dissabte, 4 de juny de 2011

Anar de llibreries


Vista de l'Estació del Nord des del Vives
Enguany, els dilluns tinc en el meu horari un buit de dues i hores i mitja entre classe i classe. Sempre que puc l’aprofite per a anar de llibreries. És l’avantatge de treballar en un institut tan cèntric com el Vives. Quan faig el recorregut complet, em passe pel FNAC, per París-València, per la Casa del Llibre, per Abacus i per Tres i Quatre. Gairebé semble un inspector de llibreries. Però normalment ho faig més curt i vaig només a la Casa del Llibre i a Tres i Quatre, o a Tres i Quatre i prou, per veure si ja m’ha arribat algun llibre que he encarregat. De vegades entre també en alguna llibreria de vell, com l’Asilo del libro, de nom tètric, al carrer Ferran, el mateix on és Tres i Quatre, o en una altra que hi ha a la plaça de Lope de Vega, que no recorde com es diu. Quan era menut, mon pare em portava sovint a les llibreries de vell. Em feia la impressió que hi passàvem molt de temps, no sé si perquè em cansava o perquè realment mon pare s’hi estava molta estona remenant llibres.

 Les llibreries de vell les freqüente molt, però en Internet. Ara, en qualsevol moment, sé que puc fer-me de seguida amb el llibre que m’interessa, per molt descatalogat o exhaurit que estiga, i encara que s’haja editat en un lloc remot. Portals com Abebooks o Uniliber ofereixen llistats de les llibreries on hi ha el títol que busquem, amb el preu i les condicions de pagament i d’enviament, i alguna indicació sobre l’estat de l’exemplar. En el mercat espanyol, el preu del mateix exemplar de llibre vell sol presentar diferències extravagants. Cap problema: en comprem el més barat i avant. Els preus millors es troben en els llibres en anglès, segurament perquè en aquesta llengua l’oferta és immensa. Sovint, costa més l’enviament que el llibre.

En el cas dels llibres en anglès, preferesc comprar-los de segona mà, encara que estiguen disponibles en edicions actuals. No per cap qüestió de bibliofília, sinó perquè són més barats i estan millor impresos que els nous. Els que es publiquen ara fa la impressió que, si passeu el dit per una línia, prement una mica, l’esborrareu de seguida. Les pàgines semblen que han estat fotocopiades més que impreses. M’agrada notar  el relleu dels ploms en el paper. I m’estime més comprar el llibre en hardcover que en paperback, encara que haja de pagar un poquet més.

La majoria de llibreries online del nostre país, per no dir totes, funcionen d’una manera bastant deficient. Les bases de dades s’actualitzen poc o no s’actualitzen, cosa que fa perdre el temps miserablement al comprador, alhora que li fan concebre il·lusions infundades. A això, s’hi afegeix el sarcasme que un llibre comprat als EUA  ens arriba sovint més ràpidament que si el comprem a Barcelona o a Madrid.

Una escriptora anglesa, de qui no recorde ara el nom, deia que mai no comprava un llibre abans d’haver-lo llegit. És una declaració plena de sentit comú, però sospite que només es pot aplicar en un país amb una àmplia xarxa de biblioteques públiques, d’oferta generosa i d’accés còmode. He anat molt poc a les biblioteques. Ja tenia la de mon pare, que no me l’acabaré mai. A més, em molesta demanar el llibre que vull al bibliotecari. M’agrada cercar-lo, trobar-lo i agafar-lo jo mateix. Pel camí sempre em tope amb coses que ni sabia que existien, però que al final m’interessen més que les que cercava en un primer moment. Em sorprèn la gent que va a una llibreria com si anés a una farmàcia: a per un títol concret i prou. De vegades porten un paperet —la recepta— on hi ha anotat el títol d’alguna lectura obligatòria de l’escola o de l’institut, o el d’un llibre per preparar els exàmens de la Junta Qualificadora.

En les llibreries només recórrec al llibreter —o hem de dir-ne dependent o dependenta?— en casos d’extrema necessitat. Una altra cosa era quan estava Carles Jorro, abans de jubilar-se. Em coneixia, i de tant en tant m’allargava un llibre i em deia: això igual t’interessa. També m’advertia, de vegades, que el llibre que anava a comprar ja se l’havia emportat mon pare uns dies abans. Sempre se m’avançava.

Quan estudiava a la facultat vaig utilitzar sovint la biblioteca del British Institute. Era petita, però tenia els llibres molt ben triats i no calia demanar-los al bibliotecari: podies triar i remenar entre els pretatges el que més t’interessava. Allí vaig aprendre a llegir en anglès. Recorde que vaig llegir-me aleshores les novel·les de Jane Austen, el Tom Jones i el Joseph Andrews de Fielding, A Journal of the Plague Year i Moll Flanders de Defoe, alguna de Conrad i alguna altra de D.H. Lawrence, el Portrait of the Artist as a Young Man i Dubliners de Joyce, The Golden Notebook  de Doris Lessing.

Cap llibreria de les que he esmentat abans satisfà les meues expectatives: totes tenen pocs llibres. Ja passa que el llibre que m’interessa no el tenen i me l’han de demanar; després, és habitual que estiga descatalogat o exhaurit, o que hi haja un problema o altre de distribució. Sort que hi ha Internet. Recorde amb enyorança la llibreria Blackwells, a Oxford, que té fama de ser la més gran del món, o una de les més grans. Des del carrer, sembla una llibreria més aviat petita. És només un efecte òptic. En el seu soterrani hi ha la immensa Norrington Room, dedicada a l’academic book. Al costat de Blackwells, a l’esquerra, hi ha un pub petit i agradable, The White Horse. M’agradava molt fer-m’hi una lager o una guinness mentre fullejava relaxadament les meues adquisicions.

Anar de llibreries… Un altre anacronisme?

Blackwells, Oxford

The Norrington Room

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada