dijous, 13 de gener de 2011

El teatre de Shakespeare i les formes de la retòrica

Després de la ullada als Sonets, i abans de començar amb Hamlet, hem llegit en classe alguns fragments d’altres obres de Shakespeare: de Macbeth¸ de Ricard II, d’El rei Lear, de Romeo i Julieta i de Juli Cèsar. No vaig tenir temps per a La tempestat que, juntament amb Macbeth, és la que més m’agrada de Shakespeare. De tota manera, em vaig referir de passada a una escena d’aquesta obra, en realitat dos versos només, desolats i amargs en la seua concisió. En aquesta escena, Miranda, la filla de Pròsper, que ha viscut sempre amb son pare en una illa apartada del món, veu per primera un dels joves que hi han naufragat, i exclama entusiasmada: Oh, a brave new world. I Pròsper li retruca: ‘Tis new to you.

Per cert, el títol original de la famosa novel·la d’Aldous Un món feliç és, precisament, A brave new world. La literatura anglesa juga molt amb les ressonàncies.

De Macbeth¸ de Ricard II i d’El rei Lear, ja intentaré dir-ne alguna cosa quan comentem Hamlet, quan parlem del que sembla constituir un dels nuclis temàtics de les grans tragèdies de Shakespeare: el nihilisme moral.

Romeo i Julieta i Juli Cèsar em van servir per il·lustrar el que és un tret fonamental del teatre de Shakespeare: l’expressió retòrica, d’una imaginació i d’una precisió inigualables. De vegades, sobretot en les primeres obres, una mica inflada i pesada.

De Romeo i Julieta hem llegit l’escena del balcó (Acte segon, escena II). De Juli Cèsar, el parlament de Marc Antoni davant el cadàver de Juli Cèsar (Acte tercer, escena II). Són dos exemples, justament celebrats, d’expressió retòrica, sobretot el parlament de Marc Antoni. En aquesta escena de Juli Cèsar, a més, assistim a una escena de masses que Shakespeare presenta d’una manera genial.

Sorprenentment, el diàleg entre Romeo i Julieta és més metalingüístic que no amorós: el llenguatge, de fet, n’és el tema central. L’escena s’inicia amb una intervenció de Romeo ridículament retòrica:

Silenci! Quin llum brilla a la finestra?
És l’orient i Julieta el sol!
Surt, sol, i mata l’envejosa lluna,
que és pàl·lida i desfeta de neguit
veient que sa minyona és molt més bella.

La retòrica de Romeo, la seua sobreactuació, en diríem, fa una impressió ridícula i falsa, però no desmenteix el personatge ni la seua situació. Ja sol passar: paradoxalment, les emocions més intenses, les més sincerament sentides, són les que cauen més fàcilment en el clixè retòric, i les que semblen, per tant, més insinceres.

En aquesta escena, però, la sobreabundància retòrica de Romeo és enormement efectiva perquè està al servei de l’acció dramàtica: serveix per a mostrar la joventut del personatge, o la seua immaduresa, que contrasta amb el caràcter més pràctic i directe de Julieta. Julieta, en canvi, sap que l’expressió és molt sovint inadequada o maldestra, i desconfia de les paraules:

Què hi ha en un nom? Allò que en diem rosa,
amb altre no faria tanta olor.
I, si Romeo no es digués Romeo,
retindria la gràcia que li és pròpia
sense títol. Despulla’t del teu nom,
i sense el nom, que no és res viu de tu,
pren-me tota sencera!

El parlament de Marc Antoni, en canvi, constitueix el contrapunt de l’exuberància verbal de Romeo. Al començament de l’escena segona de l’acte tercer de Juli Cèsar, Brutus ha girat fàcilment la multitud contra Cèsar afirmant que era ambiciós i que s’hauria convertit en un tirà, encara que no ofereix cap prova. Brutus pensa que ha aconseguit el seu objectiu i es retira deixant sol Marc Antoni perquè faça el seu parlament. Marc Antoni, més endavant, afirmarà que “No sóc un orador / com Brutus; tots em coneixeu prou bé / com un que diu les veritats pelades / i estima el seu amic. I els que m’han dat / el permís de parlar també em coneixen, / perquè no tinc ni gota d’esperit, / ni els mots, ni el pes, ni el gest, ni l’elegància,/ ni el poder del discurs per a remoure / la sang dels homes.” Però el seu parlament és molt superior al de Brutus i està ple de procediments retòrics. Antoni sap llegir la massa gent que té al davant i s’adona que no aconseguirà res acusant Brutus i els altres conjurats, de manera que comença dient que Brutus és “honorable” i que els altres també ho són, cosa que repeteix sovint. La repetició recorre tot el parlament, un procediment retòric ben conegut. També incita el poble contra els conjurats mentre afirma que no ho està fent. Diu que “no parlo pas per fer la contra a Brutus”, però és justament el que fa quan argumenta que Cèsar no era ambiciós:

Amics, romans, compatriotes: deu-me
vostra atenció. Jo vinc a enterrar Cèsar,
no a gloriar-lo. El mal que fan els homes
els sobreviu. El bé sovint s’enterra
amb llurs ossos. Que sigui així amb Cèsar.
El noble Brutus us ha dit que Cèsar
era un ambiciós; si és veritat,
era una falta greu, i l’ha pagada
Cèsar greument. Aquí, amb permís de Brutus
i dels altres —car Brutus és un home
honorable i els altres també ho són—,
vinc a parlar en el funeral de Cèsar.
Era amic meu, fidel i just amb mi;
però Brutus diu que era ambiciós,
i Brutus és un home irreprotxable.
Ell va portar molts de captius a Roma,
i amb llurs rescats omplí la caixa pública:
això semblava ambiciós en Cèsar?
Davant els crits dels pobres ell plorava,
i el qui és ambiciós té la pell dura;
però diu Brutus que era ambiciós,
i Brutus és un home irreprotxable.
Tots vau veure en les festes lupercals
com tres cops li oferia una corona
de rei, i ell els tres cops va refusar-la:
era això ambició per part de Cèsar?;
però diu Brutus que era ambiciós,
i és cert que ell és un home irreprotxable.
No parlo pas per fer la contra a Brutus;
parlo per dir només allò que sé.

El parlament de Marc Antoni acaba capgirant i encenent la voluntat de la massa popular:

TOTS.— Venjança! Anem! Cerqueu! Cremeu! Mateu! Assassineu! Ni un traïdor s’escapi!

Marc Antoni, en l’obra de Shakespeare si més no, és un expert amb les paraules. Hàbilment, es presenta com un partidari de Brutus per, indirectament, acusar-lo d’una manera més efectiva. Marc Antoni afirma el contrari del que pensa perquè el creguen. Romeo, en canvi, és tan sincer que sembla fals. L’èmfasi el perd. En Marc Antoni, la retòrica és l’art de la persuasió. En Romeo, la retòrica és la inflació verbal, la inadequació entre les paraules i el sentit. El fracàs de l’expressió.

Com a traca final, us convide a veure en aquest vídeo el parlament de Marc Antoni interpretat per Marlon Brando en la pel·lícula Julius Caesar que va dirigir Joseph Mankiewicz el 1953.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada