Ser jueu a Praga

Praga és una de les ciutats més literàries d’Europa per la gran quantitat de mites, referències i històries que impregnen cada un dels seus espais. És també una de les més belles. Potser la que més. L’eslavista i intel·lectual italià Angelo Maria Ripellino va escriure una interessant guia literària de Praga, Praga mágica, que dóna molta informació sobre el context social i cultural en què va viure Kafka.

El caràcter peculiar de la Praga de començaments del segle xx, explica Ripellino,  era una conseqüència, en part, del seu caràcter de ciutat de tres pobles: el txec, l’alemany i el jueu. La mescla i el contacte d’aquestes tres cultures conferia a la capital bohèmia un caràcter particular, i una abundància extraordinària de recursos i impulsos. A principis del segle passat, vivien a Praga 414.899 txecs (el 92,3%) i 33.776 alemanys (el 7,5%), 25.000 dels quals eren jueus. Aquesta convivència va ser tot el contrari d’un idil·li encara que, en comparació del que va venir després, algú ho puga pensar. No hi havia connexió i intercanvi entre els diversos grups. De tant en tant esclataven explosions d’intolerància entre els estudiants txecs i els alemanys. El grup germànic considerava els txecs com una gentola que estava per civilitzar. Els proletaris txecs sentien fàstic pels alemanys (i els jueus), que concentraven en les seues mans la major part del capital. Literàriament, però, aquest ambient va donar un bon rendiment.

A pesar de la seua luxosa vida social, la minoria alemanya, desprovista d’un territori lingüístic propi i sense proletariat, era una illa en el mar eslau. Però més aïllada va resultar la situació del grup jueu. Al segle xix, mentre el poble txec vivia el seu ressorgiment i Praga es reeslavitzava amb l’afluència de gent del camp, els jueus bohemis i moraus, quan eixien del gueto, optaven en gran part per la llengua i la cultura alemanyes. A posteriori, es podria dir que es van equivocar de tren. Tan aliè als alemanys com als txecs, els quals no feien gran diferència entre jueus i alemanys, el jueu germanitzat vivia en el buit. A més, el jueu solia ser fidel a la casa imperial, que el protegia. Per aquesta raó, als txecs els semblava un element de la monarquia que combatien. No sols el ric industrial, qualsevol empleat de banca, qualsevol viatjant, qualsevol Samsa de raça jueva acabava per semblar un intrús molest.

D’aquí aquesta sensació d’inseguretat, d’estranyesa, de culpa indefinible que impregna la literatura que van escriure els jueus de Praga. Les autoritats del Castell, en la novel·la de Kafka, eludeixen les peticions d’un agrimensor, que desitja debades de ser admès en el seu veïnat com un ciutadà de ple dret. Ripellino assenyala que és curiós que la queixa d’aïllament, la incapacitat d’adaptació i el desarrelament van turmentar fins i tot escriptors jueus de llengua txeca, com el novel·lista i poeta Richard Weiner, que en alguns dels seus relats, com ara La cadira buida, publicat el 1919, expressa una obsessió per una culpa de la qual és innocent: “Naufrague en la Culpa, m’hi ofegue, xipollege en el pecat —i no el conec ni el podré conèixer mai.”

Molts dels jueus alemanys de Praga es van mostrar desitjosos d’aproximar-se als eslaus. Alguns, com Max Brod, es van convertir en els millors propagandistes de músics i escriptors txecs.  Però tot això no va atenuar la incapacitat d’adaptació dels jueus alemanys de Praga. No ho tenien fàcil tampoc. Va ser aquest ambient tan difícil, tan ple de contrastos i de paradoxes, el que va donar vida al grup d’escriptors en alemany de Praga dels últims anys de la monarquia.

Milena Jesenská

Kafka sabia parlar txec i el llegia, i va mantenir contactes amb diversos escriptors txecs, entre els quals hi havia Jaroslav Hasek, l’autor de Les aventures del bon soldat Svejk. Bon testimoni de l’interès de Kafka per la llengua txeca són les seues cartes a Milena Jesenská. Al principi de la seua correspondència li demana que li escriga en txec. En una altra carta declararà que “l’alemany és la meua llengua materna i, per això, em resulta natural, però el txec està més en el meu cor”. Sentia una gran admiració per l’escriptora txeca del segle xix Bozena Nemcová. Ripellino diu que El procés és la més praguesa de totes les novel·les txeques i alemanyes, perquè és la que millor en capta l’ambient fantasmagòric. Praga, tanmateix, no hi apareix anomenada ni una sola vegada.

Les pàgines de Ripellino que he mirat de resumir estan molt bé. Però qui millor descriu el que significava ser jueu a Praga és el mateix Kafka. Repassant el volum de la seua correspondència amb Milena Jesenská, em vaig topar amb aquestes dues referències, molt directes i molt lúcides:

«La situació insegura dels jueus, insegurs en si mateixos, insegurs entre els homes, explica perfectament que creguen que només se’ls permet posseir el que aferren amb la mà o entre les dents, que a més només aquesta possessió del que és a l’abast de les seues mans els dóna algun dret a la vida, i que el que han perdut alguna vegada no ho recuperaran mai més, se n’allunya tranquil·lament per sempre. En totes les direccions, fins i tot en les més inversemblants, els perills amenacen els jueus; o deixem de banda els perills, per a ser més exactes, i diguem: “els amenacen les amenaces”. »

En una altra carta, descriu a Milena una escena d’antisemitisme popular que va presenciar, i escriu:

«Em vaig passar la vesprada al carrer, banyant-me en l’antisemitisme popular. No fa molt vaig sentir dir que els jueus eren una “turba immunda”. ¿No és natural que un se’n vaja d’on és tan odiat? (No fa falta per a això ni el sionisme  ni el sentiment nacional.) L’heroïsme dels qui es queden malgrat tot és el dels escarabats, que no poden extirpar-se tampoc de la cambra de bany.

Fa un moment vaig mirar per la finestra: policia muntada, gendarmeria preparada per a la càrrega de baioneta, multituds que criden i es dispersen; i ací dalt, al costat de la finestra, la immunda vergonya de viure constantment protegit.»

Tomba de Franz Kafka

Franz Kafka va morir el 1924. Està soterrat al cementeri jueu nou de Praga, juntament amb els seus pares. Les seues tres germanes, Valli, Elli i Ottla, no tenen cap tomba. Van ser assassinades als camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. Ottla, la preferida de Kafka, va ser enviada el 7 d’octubre de 1943 a Auschwitz on va ser gasejada a la seua arribada juntament amb 1267 xiquets.

Valli, Elli i Ottla Kafka