diumenge, 1 de maig de 2011

5.3. Reacció contra el teatre clàssic. Teatre èpic i de l’absurd

Ací teniu  5.3. Reacció contra el teatre clàssic. Teatre èpic i de l’absurd, un altre dels temes que vam donar corrents per poder anar-nos-en de vacances amb la consciència tranquil·la.

A més d’explicar les innovacions del teatre de Brecht, vam llegir i comentar uns fragments de L’òpera de tres rals i una selecció de la seua poesia. Brecht és un dels meus autors preferits, com a poeta sobretot. És un dels grans poetes antilírics de la literatura universal, com Arquíloc, com Guillem de Berguedà, com Ausiàs March o François Villon. Per poetes antilírics entenc els que estan atents a no deixar-se atrapar en els jocs verbals. Els qui es mantenen lúcids davant la retòrica i davant la vida i el temps que els ha tocat viure. Solen desconfiar de la literatura i tenen un sentit de la realitat molt desenvolupats. Són molt expressius, perquè són molt precisos, i mostren, en els millors moments, una rara energia.

El crític Marcel Reich-Ranicki ha escrit, sobre la poesia de Bertolt Brecht, que  “Brecht odiava l’abús de la poesia per a fugir cap a la confusió i la nebulositat, aquest vici capital de la literatura alemanya. Brecht va ser capaç de demostrar que el cant pot ser raonable, i la raó poètica. Va mostrar que la síntesi de creació i intel·lecte no sols era necessària, sinó també possible. Igual que Heine, Brecht va escriure per a persones que pensen i que reflexionen fins i tot en els seus poemes dedicats a l’amor.”


En català tenim la sort de disposar traduït tot el teatre de Brecht en una edició dirigida per Feliu Formosa que ha estat publicada per l’Institut del Teatre de Barcelona. El mateix Formosa ha traduït una selecció de poemes de Brecht (Poemes i cançons. Empúries.) La traducció és molt bona i m’agrada molt. La selecció, massa breu. Ací en teniu dues mostres:

BALADA DE LA NOIA OFEGADA
1
Quan ja la noia ofegada anava baixant
Dels torrents cap als rius d’aigües manses
L’òpal del cel lluïa meravellós
Com una carícia sobre el cadàver.

2
Líquens i algues penjaven de tot el cos
I a poc a poc va augmentar el seu pes.
Freds, els peixos nedaven entre els genolls.
Plantes i bèsties li feien difícil el descens.

3
I a la tarda el cel era fosc com el fum
I de nit les estrelles la llum mantenien.
P’rò aviat clarejava, perquè hi hagués
Encara per ella el matí i el capvespre.

4
Quan el seu cos pàl·lid dins l’aigua es va anar podrint
Passava que (molt lentament) Déu l’anava oblidant.
Les mans, la cara, tot el cos, i finalment els cabells,
I es va confondre amb la molta carronya que els rius traginen aigües avall.

RECORD DE MARIE A.
1
Sota el brancam d'una prunera jove
Jeia tranquil un dia de tardor.
Blanca i gentil tenia l'estimada
Entre els meus braços com un somni dolç.
I damunt nostre al cel hi havia un núvol
Que em vaig passar una estona contemplant.
Era molt gran i estava molt enlaire
I en alçar els ulls ja se n'havia anat.

2
Des d'aquell dia, moltes, moltes llunes
S'han empassat les aigües de la mar,
I les pruneres ja han estat tallades,
I si em demanes per l'amor passat,
Només puc dir que no puc recordar-lo
I entenc prou bé per què ho has preguntat.
Però el seu rostre ja no sé com era.
L'únic que sé és que un dia el vaig besar.

3
I del petó no me'n recordaria,
Si no hagués vist el núvol allà dalt.
Encara el veig i no puc oblidar-lo.
Era molt blanc i se'ns va anar acostant.
Potser de nou floreixen les pruneres
I aquella dona té set fills potser.
Però el meu núvol pocs minuts floria
I en alçar els ulls fugia ja amb el vent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada