dimarts, 27 de setembre de 2011

A aquell qui té, li serà donat

Rembrandt, Jesús predicant
A classe, hem acabat la lectura i el comentari de textos de la Bíblia amb uns fragments de l’Evangeli segons sant Mateu. Els Evangelis estableixen amb els textos bíblics anteriors una relació de gran tensió. De fet, els converteixen en uns textos nous, des del moment que els llegeixen d’una altra manera. És cert que garanteixen la santedat del text vell, però al mateix temps assumeixen que aquest text, en un sentit important, no està complet. L’esdeveniment o les paraules prefigurades en el text vell s’compleixen en el nou, i el nou és per tant validat per aquell, però també el conté i el transcendeix. Amb els Evangelis, la història adquireix una dimensió nova i inesperada. 

Marció, al segle II dC, va arribar a rebutjar l’Antic Testament, que considerava l’expressió d’un Déu venjatiu i sanguinari, responsable del mal i de les guerres. Aquest Déu, que havia creat el món, no era el mateix que el Déu pare de Crist, que viu en el cel suprem i és superior a aquell. Marció contraposava al Déu de l’Antic Testament la vinguda de Jesucrist, que ha substituït la llei per l’amor i ha alliberat les ànimes humanes del poder del Déu creador. El marcionisme va ser el moviment herètic més important del cristianisme primitiu. 

Des del punt de vista literari, amb els Evangelis apareix un gènere nou: les paràboles. La pregunta es planteja de seguida: per què Jesucrist predicava amb paràboles? La interpretació habitual és que ho feia perquè l’entengués la gent senzilla. Però les paràboles no destaquen precisament per la transparència, i són sovint equívoques i paradoxals. Josep Iborra, en Breviari d’un bizantí, apunta que les paràboles «no estaven destinades als creients. Jesús les conta per confondre els "altres", amb la finalitat ben explícita —cite el text més cru de sant Marc (4,10-12)— que "tot mirant no hi vegen i tot escoltant no comprenguen, no fos cas que es convertissen i fossen perdonats". Sembla que això ha estat oblidat pels predicadors, que, innocentment, les usen com a amenes "il·lustracions" o "figuracions" d'una veritat dominical.» 

Una retòrica de l’excés i de la paradoxa recorre de cap a cap els Evangelis. Un és culpable no sols d’assassinar o de cometre adulteri, sinó fins i tot de desitjar la muller de l’altre o d’odiar sense passar a l’acció: «Heu sentit que es va dir: No cometràs adulteri. Doncs, jo us dic que qualsevol qui mira una dona per desitjar-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor.» (Mt, 5, 28). Tot ha de ser excessiu: estimar el teu veí no és suficient. Cal estimar també els enemics: «Heu sentit que es va dir: Estima el teu proïsme. Doncs, jo us dic: estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen.» (Mt, 5, 44). El Sermó de la Muntanya consisteix, sobretot, en un seguit d’enunciats paradoxals: «Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel. Feliços els humils, perquè posseiran la terra. Feliços els qui ploren, perquè seran consolats.» (Mt, 5, 3-5). El nou món que anuncia l’Evangeli és un món capgirat. 

Caravaggio, Sant Mateu i l'àngel
De vegades, alguns dels passatges de l’Evangeli, si es llegeixen literalment, que és com cal llegir sempre, més que paradoxals resulten brutals en la seua exactitud i precisió, com aquell versicle del Sermó de la Muntanya, que m’obsessiona des de fa molt de temps, en què es constata la desigualtat com un tret essencial, inalterable de la vida humana: “Perquè a aquell qui té, li serà donat, i en tindrà de sobres; i a qui no té, fins allò que té li serà pres.” (Mt, 13, 12). 

Llegesc què en diu la nota de la Bíblia de Montserrat: «El misteri o secret del Regne de Déu només pot ser conegut per un do diví. El voler de Déu és de revelar-lo a tothom; però de fet, l’entendran només els qui estan ben disposats.» Segurament aquesta interpretació és raonable i adequada al context, però el versicle, amb la seua contundència sentenciosa, crec que té un abast que va molt més enllà del passatge concret de l’Evangeli. 

Primo Levi va remarcar en Si això és un home que va ser en els camps de concentració nazis on aquesta sentència de l’Evangeli va ser més veritat que mai: «En la història i en la vida, a vegades sembla discernir-se una llei ferotge que diu: “A qui té li serà donat; a qui no té li serà tret”. Al Lager, on l’home està sol i la lluita per la vida es redueix al seu mecanisme primordial, aquesta llei iniqua està obertament en vigor, tothom la reconeix. Amb els adaptats, amb els individus forts i astuts, els mateixos caps hi mantenene contactes de bona gana, a vegades gairebé de companys, perquè esperen poder-ne treure potser més tard alguna utilitat. Però als «musulmans», als homes en procés d’enfonsament, no val la pena dirigir-los la paraula, perquè ja se sap que es queixarien, i explicarien el que menjaven a casa seva. Encara val menys la pena fer-se’n amic, perquè no tenen al camp coneixences importants, no mengen res fora del ranxo, no treballen en Kommandos avantatjosos i no coneixen cap manera secreta d’«organitzar». I, finalment, se sap que són aquí de passada, i que d’aquí a algunes setmanes només en quedarà un grapat de cendres en algun camp no llunyà, i en un llibre de registre un número d’inscripció ratllat. Encara que són englobats i arrossegats sense treva per la multitud innombrable dels seus consemblants, sofreixen i s’arrosseguen en una opaca i íntima solitud, i en solitud moren o desapareixen, sense deixar rastre en la memòria de ningú.» 

Tolstoi també s’hi va referir en una escena de Guerra i pau, en què un dels personatges explica el destí d’un altre a partir d’aquest passatge de l’Evangeli: «Sònia, després del casament de Nicolau, vivia a casa d’ell. Abans del seu matrimoni, Nicolau, acusant-se i elogiant-la, havia contat a la seva dona tot el que havia passat entre ells dos, i li havia demanat que tractés amb amabilitat i tendresa la seva cosina. La comtessa Maria comprenia la falta del seu marit i la seva amb Sònia, pensava que la seva fortuna havia influït en la decisió de Nicolau, no podia retreure res a Sònia, volia estimar-la, i, malgrat tot, no solament no l’estimava, sinó que en la seva ànima trobava una repulsió que no podia vèncer. 
Una vegada que amb la seva amiga Natatxa parlaven de Sònia i de la seva injustícia envers ella, Natatxa li digué: 
—Tu has llegit molt l’Evangeli; doncs, ¿saps que hi ha un passatge que s’adiu molt amb Sònia? 
—Com? —preguntà estranyada la comtessa Maria. 
—És aquest, recordes?: “Al que té li serà donat i encara posseirà més, però al que no té res fins li prendran el que té.” Ella és la que no té res. Per què? No ho sé. Potser li falta l’egoisme, no ho sé, però tot li ha estat pres, tot. De vegades em fa molta pena. Abans desitjava vivament que Nicolau s’hi casés, però sempre em semblava que això no seria mai. És una flor estèril, saps?… Molt sovint la planyo, i de vegades em sembla que ella no en pateix com en patiríem nosaltres. 
Però malgrat que la comtessa Maria expliqués a Natatxa que calia entendre altrament les paraules de l’Evangeli, pel que feia a Sònia, acceptava el que deia Natatxa.» (Guerra i pau, epíleg, primera part, capítol VIII.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada