dijous, 14 de juliol de 2011

Com insultar

En l’entrada Torniamo all’antico e sarà un progresso! em vaig referir a Eiximenis, un dels autors que més m’agraden de la nostra literatura medieval. Desgraciadament, la seua obra encara està inèdita en gran part. El projecte d’edició de les obres completes, Obres de Francesc Eiximenis (OFE), que es porta endavant des de la Universitat de Girona, avança a un exasperant pas de tortuga. Des del 1986 fins ara se n’han publicat tres volums. Moltes gràcies, però encara no podem llegir el Llibre dels àngels, ni la Vida de Jesucrist i, sobretot, no podem llegir el Terç llibre del Crestià, que tracta del mal i els pecats. 

Mentrestant, el millor que podem fer és recórrer a algunes de les antologies d’Eiximenis que s’han publicat fins ara. En primer lloc n’hi ha la que va preparar Albert Hauf per a la MOLC amb el títol de Lo crestià. És una selecció general dels quatre llibres coneguts d’aquesta obra i porta un pròleg imprescindible del mateix Hauf. L’editorial Barcino ha publicat enguany en la Biblioteca Barcino una antologia divulgativa de Francesc Eiximenis sobre educació i cultura amb el títol de Llibres, mestres i sermons. Xavier Renedo s’ha encarregat de l’edició del llibre. El mateix Renedo va publicar el 1993, juntament amb Sergi Gascon, una altra antologia, Prosa de Francesc Eiximenis, publicada en la col·lecció “Tria de clàssics” de l’editorial Teide. Els textos es reprodueixen en la versió original acompanyada d’una versió modernitzada. 

Un dels aspectes més atractius d’Eiximenis per al lector actual és la seua tendència, com a moralista, a descriure i comentar els comportaments humans. Per a dir el que s’ha de fer, o el que no s’ha de fer, descriu primer detalladament el que la gent fa realment, amb una combinació d’ironia i humor, de sarcasme i de candor alhora, que li dóna un encant irresisitible. De vegades, Eiximenis deixa de banda tota referència a la doctrina i passa a exposar directament consells i recomanacions per a la vida pràctica. És el cas dels hilarants textos del Terç sobre com cal comportar-se en taula, que es van publicar en Curial amb el títol de Com usar bé de beure e menjar o els que dedica a l’urbanisme, com el que podem llegir en l’antologia de Teide sobre el millor emplaçament d’una ciutat: “lo pus bell siti de ciutat e lo millor és planícia aprés la mar”, afirma Eiximenis. Per tant, “si fer-se pot, que la ciutat sia aprés la mar, car la mar ret la ciutat pus abundant de totes coses necessàries e pus rica per raó dels mercaders e dels vaixells que aquí drecen contínuament, e pus alegre per raó de la aigua que alegra los ulls e lo cor.” Visca València! 

D’altres vegades, encara, el lector es troba amb autèntiques sorpreses, que el deixen tot perplex, com ara un text, reproduït també en l’antologia de Teide, dedicat a explicar, literalment, com cal insultar. Eiximenis, és cert, reconeix que insultar —vituperar, en diu ell— és un vici, però posat que hi caiguem, i dóna per suposat que hi haurem de caure, val la pena de tenir en compte unes normes de prudència i de bon sentit. De nou, la moral en mans d’Eiximenis consisteix a observar la vida humana. La realitat i el sentit comú s’imposen sobre la doctrina. 

Ací teniu aquest text tan actual, i tan útil: 

Com insultar 

Donava Anaiximandre filòsof aital document als seus deixebles dient així: “Si veus que ést caegut en aquest vici de vituperar a altre, guarda de dir-li vituperis pertanyents o tocants tota alcuna multitud de altres persones, car si ho fas vituperant a aquell vituperaràs als altres e dar-li has armes contra tu mateix.” Per tal diu que Demofon vituperant a Belli apellà’l troià de vil natura e los troians, qui eren aquí molts, oent llur vituperi mataren-lo. Doncs, diu ell, si vols alcun vituperar digues-li vituperis personals e no tocants a altre fora ell, ne pare ne mare, ne sor ne frare, car per esta via serà abans lo mal apagat e menys perillós a tu. E, generalment, aitant com lo vituperi és en térmens pus comuns és menys ofensiu, així com dir a l’altre que és ergullós, avar, vil, orat, o maleït o ab poc seny. E aitant com és pus particular, aitant ofèn més, així com és dir a l’altre que ell és bord, o lladre, o traïdor, o homeier o semblants coses. E aquesta diu que és la raó que les fembres no es tenen molt per ofeses qui els diu en fellonia que sien bagasses o semblants paraules, car comunament així com és comun vocable a vituperar hom dient-li bacallar, així és de fembra que li digues bagassa o semblant vocable. Mas si davallaves pus avall, ço és que ella ha fetes males obres ab aital hom, o en aital lloc o en aital temps, açò la ofèn més, per què d’açò te deus guardar. 

(Francesc Eiximenis, Prosa. Teide. A cura de Xavier Renedo i de Sergi Gascon.) 

I aquesta n’és la versió modernitzada: 

El filòsof Anaximandre donava aquest consell als seus deixebles parlant així: «Si veus que has caigut en aquest vici de vituperar un altre, guarda't de dir-li insults relacionats o referits a moltes altres persones, ja que si ho fas, insultant aquell insultaràs els altres i li donaràs armes contra tu mateix». Per això diu que Demofon, insultant Belli, el va titllar de troià de vil natura, i els troians, que allí n'hi havia molts, sentint el seu insult, el van matar. Així doncs, diu ell, si vols insultar algú, digues-li insults personals i no referits a ningú més fora d'ell, ni al pare ni a la mare, ni a la germana ni al germà, ja que d'aquesta manera el mal serà oblidat abans i serà menys perillós per a tu. I, habitualment, com més general sigui l'insult serà menys ofensiu, com ara dir a l'altre que és orgullós, avar, vil, orat o maleït o de poc seny. I com més concret, més ofèn, així com és dir a l'altre que ell és bord, o lladre, o traïdor, o assassí a sou o coses semblants. I aquesta diu que és la raó per la qual les dones no es consideren gaire ofeses si algú els diu, estant furiós, que són bagasses o paraules semblants, ja que normalment, de la mateixa manera que és un mot corrent per vituperar una persona dir-li bacallar (1), de la mateixa manera ho és que li diguis a la dona bagassa o un mot semblant. Però si anaves més enllà, i deies, per exemple, que ella ha fet males obres amb tal home o en tal lloc o en tal temps, això l'ofèn molt més, per la qual cosa te n'has de guardar. 

(1) Mot injuriós equivalent a bordegàs, desgraciat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada