dijous, 2 de desembre de 2010

De la Divina Comèdia a la comèdia humana


Boccaccio i uns florentins que han fugit de la pesta. Pintura del 1485.

Aquesta setmana, finalment, hem acabat amb Dante i hem passat a Boccaccio. De la Divina Comèdia al Decameró o, com volia el crític italià del xix Francesco De Sanctis, de la Divina Comèdia a la comèdia humana: “Ecco, a così breve distanza, la commedia e l’anticommedia, la «Divina Commedia» e la sua parodia, la commedia umana!

En el Decameró Boccaccio abraça i descriu de la forma més concreta totes les capes socials, tots els oficis i classes del seu temps. En Boccaccio se sent, com va escriure Attilio Momigliano, “non l’uomo che vede nell’oltramondo il significato e l’epilogo della propia vita, ma l’uomo che vede nella terra il propio regno”. De tota manera, per a Erich Auerbach, la solució de continuïtat entre Dante i Boccaccio no és tan radical com sembla, ja que considerava que l’assoliment de l’ambient actual i real del Decameró té una relació estreta amb el que havia aconseguit Dante una generació abans. Dante havia estat el primer a abraçar l’ambient general i bigarrat de la realitat humana, “amb un llenguatge que satisfà tant la plasticitat dels fets com el seu entrellaçament en múltiples combinacions”. “Sense la Comèdia —afirma Auerbach taxativament— no s’hauria pogut escriure el Decameró.”

Boccaccio es diferencia de Dante, sobretot, per una ironia que li és peculiar. Res més lluny de la tensió ètica de Dante que la ironia enjogassada i maliciosa de Boccaccio. Els personatges i situacions tan variats que circulen pels contes del Decameró no són mai objecte de censura o de condemna. Boccaccio era un home plàcid, sedentari i satisfet, freqüentador de corts i de reunions, que necessitava adorar l’acció per a gaudir més profundament i refinadament de les pròpies comoditats d’humanista, de ciutadà sòlid i honrat. Alberto Moravia, en el bell assaig que li va dedicar, estimava que les aventures dels seus contes eren jocs de la fantasia que servien per a fer-li sentir amb més voluptuositat la quietud i la serenitat de la seua vida.

Per a Boccaccio la comèdia humana és divertida i entretinguda, sobretot perquè la contempla de lluny, còmodament instal·lat, com ara en una vila al camp. És fàcil ser indulgent en aquestes condicions. Dante, exiliat, representa justament el cas contrari de Boccaccio: el d’una persona que no troba el seu lloc o, més exactament, el d’una persona que tenia el seu lloc i l’ha perdut.

En classe, hem introduït el Decameró a partir d’aquesta comparació inicial amb la Divina Comèdia. Sempre que siga possible, procure encadenar i comparar les obres que anem comentant, de manera que es vaja dibuixant una mena de fil conductor. No m’agradaria que un curs de literatura universal es convertira en un catàleg.

Hem destacat també la construcció deliberada i clarament marcada que presenten aquestes dues obres. Després hem llegit i comentat la Introducció del Decameró, dedicada a descriure els efectes de la pesta que va esclatar a Florència el 1348 i que proporciona el marc narratiu del llibre: set dones i tres homes, fugint de l’epidèmia, es refugien en una vila dels afores de Florència i durant deu dies cadascun explica una història.

A més de la Introducció, n’hem llegit tres contes: el primer de la tercera jornada, en què Masetto de Lamporecchio es fa passar per mut i esdevé hortolà d’un monestir de monges, les quals totes concorren a gitar-se amb ell. El vuité de la vuitena jornada, en què hi ha dos amics i un es gita d’amagat amb la muller de l’altre; aquest, en saber-ho, fa amb la seua muller que aquell siga tancat en una caixa, damunt la qual, estant-hi l’un dins, l’altre es gita amb la muller d’aquell. Finalment, en el cinqué de la quarta jornada, els germans de Lisabetta donen mort al seu amant; ell se li apareix en somni i li indica on és enterrat; ella desenterra d’amagat el seu cap i el posa dins un test d’alfàbega, i plorant-hi cada dia una llarga estona, els germans li’l prenen, i ella se’n mor de dolor poc després.

Aquests tres contes permeten il·lustrar les dues línies principals del Decameró. D’una banda, els contes en què predomina la sensualitat i l’astúcia, la furberia. De l’altra, els contes de to més sentimental i líric, com el de Lisabetta. El món existencial es contraposa i s’alterna amb un món ideal, en un sentit no d’oposició moralista, sinó de complement humà i artístic. Aquests dos mons es corresponen sovint amb els dos estils literaris del Decameró: la frase llargament amplificada, que reprodueix el període clàssic, i la frase més curta, més tensa i ràpida, basada en la llengua oral. Un quadre complet, per tant, de la comèdia humana, en els seus aspectes exemplars i en les seues motivacions eternes.


Fotograma d’Il Decameron, film de Pier Paolo Pasolini.


Fotograma d’Il Decameron, film de Pier Paolo Pasolini.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada