dimecres, 21 de setembre de 2011

La gent del Llibre

King James Bible 1772

Jorge Luis Borges recordava en una conferència  —El libro (Borges oral. Alianza Editorial)— que per a l’antiguitat clàssica el llibre era un succedani de la paraula oral. Més tard, però, va arribar d’Orient un concepte nou: el del llibre sagrat. I, més endavant encara, la creença que cada país estaria representat per un llibre. Els musulmans deien que els jueus i els cristians eren la gent del Llibre. Segons l’Alcorà, mereixen més respecte que els idòlatres o els politeistes: «I de fet existeixen entre la gent del Llibre els qui creuen en Déu i en el que us fou revelat i en els que els fou revelat. Humils davant Déu, no han malvenut els signes de Déu. Aquests tindran la seva recompensa prop del seu Senyor. Déu és ràpid a ajustar comptes. Creients, sigueu pacients i persevereu, i sigueu ferms i constants; i estigueu atents a Déu, i així potser tindreu felicitat.» (Alcorà, III, 186.) Molts segles després, Heine va escriure que els jueus són una nació que tenen com a pàtria un llibre. 

Modernament, Anglaterra s’ha identificat amb Shakespeare, Espanya amb el Quixot, Alemanya amb Goethe… Estranyament, diu Borges, perquè aquests escriptors són molt poc representatius dels països respectius: «España podría haber sido representada por Lope, por Calderón, por Quevedo. Pues no. España está representada por Miguel de Cervantes. Cervantes es un hombre contemporáneo de la Inquisición, pero es tolerante, es un hombre que no tiene ni las virtudes ni los vicios españoles.» 

Quin llibre podria identificar els catalans? Potser, la crònica de Ramon Muntaner. L’entusiasme, la confiança i l’optimisme que recorren de cap a cap aquesta crònica no són les qualitats que més ens distingeixen precisament, cosa que vindria a confirmar l’observació de Borges sobre els autors que se solen considerar representatius de cada país. 

Borges remarca també que l’Alcorà presenta una diferència important enfront de la Bíblia: l’Alcorà no és la paraula de Déu inspirada als homes, sinó un dels atributs de Déu i, per tant, anterior a la creació. Per això no es pot traduir. És clar que n’hi ha traduccions, però els musulmans consideren que són en realitat versions o comentaris, no traduccions strictu sensu. En el cas de la Bíblia, les prohibicions de traduir-la a les llengües vulgars responen a un altre motiu: a una voluntat per part dels clergues de mantenir el monopoli de la interpretació dels textos sagrats. Una manera d’assegurar la dependència dels laics. Paradoxalment, per a l’Església catòlica llegir la Bíblia representava un risc de condemnació! 

Sagrat o no, succedani o no, Borges escriu al començament de la seua conferència que de «los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su cuerpo. El microscopio, el telescopio, son extensiones de su vista; el teléfono es extensión de la voz; luego tenemos el arado y la espada, extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación.» 

I la tanca amb aquestes paraules: «Si leemos un libro antiguo es como si leyéramos todo el tiempo que ha transcurrido desde el día en que fue escrito y nosotros. Por eso conviene mantener el culto del libro. El libro puede estar lleno de erratas, podemos no estar de acuerdo con las opiniones del autor, pero todavía conserva algo sagrado, algo divino, no con respeto superticioso, pero sí con el deseo de encontrar felicidad, de encontrar sabiduría.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada