El procés  de Kafka, o La mort a Venècia de Mann.

Quina és la diritta via? Quina és la vida recta, la vida correcta? Com s’ha de viure? Els comentadors de la Divina Comèdia fan referència a la vida que s’allunya del vici i de la ignorància, de la selva oscura. Però Dante no en concreta el significat, i el vers ressona per al lector ple de suggestió.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada