diumenge, 16 de gener de 2011

Un medievalista nord-americà parla sobre els estudiants actuals

He llegit en l’últim número de L’Avenç (364, gener 2011) una entrevista de Josep M. Muñoz a Paul H. Freedman, un medievalista nord-americà que no coneixia. Freedman és un especialista en la Catalunya medieval. La seua tesi, Tradició i regeneració a la Catalunya medieval: la diòcesi de Vic ((1985), va ser seguida per un segon llibre sobre Els orígens de la servitud pagesa a la Catalunya medieval (1993) i un tercer sobre Images of the Medieval Peasant (1999), així com de dos reculls d’articles. En l’actualitat és professor a Yale, on és el cap del departament d’història. En els darrers anys, el seu interès per la història social medieval ha anat derivant cap a la història de l’alimentació, la cuina i les espècies: ha editat el llibre Food: The History of Taste (2007), que ha estat traduït al castellà per les Publicacions de la Universitat de València amb el títol Gastronomía. Historia del paladar (2009). La mateixa institució editorial ha traduït també un altre llibre de Freedman sobre la demanda d’espècies a l’Europa medieval: Lo que vino de Oriente. Las especias y la imaginación medieval (2010).

A més de comentar els seus orígens familiars, les seues estades a Catalunya i la relació que va mantenir amb la figura de Vicens Vives, Freedman parla sobre els estudiants actuals, concretament els universitaris de Yale. Crec que les seues observacions es podrien aplicar, amb les matisacions que calguen, als nostres alumnes, incloent-hi els de segon de batxillerat. O, com a mínim, servir com a punt de partida per a reflexionar sobre aquesta qüestió que ens toca tan de prop.

Freedman apunta que els estudiants d’ara no els preocupa la política, que són molt divertits, que tenen molts amics i que s’ho passen i saben passar-s’ho molt bé. D’altra banda, segons Freedman, no s’adonen que tot això és incompatible amb una formació intel·lectual seriosa, i que no tenen paciència per a res que siga complicat o que exigisca concentració.

Què en penseu? Estaria bé que professors i alumnes que visiteu aquest bloc diguéreu la vostra. Si voleu, queda obert el debat, doncs.

Ací teniu el fragment de l’entrevista en què Freedman comenta la seua visió sobre els estudiants actuals:

Per acabar, m'agradaria tornar als seus estudiants: com són de diferents respecte de quan vostè era un estudiant a Califòrnia quaranta anys enrere? Com reaccionen ara davant la política? Certament, no els preocupa la política, no hi pensen gaire, excepte que són més optimistes sobre la seva capacitat de salvar el món. Però són més individualistes. «Em faré soci de Teach for America, o passaré un mes treballant en un projecte hidràulic al Salvador, i l'altre meitat de l'estiu la passaré intern en un teatre de dansa». Els estudiants són més trempats del que la gent era a la meva època, són respectuosos de l'autoritat, sense ser-ne presoners, són molt divertits, tenen molts amics, tenen menys sentit de solitud o de la necessitat de solitud. La idea americana de la persona que viatja sola a través del país, del solitari romàntic, del cow-boy, s'ha esvaït: ara viatges acompanyat pels teus centenars d'amics de Facebook. La meva impressió és que, almenys a Yale, els estudiants volen quatre coses, i no s'adonen de com són de contradictòries: volen salvar el món, volen ser rics, volen ser intel·lectuals i volen passar-s'ho bé. És clar que saben que si et concentres a passar-t'ho bé no tindràs temps per estudiar, i per tant hi ha un problema de gestió del temps. Però en com són d'intrínsecament contradictò ries aquestes coses, i que salvar el món i fer-se ric alhora realment presenta un dilema, en això no hi volen pensar, no hi creuen. Però potser en seran capaços ...

Per tant, com li passa a la gent gran, em sorprèn el seu optimisme, i em diverteix la seva incapacitat d'adonar-se de quin és el cost de les coses. En part, això és perquè són joves, i en part perquè estan massa protegits. Jo també era un noi sobreprotegit, però tanmateix si miro enrere, a la meva joventut. la comparació em sembla més favorable ... Però ara és una experiència diferent. I és típic de la gent gran pensar que els joves d'ara ho tenen més fàcil. Tinc molta sort d'ensenyar als estudiants, m'hi diverteixo molt. La diferència més important és que temo que les seves ments són diferents: no estan avesats a llegir o n'estan perdent la capacitat, o potser és que la seva atenció s'ha escurçat, i no tenen paciència per res que sigui complicat o que exigeixi concentració. Ho veus a classe, amb els seus ordinadors portàtils, fan quatre coses alhora, consulten constantment el seu correu, no es poden concentrar en una única cosa: qui se’ls imagina llegint Pierre Vilar o Pierre Bonnassie? No puc fer que els meus estudiants de graduat llegeixin aquestes coses. Però tampoc no voldria acabar fent cas a aquella dita que diu que quan comences a pensar que els teus estudiants són d'un altre planeta, és que ha sonat l'hora de la teva jubilació.

(L’avenç, 364, gener 2011, pàg.28.)


Paul H. Freedman

2 comentaris:

  1. Hola Enric!
    Em sorprén molt que siga la primera d'entre l'alumnat en respondre una cosa aixina. Mira, jo el que pense és que aquest home, a banda de que és un amargat, no sé quina clase d'alumnes tindrà a l'universitat de Yale. És clar que tenim que estudiar, formar-nos, no tan sols pel desig d'arribar a tindre un bon treball o ser algú en aquesta vida, sinó també per aprender i no ser un analfabet . Però, no obstant això, també és clar que som joves, i que tenim el nostre dret a gaudir de la nostra juventut, que és efímera, sent així molt curta. A més, gaudir de la teva joventut no té perquè ser una cosa roïna, ja que no m'estic referint a eixir totes les nits i atrofiar el teu cervell, sinó un allò per desentabuixar-te dels teus estudis i sortir de la teua rutina. A més, per favor, quina barbaritat és aquesta? Dedicar tota la vida a estudiar? Vinga, va. En el teu món, senyor intel·lectual de Yale, no hi ha temps per a donar una volta en bici per la ciutat, xarrar per xarrar amb els amics, repantigar-se a la caloreta quan fa bon dia, o anar al cine una vesprada de diumenge? Diu que no? Aleshores no tinc ni idea en quin món viu.

    Maria Aparisi Galan

    ResponElimina
  2. Hola, Maria! La veritat és que a mi també em sorprén que no hi haja hagut més comentaris d’aquesta entrada, perquè Paul H. Freedman planteja una qüestió que us toca molt de prop: els vostres estudis, el vostre futur i la gestió del vostre temps. En fi, també és cert que teniu sempre moltes coses entre mans.
    Pel que fa a la teua argumentació, està molt clara i jo encara afegiria que passar-ho bé i desconnectar dels estudis és imprescindible de cara als mateixos estudis. No té sentit pegar-se panxaes d’estudiar, entre altres coses perquè no serveix per a res. Els nostres cervells tenen les seues limitacions i necessiten fer altres coses i descansar per rendir bé. Moltes vegades us he dit que quedar-se tota una nit estudiant perquè a l’endemà hi ha examen no té sentit. Que, per cert, és el que soleu fer. Jo sempre recomane, el dia abans d’un examen anar al cine o a passejar. (He dit anar al cine o a passejar, no de farra.)
    De tota manera, Paul H. Freedman no diu que passar-s’ho bé està malament. No el conec, però per la foto no diria que té pinta d’amargat. El que sí que afirma és que adquirir una formació intel•lectual seriosa, no una simple cultura general, pot ser incompatible amb passar-s’ho molt bé i tenir una vida social molt intensa. Vol dir, simplement, que pot ser no hi haja temps per a tot. Les dues coses estan molt, però no es pot tenir tot. Ara, és de veres aquesta incompatibilitat? No m`atrevisc a contestar directament. Diguem-ne que tinc els meus dubtes. Veig, només, que la gent té unes ganes de festa que es mor. Veig, també, que la formació intel•lectual de la gent, una vegada acabada la carrera i el màster si fa falta, és bastant rudimentària.

    ResponElimina