divendres, 1 d’abril del 2011

3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc

Un altre dels temes de la programació que no he pogut donar en classe de literatura universal, per falta de temps, és el 3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc. Ací el teniu, encara que una mica  tard. És molt curtet, una manera cínica d’eixir del pas i cobrir l’expedient. Però no voldria que a finals de curs els meus alumnes digueren que no tenen completa tota la sèrie de fascicles col·leccionables a todo color.

No fa molt, vaig comentar en aquest bloc que em sabia molt greu no haver donat, també per falta de temps, el tema dedicat a Molière i Racine. Ara, en canvi, he de confessar que no he pogut reprimir un sentiment d’alleujament i íntima satisfacció en veure’m obligat a botar-me el tema de la lírica petrarquista.

Reconec que la meua relació com a lector amb Petrarca no és massa cordial. De més a més, crec que Petrarca és un d’aquells noms sobrevalorats en la història de la literatura. Té el mèrit, de gust dubtós, d’haver inaugurat algunes característiques posteriors de l’home de lletres, com ara l’autocomplaença, la pose i la retòrica blana i sentimental. La seua poesia, que va infectar durant una temporada massa llarga la poesia europea, em sembla una regressió respecte d’algunes qualitats de la poesia medieval, com ara l’expressió directa i brutal, gràficament expressiva, que trobem en Dante, François Villon o Ausiàs March.

Pel que fa a la seua obra en llatí, recorde que vaig començar amb una gran il·lusió el Secretum, de seguida que Quaderns Crema en va publicar la traducció al català. Pensava que anava a trobar-me amb una de les primeres autobiografies europees, una cosa semblant a les Confessions de sant Agustí. Me’l vaig llegir, és clar, però el llibre em queia de les mans. Encara no li ho he perdonat. El vaig trobar servilment subordinat als esquemes més ortodoxos i més convencionals del cristianisme medieval. I el seu estil, monòton i previsible, sense nervi. Quina diferència amb la vivacitat de Lo somni de Bernat Metge, amb la independència d’esperit d’aquest autor que el fan entranyablement pròxim. No m’imagine a Petrarca escrivint, com va escriure Metge en una carta que havia de signar el rei, que els qui maltractaven els jueus seguien un “ús antic”.

Bé, de segur que sóc cruel i injust, però n’hi ha que ho són més. (Ja sé que això no m’excusa, però em fa companyia!) Com ara Kenneth Clark, que va escriure en Civilización aquesta breu valoració de Petrarca, plena de mala bava sota la seua elegància educada: “Petrarca, aquesta figura complexa del segle xiv, aquest fals començament de l’humanisme el gust del qual pels contraris, per la fama i la soledat, per la naturalesa i la política, per la retòrica i la revelació personal ens fan pensar en ell com el primer home modern… fins que comencem a llegir els seus llibres.”

3 comentaris:

  1. Fa poc vaig descobrir el teu blog, «La serp blanca», però fins avui no m'hi he posat, i, en part, casualment, car volia recollir informació al voltant d'un poema de Riba, «El darrer freu».

    Et felicito per aquell blog i per aquest sobre literatura universal, són dos blogs d'una altíssima qualitat que fa tenir alguna esperança de girar la truita a l'actual 'cretinisme cultural europeu' (com jo anomeno la tendència, per dir-ho ras i curt, vers el pre-digerit).

    No, no em sembla que siguis cruel, sinó valent, al moment de fer una valoració de Petrarca. Fa pocs dies, en un altre àmbit, certament força restringit, vaig fer-hi alguna afirmació anàloga a les que aquí vas fer aviat farà quatre anys. Amb tot, et refereixes a 'regressió' respecte d'autors que li són posteriors; tret de Dante, els altres dos varen néixer després de mort ja Petrarca, i això em sembla una imprecisió que justament desorienta qui vulgui escatir una qüestió força punxeguda, que és qui cal posar com a inaugurador de la modernitat en poesia. Si hom dóna per fet que Shakespeare i Cervantes en són els inauguradors pel que fa al teatre i la novel·la, respectivament, ¿són els sonets de Shakespeare el fet literari central de la modernitat poètica? Jo dic que no, en absolut, i en dic el mateix que tu de Petrarca, "que va infectar durant una temporada massa llarga la poesia europea". Dels sonets de Shakespeare dic que si aquest hagués llegit menys Petrarca i hagués tingut l'oportunitat de llegir me´s Ausiàs March, hauria arribat a ser tan gran poeta com dramaturg. Però la inauguració d'alguna cosa en art, no depèn en absolut de la receptivitat. Què queda, doncs, com a contemporanis o quasi de Shakespeare i Cervantes? Garcilaso, Ronsard, Camoëns? Cal buscar l'inaugurador de la modernitat poètica entre els estrictament contemporanis d'aquells? Jo penso que no. Però no voldria fer entendre, amb això, que arribaré a una conclusió per la via de descartar altres noms. No és així. Afirmo, i crec que ho faig amb tanta rotunditat com poca autoritat, que Ausiàs March és l'inaugurador de la modernitat poètica, i no hi fa res, en això, que la seva receptivitat fos ben escassa o quasi nul·la Pirineus amunt. Petrarca va fer una innovació diguem-ne formal, però no deixa de ser poesia clàssica. March, que començava amb allò de 'Lleixant a part l'estil dels trobadors', ben bé no ho féu en l'aspecte formal; però des del punt de vista conceptual, en la perspectiva poètica, ¿hi ha cap poeta a Europa que pugui comparar-s'hi, que s'allunyi d'una manera més radical del petrasquisme i d'un classicisme mimètic, que tu has anomenat, encertadament, "la pose i la retòrica blana i sentimental"? No el veig. I em demano per què hom situa Garcilaso i Camoëns en l'òrbita absoluta del predomini petrarquià, i no ja sota el manifest i fins declarat influx ausiasmarquià? No és potser una paradoxa i una ironia de la Història que en les lletres valencianes s'infiltrés aquell 'gracilacisme' que fins Vicent Andrés Estellés estrafeu irònicament? Un garcilacisme mal digerit, grotescament petrarquesc, despullat del seu manifest ausiasmarquisme? I insisteixo, són les qualitats poètiques mateixes d'Ausiàs March el que em fa concloure que és ell i no pas cap altre l'inaugurador de la modernitat poètica.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies pel teu comentari, que en realitat és un article sobre uns aspectes fonamentals de la literatura europea. Segurament hi ha una paradoxa: poetes com Villon i March, poden semblar exteriorment, formalment, més medievals que Petrarca, però al lector actual li resulten més actuals, més versemblants, més "moderns". El cas de March és paradigmàtic: és un poeta profundament medieval, però renova la poesia medieval des de dins, diríem. Joanot Martorell fa en el "Tirant" una maniobra semblant. I, és clar, dir que Petrarca és una regressió respecte a March, quan aquell era anterior, és un contransentit i potser no em vaig expressar feliçment. El que volia dir és que la via que va inaugurar Petrarca no em semblava un progrés respecte a la tradició medieval, que Villon i March segueixen i renoven alhora. Era en aquest sentit que parlava de "regressió".

    ResponElimina
  3. En realitat, jo ja entenia el terme 'regressió' així com dius. Però he cregut necessari fer-hi esment, no tant per l'aparent 'contrasentit' mateix, sinó per la 'desorientació' que jo mateix esmento com un possible efecte de la teva expressió. De la resta, hi estic plenament d'acord, i de fet, que hi estic d'acord, ho demostra el mateix primer meu comentari. Gràcies a tu.

    ResponElimina