dilluns, 28 de març de 2011

La gènesi de “Madame Bovary” o l’escriptura

Cinc anys va dedicar Flaubert a escriure Madame Bovary, cinc anys barallant-se amb les paraules per trobar le mot juste, per ajustar la cadència de cada clàusula. Darrere de la Madame Bovary que llegim avui hi ha un munt d’esbossos inicials, de croquis, de versions prèvies corregides i revisades fins a la nàusea.


Gràcies a la universitat de Rouen, que n’ha digitalitzat els manuscrits i els ha posat a disposició dels lectors en el web Les manuscrits de Madame Bovary, podem ara tafanejar en l’obrador de Flaubert i resseguir la gènesi d’aquesta obra. Els manuscrits corresponents als diferents estadis de redacció, amb totes les correccions, afegits i supressions, apareixen reproduïts en facsímil i estan acompanyats de la seua transcripció, de manera que el lector pot comparar les versions inicials i tot el seguit de revisions i correccions amb cada pàgina de la Madame Bovary definitiva.

La redacció d’aquesta novel·la il·lustra una veritat que recorde sovint als meus alumnes: escriure vol dir corregir, revisar, refer. Em sap greu haver de desil·lusionar-los, però escriure, desgraciadament, és difícil. Ningú no s’asseu davant del paper o del notebook i comença a escriure a raig, d’una manera definitiva i brillant. Hi ha algunes vegades —poques i rares— en què el miracle es produeix, i ens sembla que un altre escriu per nosaltres, mentre teclegem o fem córrer el bolígraf com uns sonàmbuls. Però generalment escriure és un tanteig fatigós per aclarir el que volem dir, per aclarir-nos, per tornar a pensar el que pensàvem que estava tan clar. Un procés lent que, a més, de tant en tant s’estanca, com si de sobte se’ns hagués punxat una roda.

Hem de tornar una i altra vegada sobre el que acabem d’escriure, perquè gairebé sempre el primer que ens ve al cap és el clixé, la imprecisió, les frases que no lliguen. Res no ens és donat a la primera. Sovint, l’única correcció que val la pena és la supressió. Per això, escriure és, en gran mesura, deixar de banda tot el que no és pertinent. En paraules de Tolstoi: és la capacitat de dirigir l’atenció intensament concentrada. I això no és gens fàcil.

Res a veure, per tant, amb la imatge romàntica de l’escriptor inspirat i exaltat, segregant frases amb la mateixa facilitat amb què respira. Una variant invertida d’aquesta imatge romàntica és la que considera el patiment com una condició intrínseca de l’escriptura. Alguns escriptors toquen la trompeta per fer saber a tothom la tortura que els ha suposat cada línia, exhibint impúdicament un sacrifici que ningú no els ha demanat i que molts agrairien que s’haguessen estalviat.

Però escriure no és, o no hauria de ser, una tortura. La dificultat i els obstacles són els que confereixen tensió i interès, i fan divertit aquest joc. A més, els mateixos obstacles que de vegades ens bloquen són també els que ens fan avançar i ens fan arribar a llocs que no sospitàvem. Escriure no és transcriure ni copiar al dictat, sinó un procés d’assaig i de recerca.

És cert que hi ha escriptors que corregeixen més que no altres. Automatismes a banda, que s’aconsegueixen amb la pràctica de l’ofici, aquesta diferència és, de tota manera, més aparent que real. Aquests escriptors que corregeixen poc ho fan en realitat de cap. El procés de redacció i correcció el fan en gran part abans de posar-se davant del paper o la pantalla. Només comencen a escriure realment quan tenen molt clar què volen dir i com volen dir-ho. Per a d’altres, en canvi, gargotejar sobre el paper és imprescindible per a començar a pensar, com una mena de reflex condicionat. Per a aquests escriptors, una primera redacció, per pobra i dolenta que siga, és ja una matèria i un estímul per treballar-hi. També n’hi ha que prefereixen esgarrar més que corregir, i començar de cap i de nou.

Corregir un paràgraf és relativament fàcil. El que costa més és aconseguir que els paràgrafs queden relligats per un fil conductor i no simplement juxtaposats. L’existència d’aquest fil conductor que, com un motoret, impulsa la lectura cap endavant, és la pedra de toc per saber si un text està ben escrit.

Un últim apunt: com tot el que és important, escriure no es pot ensenyar realment; només es pot aprendre. No n’hi ha recepta. Ara, una cosa que hi ajuda molt és fixar-se en les correccions que milloren un text, com les que va fer Flaubert en els seus manuscrits. Hi ha també alguns manuals de redacció que val la pena repassar, llapis en mà. En català, tenim els llibres de Daniel Cassany. En destacaria La cuina de l’escriptura i Esmolar l’eina. Guia de redacció per a professionals. La majoria dels llibres d’estil dels mitjans de comunicació ofereixen indicacions útils per a redactar d’una manera efectiva. És molt recomanable i molt complet el llibre d’estil de Vilaweb. Podeu consultar-lo online i descarregar-ne el pdf.


Une heure et demie venaient de sonner à l'horloge du collège
quand le Proviseur entra dans l'étude, suivi d'un nouveau
habillé en bourgeois et d'un garçon de classe qui portait un
grand pupitre. Ceux qui dormaient, se réveillèrent en sursaut.
il y eut ainsi que d'usage branle bas subit /de dictionnaires
ouverts/, de cahiers remués, de livres atteints, de plumes qui
grincèrent sur le papier
, et chacun se leva comme surpris
dans son travail.
le Proviseur nous fit signe de nous rasseoir et se
tournant vers le maître d'études - "Mr Roger", [ lui dit-il
à demi-voix ] " voici un élève que je vous recommande. il
entre en cinquième. si son travail & sa conduite sont
méritoires, il passera dans les gds, où l'appelle son âge".
Resté dans l'angle, à demi caché derrière la
qu'on l'apercevait à peine
porte entrebâillée, si bien que beaucoup d'entre nous ne le
voyaient pas encore
, le nouveau était un gars de la
campagne, d'une quinzaine d'années environ, et plus
haut de taille, qu'aucun de nous tous. il avait les cheveux
droit
coupés droits sur le front, comme un chantre de village
fort
l'air raisonnable & tout embarrassé. les longs poils
fins qui veloutaient ses joues / comme une moisissure
tamisait en estompait
blonde,/ tamisant l'éclat vif de ses pommettes, estompaient
cette
d'un duvet incolore sa figure tranquille
. quoiqu'il
gros*
ne fût pas large des épaules, son habit-veste de
drap vert, à boutons noirs, devait le gêner aux
entournures.
Facsímil i transcripció de la primera pàgina del manuscrit de Madame Bovary

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada