dimecres, 26 d’octubre de 2011

El naixement de la tragèdia

Adesiara ha editat fa uns mesos, per primera vegada en català, El naixement de la tragèdia de Friedrich Nietzsche. Va ser la primera obra que Nietzsche va publicar, el 1872, quan tenia vint-i-vuit anys. Dedicada a Richard Wagner, aquesta obra pertany a la filologia clàssica, disciplina en què s’havia format l’autor, que l’abandonaria al cap de poc per la filosofia. La traducció és de Manuel Carbonell, que ja havia traduït Així parlà Zaratustra i les Poesies de Nietzsche per a Quaderns Crema. L’edició va acompanyada d’una extensa introducció que signa Jaume Pòrtulas, hel·lenista i assagista de primera fila. El seu llibre Introducció a la Ilíada, a què ja m’he referit més d’una vegada en aquest bloc, és una obra de gran categoria, erudita i sàvia alhora, que es llegeix molt bé. 

El naixement de la tragèdia de Nietzsche, en canvi, no és de lectura fàcil. Costa seguir-ne el moviment fluctuant de l’argumentació, les seues al·lusions i el·lipsis, les frases complexes i llargues, de mitja pàgina. Per a llegir bé aquest llibre, caldria llegir-lo dues vegades. La primera, d’una tirada, deixant-se dur pel seu impuls inspirat. La segona, més pausadament, llapis en mà, amb aturades i retrocessos, amb consultes a altres llibres. 

Jaume Pòrtulas diu que El naixement de la tragèdia és una obra important perquè va ser un dels primers intents de comprendre en profunditat una esfera del món antic, el que en podríem dir l’irracional: «Nietzsche sabé veure en els déus antics l'encarnació de les terribles realitats d'un univers on els homes no gaudeixen de cap privilegi especial. La tragèdia conhortava el seu públic no pas com pretén Aristòtil —de forma una mica banal, segons l'opinió de Nietzsche— a base de purgar les emocions, sinó acarant-lo, sense falsos consols, amb les realitats més dures i penoses de l'existència humana; i il·lustrant com aquestes realitats possibiliten l'heroisme. En la mesura que fan l'heroisme possible, també fan que l'existència dels homes valgui la pena de ser viscuda.» El naixement de la tragèdia va contribuir a desfer la vella visió idealitzant de Grècia, tot allò de la noble simplicitat o de la serenitat grega, que Nietzsche identificava amb l’«estèril i senil plaer de viure» de la seua pròpia època.


Nietzsche va estructurar la seua opera prima a partir d’una sèrie de mites, com ara el mite dels orígens, l’oposició apol·linisme versus dionisisme, poeta èpic versus poeta líric, Hèl·lada versus Hespèria (Grècia antiga versus Occident modern). De totes aquestes dicotomies, la que ha esdevingut més popular, la que molta gent coneix sense haver llegit aquest llibre és la d’apol·linisme versus dionisisme. Apol·lini i dionisíac han esdevingut mots relativament corrents, com dantesc i kafkià. I d’ús igualment inexacte. 

El primer paràgraf d’El naixement de la tragèdia està dedicat a exposar aquesta contraposició: «Haurem guanyat molt per a la ciència estètica quan hàgim assolit no tan sols el coneixement lògic, sinó també la seguretat de la immediatesa intuïtiva que el desenvolupament de l'art està lligat a la dualitat de l'apol·lini i del dionisíac: semblantment a la manera com la generació depèn de la dualitat dels sexes a través d'una lluita constant i d'una reconciliació que s'esdevé només periòdicament. Aquests termes, els manllevem dels grecs, els grecs, que fan comprensibles a l'home que els sap entendre les profundes i mistèriques doctrines de la visió que tenen de l'art, no pas, certament, amb conceptes, sinó amb les figures incisiva ment clares del món de llurs déus. Amb les dues divinitats artístiques dels grecs, Apol·lo i Dionís, es nua el nostre coneixement que, en el món grec, hi subsisteix una antítesi colossal, tant pel que fa a l'origen com pel que fa als fins, entre les arts plàstiques, les arts d'Apol·lo, i l'art no figurativa de la música, l'art de Dionís: aquestes dues pulsions tan diferents van sempre juntes, la majoria de les vegades, però, en oberta discòrdia entre elles i excitant-se mútuament per donar fruits sempre nous i més vigorosos, per perpetuar en elles la lluita d'aquella antítesi, antítesi sobre la qual, només aparentment, basteix un pont el terme comú art; fins que, a l'últim, mitjançant un meravellós acte metafísic de la «voluntat» hel-lènica, apareixen acoblades l'una amb l'altra i, en aquest acoblament, acaben engendrant l'obra d'art tant apol·línia com dionisíaca, la tragèdia àtica.» 

El grec apol·lini havia de sentir, escriu Nietzsche en un altre pas del llibre, que «la seva existència entera, amb tota la seva bellesa i la seva moderació, reposava sobre un substrat, ocult, de sofriment i de coneixement, substrat que una vegada més el dionisíac li descobria». L’oposició apol·linisme/dionisisme apunta, doncs, al contrast entre «aquesta veritat autènticament natural i la fal·làcia d’aquesta civilització que pretén passar per única realitat, entre el moll etern de les coses, la cosa en si, i el conjunt del món de l’aparença». La tragèdia grega «és la plasmació apol·línia de tot el que s’arriba a conèixer i a experimentar en l’estat dionisíac». 

Pòrtulas observa en la seua introducció que les oposicions amb què Nietzsche va vertebrar El naixement de la tragèdia fa temps que han degenerat en una retòrica gastada, però que continuen sent efectives quan les retrobem en les pàgines del gran escriptor que era Nietzsche. A més, han tingut una gran incidència en la recerca sobre la història i la cultura de la Grècia antiga, sobretot pel que fa al període arcaic. 

Per a una posada al dia d’aquestes qüestions val la pena llegir un llibre extraordinari de Giorgio Colli, filòsof, historiador i filòleg italià, que va dirigir, juntament amb Mazzino Montinari, l’edició definitiva de les Obres completes de Nietzsche, publicades simultàniament a Itàlia, França i Alemanya. Es tracta d’El naixement de la filosofia, publicat en català per Edicions de 1984. Amb una mica més de cent pàgines, es pot dir que pocs llibres donen tant com aquest. Ara no m’hi puc aturar. Només puc recomanar-vos-en vivament la lectura. Colli és autor també de l’Enciclopedia de los maestros, igualment recomanable, que recull els pròlegs que va escriure per a una col·lecció de textos fonamentals de la filosofia.. 

Per a Giorgio Colli l’assimilació d’Apol·lo al món de l’art, entès com un alliberament, encara que siga il·lusori, de l’enorme coneixement dionisíac, de la intuïció del dolor del món, no correspon als testimonis històrics sobre aquests dos déus. La pròpia etimologia d’Apol·lo suggereix el significat d’”aquell que destrueix totalment”. L’atribut del déu, l’arc, al·ludeix a la destrucció, a la violència diferida, a la crueltat que comporta l’obscuritat de l’oracle. Els estudis sobre la religió grega han revelat que la follia profètica i la mistèrica estan inspirades tant per Apol·lo com per Dionís. Tots dos, contra el que considerava Nietzsche, tenen una afinitat fonamental. Una última crítica de Colli: Nietzsche va pressuposar en Grècia un Schopenhauer que no va existir. 

Per cert, hauria de llegir, i encara no ho he fet, El món com a voluntat i representació de Schopenhauer. És un volum molt gros, que demana una inversió de temps i d’atenció importants. Però coses més espesses m’he empassat fins ara. Com és possible que encara no haja llegit aquest llibre? Tot va malament, quan se’ns queda pendent alguna cosa. Com es pot entendre Nietzsche sense haver llegit Schopenhauer? La veritat és que, pel que fa a Nietzsche, això no em preocupa gens ni mica. Però, com puc entendre bé el meu estimat Thomas Mann sense Schopenhauer? Ai! Hauré de llegir El món com a voluntat i representació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada