dimarts, 8 de febrer de 2011

4.1. Il·lustració i neoclassicisme

Havíem acordat de començar el comentari a classe de Madame Bovary a la segona setmana de febrer. Per a arribar a hora, no hi ha hagut més remei que accelerar i cremar etapes. Una de les “solucions”, que no és la primera vegada que posem en pràctica, ha estat botar-nos temes. És el que hem fet amb el 3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc, cosa que no m’ha sabut gens greu i això que guanyen els alumnes. Però també hem hagut de botar el 3.2. Teatre clàssic francés. I això sí que em sap greu i sí que s’ho han perdut. Racine i Molière! Poques bromes! En fi, com deia aquell personatge de Pla, no es pot pas matar tot el que es gras.

Sí que hem donat, però molt per sobre, els dos temes que hi ha abans de Flaubert: el 4.1. Il·lustració i neoclassicisme i el 4.2. Romanticisme europeu, simplement com una introducció per a situar Madame Bovary en el marc de la literatura europea. Aquesta va ser una de les raons de comentar el Quixot, perquè és un llibre que forma part del rerefons literari de Madame Bovary. També per tocar el nas a les ments quadriculades que consideren que el Quixot només es pot tractar en l’assignatura de literatura espanyola. I, last but not least, pel gust de parlar del Quixot en català.

De tota manera, tots aquests quatre temes, els que no he donat, i els que he donat per sobre, els penjaré en el bloc. És un compromís que m’he autoimposat des de principi de curs, que no m’ha demanat ningú, i m’agradaria complir-lo.

En les poques classes que vaig dedicar a la Il·lustració em va interessar més que res ressaltar-ne alguns punts i pistes. Primer de tot: quan es parla de la Il·lustració es pensa en França, en els philosophes, però en realitat el pensament il·lustrat té l’origen a Anglaterra. D’altra banda, la Il·lustració és un corrent ideològic o de pensament. Si parlem en termes de moviment artístics o literaris, hem de referir-nos, al segle xviii, al rococó, al neoclassicisme i al preromanticisme. El neoclassicisme, que és el que hi predomina, va donar fruits importants en arquitectura, en música, en pintura, però no en literatura. Més exactament: no en la poesia o el teatre que seguien les normes neoclàssiques. La literatura que val la pena de la Il·lustració és la literatura d’idees, l’assaig. De les tragèdies i les poesies que va escriure Voltaire, avui ja no se’n recorda ningú. En canvi, com va afirmar Borges, Voltaire va escriure la millor prosa del món: la del Diccionari filosòfic, la de les Cartes filosòfiques, la del Càndid, ple d’aquella gaieté infernale que en deia Madame de Stäel.

Les novel·les les hem de buscar a Anglaterra, que és on sorgeix la novel·la moderna, de la mà d’autors com Richardson i Fielding. I de Daniel Defoe. A més de Robinson Crusoe, Defoe va escriure una altra gran novel·la: Moll Flanders. A Josep Pla li agradava molt. En les seues Notes disperses va escriure: “Per quarta o cinquena vegada a la vida, llegeixo Moll Flanders, de Daniel Defoe. Un llibre que no he pogut mai deixar, d’una extraordinària simplicitat, que resisteix el pas del temps. Escrit al segle xviii, en ple barroc continental, ofereix una curiosa característica: la justificació que en aquest llibre es fa de les accions humanes pels diners. Això el fa molt comprensible, tant en l’època en què fou escrit com en l’època present. La primera cosa que cal saber d’una persona és amb què pot comptar, cosa que no és fàcil. Si això no sse sap, però, no hi ha manera de comprendre res.”

Una mica després, van aparèixer Laurence Sterne, amb el Tristam Shandy, que per a mi haurà de figurar sempre en qualsevol hit-parade de les deu millors novel·les del món. El podeu llegir en català en l’excel·lent traducció de Joaquim Mallafré. I Jane Austen, que me l’estime molt, entre altres raons perquè vaig aprendre a llegir en anglès en les seues obres. Vull dir que la primera vegada que vaig sentir que llegir en anglès no em suposava una tortura va ser en les novel·les de Jane Austen.

Hi ha un estudi bàsic sobre la aquest període de la novel·la europea, que no està traduït ni al castellà ni al català: The Rise of the Novel de Ian Watt.

I si parle del segle xviii a Anglaterra, he d’esmentar un dels meus ídols: el doctor Johnson, el gran Johnson. Per a mi és una de les figures més vívides, més properes de la literatura universal. Em fa la impressió que l’he arribat a conèixer realment. La millor obra de Johnson no la va escriure ell, sinó el seu biògraf James Boswell. La tinc en anglès, en dos volums molt ben editats de l’Oxford University Press. Però m’agradaria molt que algun dia Mallafré la traduís al català.

En contrast amb els philosophes, Johnson era conservador i religiós, però en el fons potser resultava molt més dissolvent que no aquells. El seu lema era Clear your mind of cant. L’Oxford Dictionary defineix cant com a “affected or insincere phraseology”. El Chambers, com a “a hypocritical or affected or perfunctory style of speech or thought: the language peculiar to a sect: odd or peculiar talk of any kind”. Johnson va ser un desinfectant de mistificacions, de sofismes, de retòriques, de jocs de paraules, d’absurds i de contrasentits.

Johnson reivindicava la humanitat real, amb totes les seues pors i febleses, amb tots els seus prejudicis també, i el sentit comú, entès com a sentit de la realitat. Vegeu-ne algunes mostres. Contra els qui defensaven els beneficis morals de la pobresa, Johnson retrucava: “La pobresa és enemiga de la felicitat humana; destrueix la llibertat, i fa algunes virtuts impracticables i d’altres extremadament difícils”. I ell, que va ser un lector voraç i compulsiu, deia que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte d’adquirir informació, i que ningú no llegiria si tinguera alguna cosa millor a fer. Finalment, aquesta frase sobre escriure: “No man but a blockhead ever wrote, except for money”. La deixe en anglès, i així em sembla que jo no quede tant en evidència.

Johnson reivindicava i practicava els seus prejudicis com una expressió de la seua humanitat. Així, com a bon anglès, tenia tírria als escocesos. Boswell, que era escocès, li va dir un dia: “Doctor Johnson, haurà de reconèixer que Edimburg és una ciutat molt bonica.” Resposta de Johnson: “Senyor, la millor vista d’Edimburg és la del camí que porta a Londres.” Una altra: a prop de la universitat d’Edimburg hi havia un camí vorejat per una tanca de pedra. La llegenda deia que algun dia aquella tanca cauria sobre un home savi. El cas és que van haver de fer unes obres i la van enderrocar. Comentari de Johnson: “Devien témer que no caiguera mai.” Per acabar, el rebolcó que es va endur el pobre Boswell quan el van presentar a Johnson. Per fer-se el simpàtic, Boswell li va dir: “Doctor Johnson, sóc escocès, però no puc fer res per evitar-ho.” Johnson: “Senyor, aquest és precisament el defecte de tots els seus compatriotes.”

Vaig acabar aquesta panoràmica introductòria a la Il·lustració destacant la relació, més que l’oposició, entre aquest moviment i el romanticisme. Encara que la Il·lustració es relaciona amb el neoclassicisme en el camp artístic, el fet és que la crítica dels il·lustrats destrueix la noció clàssica de l’home, la noció que hi havia una essència humana, intemporal, que l’art expressava segons unes formes immutables i universals.

La crítica racionalista qüestiona tot això: el coneixement s’afirma cada vegada més com a experiència i posa l’accent sobre allò particular o excepcional. El sentiment que l’individu té d’ell mateix és l’únic que sobreviu a la ruïna de totes les autoritats destruïdes per la crítica dels il·lustrats. Pel que fa a la literatura, només l’experiència de l’escriptor decidirà el contingut i la forma de la seua obra. Com que no hi ha cap model decisiu, l’única regla de l’escriptor serà ell mateix. Per això el romanticisme contraposa el principi d’originalitat al principi clàssic de la imitació.

Per tant, a causa dels seus aspectes racionalistes, la Il·lustració determina el romanticisme, ensenyant-li la llibertat davant les regles i els models, i l’afirmació de l’individu. Demà publicaré un assaig de mon pare en què tracta aquest punt.

I acabem. Per cobrir l’expedient acadèmic de cara a la selectivitat, ací teniu el tema 4.1. Il·lustració i neoclassicisme. Està bastant coix i excessivament centrat en França. A més, no dic res de Diderot, que és segurament el més important, el més complex i el més interessant dels il·lustrats francesos. Ja el refaré més endavant amb més calma.

2 comentaris:

  1. Sr Enric Iborra,
    després de llegir les seues reflexions i comentaris sobre el gran Samuel Johnson, em permet recomanar-li la novel·la 'According to Queeney', on el doctor Johnson és el personatge principal, publicada en 2001 per Beryl Bainbridge i editada per Abacus a Gran Bretanya. Segurament vosté deu conéixer-la ja. Quan jo la vaig llegir m'ho vaig passar d'allò més bé imaginant-me la vida privada del gran lingüista anglés.

    Aprofite l'ocasió per agrair-li aquest blog tan extraordinari que generosament ens deixa compartir.

    No puc tampoc deixar de nomenar a son pare, Josep Iborra, a qui sempre recordarem com un magnífic escriptor i professor.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per les seues paraules i per la recomanació d'aquesta novel·la. La veritat és que no la coneixia, però ja m'han entrat ganes de llegir-la i l'he encomanada de seguida.

    ResponElimina