dimarts, 18 de gener de 2011

To be or not to be: un comentari i dues interpretacions actorals


Abans de començar a classe l’anàlisi més o menys detallada de Hamlet, vam fer un col·loqui en què els alumnes comentaren la seua reacció com a lectors davant aquesta obra. Molts van coincidir a assenyalar que s’havien sentit decebuts amb el sol·liloqui de l’escena primera de l’acte iii, el famós to be or not to be.

Ja sol passar. Quan alguna cosa esdevé tan proverbial, difícilment arriba a satisfer les nostres expectatives. Però no crec que es tracte únicament d’això. En aquest cas, si més no, la meua valoració d’aquest monòleg coincideix amb la dels meus alumnes. La veritat és que si haguera de fer una antologia de Shakespeare, el to be or not to be en quedaria fora. De més a més, la fama d’aquest monòleg fa oblidar sovint els altres que pronuncia Hamlet, i que potser són millors que no el monòleg per antonomàsia.

És cert que el vers inicial és suggestiu, però em sembla més ambigu i vague que suggestiu. La resta del parlament, com a reflexió sobre el suïcidi, resulta bastant plana. L’opulència retòrica del parlament tampoc no m’entusiasma massa, la veritat. Al contrari.

Tornem al principi: potser aquestes reticències siguen una conseqüència de la trivialització que inevitablement ha comportat la popularitat d’aquest text. Qualsevol analfabet se sent amb forces d’amollar un that is the question!

Per acabar de reblar el clau, hi ha les paròdies, tan abundants, sobretot en el cinema. És un recurs molt repetit, però que no falla mai: quan es vol ridiculitzar algú se’l fa recitar el to be or not to be. Recorde ara una escena particularment hilarant d’El profesor chiflado de Jerry Lewis, en què l’odiós i envarat degà de la facultat acaba recitant el monòleg de Hamlet damunt la taula del despatx, en calçotets i amb els pantalons al garró.

Ara, la millor paròdia és segurament la genial pel·lícula d’Ernst Lubitsch, To be or not to be (1942).

Fotograma de To be or not to be (1942) d'Ernst Lubitsch

Tant se val, però. En aquest bloc hem de mantenir el decòrum i el respecte deguts davant d’un dels textos fonamentals de la literatura universal. Us propose, per tant, que llegiu el comentari que sobre aquest sol·liloqui de Hamlet va escriure el crític anglès G. Wilson Knight en el seu llibre Shakespeare y sus tragedias. La rueda de fuego. També podeu veure i comparar dues interpretacions d’actor: la clàssica de Laurence Olivier (1948) i la més recent de Kenneth Branagh (1996).







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada