dijous, 6 d’octubre de 2011

Començant amb la literatura catalana medieval

En les classes de literatura que faig en primer de batxillerat combine una història de la literatura catalana, des dels inicis fins al segle XIX, amb la lectura i comentari d’una antologia del conte modern. Aquesta antologia em serveix per compensar o equilibrar l’enfocament nacional i cronològic que marca el currículum oficial. 

Comence directament per les cròniques i no per Ramon Llull. Molts manuals, com que li assignen el paper de creador de la llengua literària catalana, prenen a Llull com a punt de partida. Però cal tenir en compte que, quan Llull comença a escriure, no ho feia en el buit: hi havia les cròniques i una abundant literatura científica traduïda al català. No va crear, per tant, el català ex nihilo. De més a més, sembla que la seua obra no va influir massa en el procés de formació de la llengua escrita culta. I és que tot i la seua genialitat, Llull sempre ha estat una figura marginal. La seua obra, sobretot l’escrita en llatí, sempre ha tingut lectors i seguidors, però de grups o individus minoritaris, més o menys excèntrics. La llufa d’alquimista que li van penjar alguns tampoc no hi ha ajudat gaire. 

La creació d’un model de llengua literària catalana apareix lligada des del principi a la cancelleria, que és el marc on s’ha de situar la producció de les cròniques. El Llibre dels fets, la crònica de Bernat Desclot i la de Pere el Cerimoniós en depenen directament. A l’hora d’exposar la literatura medieval, aquest procés de formació de la llengua literària es pot utilitzar com un fil conductor per anar lligant caps i evitar la simple juxtaposició cronològica d’autors. Tota la història de la literatura medieval romànica podria portar aquest títol: del vulgar a la llengua literària

Els canvis socials i econòmics del segle XII —el renaixement de la vida urbana, l’aparició d’una societat mercantil i artesanal— van fer caure el monopoli que els clergues i el llatí tenien en els diferents àmbits culturals. Els vulgars es van convertir, també, en llengües literàries, i la seua promoció va representar, paral·lelament, la promoció d’uns nous sectors socials, urbans i laics, que no sabien llatí. Va ser un procés lent, perquè, a diferència del llatí, quan els vulgars accedeixen a l’escriptura, no tenen des del principi un model i una tradició literàries. La història dels inicis de les literatures romàniques és, en gran part, la història de la creació d’aquest model i d’aquesta tradició. 

Al final del segle XIII, la Corona d’Aragó va completar la seua expansió peninsular, que va fixar els límits de l’extensió actual del català, i va iniciar l’expansió per la Mediterrània occidental. Els primers textos importants en català són les quatre grans cròniques, que narren els fets d’aquesta expansió, i les obres de Ramon Llull, que tenien com a objectiu principal convertir la població no cristiana recentment conquistada. Des de la corona es va impulsar una poderosa màquina burocràtica, la cancelleria, encarregada de redactar les lleis, les disposicions, les cartes, els decrets, etc., necessaris per al funcionament de la xarxa de relacions administratives i diplomàtiques creada com a conseqüència de l’expansió territorial. Aquesta cancelleria va contribuir poderosament a crear un model unificat de llengua escrita, que arribava a tots els punts del nostre domini lingüístic i que tenia el prestigi de ser la llengua del rei. 

Des del punt de vista literari, les cròniques són més atractives que Llull. Tenen l’encant de les coses vistes i viscudes. A més del valor que presenten com a font d’informació d’uns fets, es fan llegir per la recreació dels fets narrats, pel ritme i l’estructura narrativa, per la inclusió de molts diàlegs, pel dibuix de molts caràcters personals, característiques que ens permeten considerar-les com un precedent de la novel·la. No debades, el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc van prendre com a model narratiu la crònica de Bernat Desclot i la de Ramon Muntaner, respectivament. 

Les quatre cròniques relaten fets més o menys contemporanis als autors i molt propers a les seues vides, contràriament al que era habitual en la historiografia medieval, que, a més d’estar redactada en llatí, acostumava a partir d’un passat remot i llegendari i no tenien la personalitat d’un autor que les singularitzés, com sí que ocorre en les cròniques. Tant la de Jaume I com la de Pere el Cerimoniós són, de fet, autobiografies, i es poden considerar unes memòries personals. No conten únicament els fets dels seus regnats, sinó que ells mateixos, els seus pensaments i sentiments, les seues reaccions, són sovint el centre del relat. Tots dos volien transmetre una imatge personal a la posteritat, candorosament versemblant. Pere el Cerimoniós no amaga la seua propensió a l’engany i a la traïció. Ho considerava una prova de la seua astúcia i de la seua energia. Li va tocar viure una època ben difícil. Jaume I, en canvi, vol transmetre un caràcter més afable i bonhomiós, preocupat pels seus súbdits, respectuós dels acords amb els enemics. Segur que el Cerimoniós el considerava una mica babau. Bé, Jaume I també conta en la seua crònica, sense immutar-se, que per prendre la torre de la Boatella, va fer que li botaren foc amb els qui la defensaven a dintre, «pus que no s’eren renduts de primer. E cremam-los aquí, e presem la torre.» A la guerra com a la guerra. 

Muntaner parla molt poc d’ell mateix. Però hi ha la seua veu, que és inconfusible. És un dels autors més entusiastes i apassionats de tota la literatura. Desclot, fred i objectiu, és el qui sabia escriure millor. Era un escrivà de la cancelleria. Les altres tres cròniques estan més a prop d’una literatura oral. El distanciament de Desclot resulta molt efectiu quan relata el dramatisme de la invasió de Catalunya pels francesos. Els episodis més cruels de la guerra els conta amb una fredor i una precisió que els fa doblement impressionants.

2 comentaris:

  1. A Petrer combinem, per al curs de 1r de batxillerat, un manual de nivell C1 "apte" per a preparar les proves de la JQCV (tenim gent provinent d'Elda, Sax, Monfort, Asp... que ha patit anys d'exempció i és una manera de "guanyar-nos-els"; tristament és així)amb el temari de literatura des dels orígens a la Renaixença. Així que aquest enfocament que has compartit m'ajuda molt per poder fer una cosa més entenedora davant d'un públic tan variat com tinc. Moltes gràcies!

    ResponElimina
  2. En la meua entrada em referia només a la literatura, però en aquest curs de primer de batxillerat també done "llengua", és clar. D'una banda, repassem i aprofundim els aspectes més importants de la morfosintaxi. De l'altra, propose molts exercicis per ampliar el lèxic. Aquesta setmana, per exemple, hem treballat el camp semàntic del caràcter personal, que supose que els serà ben útil quan llegesquen alguna novel·la. De tota manera, moltes vegades el que faig és aprofitar la lectura dels textos literaris, sobretot els de contes, per plantejar activitats concretes de llengua, sobretot d'expressió oral i escrita.

    ResponElimina