dimarts, 21 de juny de 2011

El naixement del racionalisme modern en 80 pàgines

La setmana passada vaig comprar-me en Tres i Quatre un llibre d’un autor francès que no coneixia de res:  Una habitació a Holanda de Pierre Bergounioux. Està publicat per l’editorial minúscula en la col·lecció Microclimes, “que ofereix una selecció acurada d'obres de narrativa i d'assaig en petit format i en català”.  Em va cridar l’atenció la informació que oferia la contraportada: s’hi afirma que Una habitació a Holanda “és un inusual i enlluernador recorregut per la història europea en què s’explica com i per què va ser precisament als Països Baixos on va sorgir l’obra que va donar lloc al naixement de la racionalitat contemporània”.  No m’hi vaig poder resistir i me la vaig jugar. Però la vaig encertar. Si no, no ho contaria.

Com que ho ignorava tot de Bergounioux, vaig teclejar-ne de seguida el nom en Google. L’entrada de la Wikipédia  informa que Pierre Bergounioux és autor d’una obra molt extensa, difícilment classificable, que combina la ficció, l’assaig, el carnet de notes i l’autobiografia. Des dels inicis dels 80 ha publicat pràcticament un llibre cada any. En la seua bibliografia trobe dos títols que em fan gràcia: Bréviaire de littérature à l’usage des vivants i La fin du monde en avançant.

Una habitació a Holanda és una biografia intel·lectual de Descartes, i també una digressió sobre la història i la cultura europees, sobre la naturalesa humana, sobre el paisatge i l’àmbit que ens envolta. I això, en només vuitanta pàgines. Encara que és fonamentalment un assaig, recorre també a procediments de la narrativa, com ara la imaginació i recreació de situacions o el manteniment d’un fil argumental que es reprèn de tant en tant.  Els anglesos, que solen classificar els llibres en dos grans blocs, fiction i non fiction, utilitzen de vegades el terme faction per designar aquest tipus de literatura híbrida que es presenta com un document —biografia, memòria—, però que alhora es pren la llibertat de recreació que permet la narrativa. El lector es troba en una situació ambigua, com davant aquells llibres que de vegades esmenta Borges, que  no sabem si són reals o imaginaris. Personalment, la  fiction de la faction em sol fer més nosa que servei. No li acabe de trobar la gràcia, ni la utilitat, al procediment de situar en un mateix pla els fets que han ocorregut realment i els que no.

Bergouniuox fa una repassada rapidíssima a la història d’Europa, des de la conquesta de les Gàl·lies fins a l’Europa del xvii, moment en què, després dels segles de lentituds, vénen dies en què tot es precipita: “Entren en contacte llocs separats, àmbits relativament independents de la vida social, continents. La història s’accelera.” Amb un tempo més calmat, ressegueix el peregrinatge intel·lectual i geogràfic de Descartes per una Europa assolada per les guerres abans d’escriure i publicar el Discurs del mètode.  En aquestes anades i vingudes, Bergounioux hi vol veure una voluntat d’allunyar-se de “les maneres habituals de ser i d’actuar, de pensar, que li són familiars i li impedeixen  obtenir la veritat que necessita”.

Quin era el millor país per dur a terme el projecte de Descartes, que és “el coneixement desencarnat, impersonal, com absent, de les coses, reduïdes a la seva causa”?  N’hi havia un que reunia uns avantatges que el feien preferible a qualsevol altre: els Països Baixos. Allí hi havia una pau relativa, que s’hauria cercat debades a la resta de l’Europa continental,  i la vida material hi era còmoda. A Holanda, no hi havia ni un tron ni un altar que es poguessen ofendre per les opinions autònomes i indiferents a l’autoritat.  I, de més a més, hi fa fred i té un paisatge  monòton, cosa que facilitava la concentració i la intensitat que necessitava la ment de Descartes:  “Els Països Baixos, el sojorn apartat, la vida abstracta, quasi exclusivament meditativa que ofereix a Descartes, tenen com a resultat una realitat nova, independent de les percepcions, de les afeccions de les quals som la seu i que, ingènuament, prenem per les coses mateixes. La reflexió, quan es duu a terme en un context d’exili, despullada de les bases i els contorns ordinaris, neta de les evidències primeres, redibuixa el món.”

Pierre Bergounioux
L’obertura de compàs que utilitza Bergounioux li permet relacionar Descartes amb Cervantes i Shakespeare, que considera esperits germans. Cervantes “lliura en negatiu la difusió generalitzada del racionalisme. Les desventures de Don Quixot, fidel als adagis de la cavalleria feudal, anuncien el desencant del món, la primacia del sentit comú que proporcionarà a Descartes, vint anys després de la desaparició de Cervantes, l’entrada del seu discurs. De la boca dels personatges de Shakespeare sortirà l’expressió vehement de la condició humana: «La vida és sols una ombra passatgera”, “una història que ve a contar un beneit / inflada de soroll i ferotgia / que al capdavall no significa res!» A l’alba de l’edat moderna, tots tres anuncien que ha nascut un home nou, perquè és conscient d’ell mateix i és capaç de mantenir “la imperceptible distància amb tot i amb si mateix”. Cervantes, Shakespeare i Cervantes comparteixen per a Bergounioux la mateixa incertesa essencial sobre la condició humana: “El sentit del món ha estat hipotecat, juntament amb el final de les edats de tenebres i fe.”

L’estil de Bergounioux es caracteritza per la frase formalment curta i per una economia de l’expressió que vol assenyalar, per contrast, una gran riquesa de significats, sense desenvolupar-los ni matisar-los. No deixa de ser un procediment retòric.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada