dissabte, 15 d’octubre de 2011

Els riscos del saber

El curs passat, en una entrada d’aquest bloc («Èdip rei» i la novel·la policíaca) em vaig referir a La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema. En aquest llibre Jordi Balló i Xavier Pérez demostraven que tots els grans arguments cinematogràfics estan presos dels mites i narracions de la literatura universal i resseguien, entre d’altres, la llarga descendència del model argumental d’Èdip rei, sobretot en la novel·la policíaca i en les adaptacions cinematogràfiques. 

Ara acabe de llegir un altre llibre dels mateixos autors, Els riscos del saber (Galàxia Gutenberg-Cercle de Lectors. 2009), en què exploren algunes obres essencials de la literatura antiga com a font germinal d’altres textos. El primer capítol, que porta per títol A la recerca de la immortalitat, està dedicat a El poema de Gilgamés. El segon, El portador de la consciència, a Prometeu encadenat d’Èsquil. El tercer, Els riscos del saber, que també dóna títol al llibre, a Èdip rei de Sòfocles. El quart, La desobediència civil, a Antígona, també de Sòfocles. El cinquè, La venjança triomfal, a Medea d’Eurípides. Finalment, el sisè, L’excés d’amor, a Tristany i Isolda

L’objectiu d’aquests assaigs és intentar comprendre «de quina manera la lliçó dels clàssics ressona en la nostra cultura, en els nostres costums, en els relats més influents, en els impulsos que remouen els impulsos col·lectius». Els autors indiquen que han seguit una metodologia inversa a la que van utilitzar en La llavor immortal: «En aquell llibre partíem de la identificació dels arguments clau de la història del cinema per resseguir les seves traces anteriors, que ens havien de dur fins als textos fundacionals. En aquest altre llibre, en canvi, el camí de l'escriptura funciona en sentit contrari: partim dels textos primigenis i de la seva singularitat per intentar comprendre les derives del seu sentit, retrobant així algunes de les obres posteriors que els han reencarnat, que han sabut expressar les potencialitats de la seva càrrega inicial, el missatge clarivident gràcies al qual han arribat fins als nostres dies amb plenitud comunicativa.» 

Alguns dels films i obres literàries que s’han inspirat en aquestes obres de l’antiguitat il·lustren les diferents lectures que se’n poden fer, i també els motius temàtics que continuen interessant i inquietant el lector actual. Per a Jordi Balló i Xavier Pérez la pedra de toc per reconèixer l’actualitat d’un clàssic és, sobretot, la seua capacitat d’inquietar-nos. 

El títol de l’assaig dedicat a Èdip rei al·ludeix directament a aquest perill o inquietud. Èdip rei planteja la sospita que la nostra realitat personal i col·lectiva és només la façana d’un edifici que té els fonaments sobre un toll de sang o de merda. Si mirem massa enrere o massa endins, el terra trontolla i ens falla sota els peus. Una sensació de vertigen, semblant a la que va experimentar molta gent quan Darwin va publicar les seues teories sobre l’origen de la vida. 

Èdip rei és la història d'un saber retardat i per sempre tràgic, on la veritat acaba girant-se paradoxalment contra qui la busca: on aquell qui és pare es descobreix com a fill i qui investiga un crim se sap finalment culpable. La investigació que emprèn Èdip es converteix de seguida en una recerca de si mateix, i aquesta recerca en un procés, en una prova del seu propi ésser. 

Bona part del plaer narratiu que suscita Èdip rei té a veure amb un motiu narratiu que resulta fascinant: la recerca d’un origen desconegut. En aquesta tragèdia hi ha un punt original previ als fets narrats, que en queda fora i que, alhora, és fonamental per al desenvolupament de la trama. El que és més important va passar fa temps i no es recorda. Fins a quin punt podem dir que el passat està clausurat? Quan prescriuen els fets? Fins a quin punt nosaltres som responsables del que va passar quan encara no havíem nascut? D’una manera o altra, en patim les conseqüències. O ens en beneficiem. La innocència esdevé problemàtica. 

Sempre que torne a llegir Èdip rei em sorprèn l’efectivitat i la concentració de l’argument. Jordi Balló i Xavier Pérez en remarquen, justament, «el seu esquema de trama policíaca sorprenentment articulada cap endins». El mecanisme dramàtic de l’obra es basa en «un viatge retroactiu, un dispositiu que s'activa quan els esdeveniments del drama ja han succeït, un flashback, on el temps remunta el seu camí.» El que diferencia «el mecanisme tràgic d’Èdip rei de qualsevol pausada recreació novel·lesca és la sorprenent velocitat en què tot s’esdevé. Hi ha una intensificació del present, i una acceleració del desenllaç a través d’un únic i providencial desencadenant. Tot passa tan ràpid perquè prescisament, en essència, tot ja ha succeït.» Per a Gabriel García Márquez, Èdip rei és la millor novel·la policíaca de tots els temps. 

Tot hi encaixa com en una peça de rellotgeria. Així, la pregunta que l’heroi ha de contestar a l’Esfinx —quin és l’animal que al matí camina amb les quatre potes, al migdia amb dues, i al crepuscle amb tres?— remet a l’home com a espècie, però també a la mateixa situació que Èdip acabarà vivint, una vegada es case amb Iocasta: alhora nen, perquè és el seu fill, home perquè n’és el marit i vell perquè li dóna néts. 

He acompanyat aquesta lectura d’Els riscos del saber amb la d'un assaig del filòleg Karl Reinhardt sobre Sòfocles (Sófocles. Gredos). En el capítol dedicat a Èdip rei Reinhardt assenyala que aquesta tragèdia no és una tragèdia del destí humà, sinó «en contraposició a altres tragèdies gregues, la tragèdia de l’aparença humana». En sentit propi, l’acció no està formada pels moviments del destí, sinó pels moviments de Iocasta i d’Èdip per rebre la veritat que arriba precipitadament. Una oposició entre la llum i la fosca estructura tot el drama: per a Èdip la “veritat” i la “llum” és allò que creu haver fet, allò de què és conscient, el que està sotmès a la seua voluntat i al seu coneixement; per a Tirèsies el que no es pot abraçar amb la mirada; per al primer, el que queda dins de l’esfera humana; per al segon, el que queda enfora. 

Per a Èdip, què seria una absolució comparada amb la contradicció entre el que ell pensava ser i el que realment és?

11 comentaris:

  1. Edipo rey es una obra que refleja los propios miedos, la tragedia a la que puede llevar el querer saber la verdad. Y la culpabilidad de unos sucesos hechos inconscientemente ,que lleva a unas consecuencias desastrosas.
    En mi opinión el aspecto más importante es el hecho de que muchas veces no hace falta buscar la maldad ajena sino la tuya propia. Por otra parte ,otra cosa a destacar sería el hecho de que el personaje, sin saberlo, hace lo que mas teme hacer.
    Por ultimo decir que me parece un libro bastante curioso porque te hace indagar en los problemas interiores del personaje, y esto ha sido la base para análisis psicológicos y otros libros de investigación.

    Andrea Campos Ruiz

    ResponElimina
  2. Jo crec que Èdip Rei ens mostra com, per molt que creiem que les coses son senzilles i fàcils de solucionar, poden tornar-se desastrosses si es revelen alguns xicotets fets que estaven abans ocults. També ens ensenya que no hem d'estar segurs de que el que tenim durará per sempre, perque fàcilment pot acabarse casi sense que ens n'adonem.
    En conclusió, ens diu que no tenim que jutjar les coses per com les veiem, que tenim que aprofundir en alguns assumptes encara que puguen acabar sent pitjor a com estavem abans.

    Empar Albiach i Dueñas

    ResponElimina
  3. Èdip rei es una obra que ens mostra com de sobte pot canviar alguns aspectes de la nostra vida.
    El llibre de Èdip és algo rebuscat ja que el assassí és el propi Èdip però es això el que fa manternir-nos en tensió i que tinguem més curiositat; Aquesta obra reflexiona sobre el destí, de l'incest i els assassinats.
    No hi ha que fiar-se de com veiem o podem percibir les coses sino que hi ha que indagar més en alguns aspectes siguen o no bons.

    Mireya Martínez Guzmán

    ResponElimina
  4. Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció de l'obra d'Èdip rei és el tema entre la realitat i aparença: no tot allò sembla el que és. És un aspecte molt interesant perque dia a dia ens trobem amb aquest problema, i sembla que sobint la realitat no es com es imaginem i a més a més, com passa a Èdip rei, destrossa les ilusions/aparences creades.
    Aquesta obra m'ha fet reflexionar sobre la fragilitat de les coses i que no totes són per a sempre (pensamnet que normalment tenim sobre la nostra vida) i que del dia a la nit, tot pot canviar completament, així que cal aprofitar allò que tenim ara.

    Carmen Burriel Pérez

    ResponElimina
  5. L'obra d'Èdip rei m'ha paregut bastant singular, ja que, mitjançant un cas tràgic com és l'incest després de l'assassinat del propi pare, s'intenta fer una sèrie de reflexions sobre el destí ja predit, sobre el coneixement de la realitat quan realment no és eixa la què es vol.
    Sófocles utilitza una ironía tràgica que caracteritza l'obra: encara que el protagonista, en diversos moments faça afirmacions que contenen la veritat, en ningun moment ell ho sap. Això fa que aquesta obra gaudisca d'interés.
    Crec que una conclusió per a extraure és el fet de com la realitat pot enganyar. Èdip en ningun moment podria pensar que era ell mateix el criminal que estava buscant, tot això per ser confós per la seua condició de rei. Aquest cas, també es presenta en la actualitat.
    Per a mi, un aspecte destacable d'Èdip rei és l'influència dels déus en aquell moment, el qual pense que és comparable al pensament religiós d'avui. El destí depén d'ells, i encara que Èdip l'intente evitar, arriva a forçar-ho ell a soles.

    Lorena Perales Jiménez

    ResponElimina
  6. Èdip rei és una obra molt interessant que dona molt que pensar. Comença en la recerca de la justícia buscant al culpable d’uns successos determinats. Com no, el primer que es fa es tirar la culpa als altres, però el resultat de la investigació termina fent-nos culpables a nosaltres mateixos. Això també es podria aplicar a la realitat, ja que si realment ens fixarem, encara que no siguem culpables d’un succés, es possible que tinguem que veure en algun aspecte. Aquesta obra fa pensar en el saber i en la ignorància: tal vegada no hi hagi que buscar-li sempre una explicació a tot i, si realment sempre ho sabérem tot sobre totes les coses no seriem feliços ni viuríem tranquils.

    Ana Martí Cortijo

    ResponElimina
  7. èdip rei, com qualsevol tragedia grega, mostra l'inutil de lluitar contra el desti, pero, que fa diferent aquesta obra de les alts tragedies gregues? el fet de poder-se considerar com un obra policiaca, el contrast que aconsegueix Sofocles convertint al detectiu en culpable? o tal vegada que quant més serforssen en demostrar l'inocencia d'Èdip més clara va quedant la seua culpa? Jo diria que la perfecta convinació d'aquestos elements que fan que una obra de fa més de 2000 anys encara sigui considerada com una obra mestra de la literatura.
    Pero no hi ha que oblidar que Sofocles vol trasmetre una conclusio amb aquesta obra que, en la meua opinio, es l'incapacitat humana per fugir del seu desti i el fet que quan més es lluite contra ell més s'apropa un, aço mostra el pensament grec del control sobre el desti huma que exercien el deus.
    Finalment dir que l'aspecte que més destacaria jo es el caracter policial de l'obra(ja que soc un gran aficionat a aquest tipus de noveles), com Èdip pregunta, interroga i fa portar gent, eixe afa per descobrir la veritat inclus savent que pot ser nefasta per ell mateix crec que li dona un caracter moder a una obra que te,no em doblidaro, més de 2000 anys

    ResponElimina
  8. el comentari anterior es de Valentí Barat Redondo, que m'he oblidat de posar el nom al meu comentari ho sent molt

    ResponElimina
  9. Èdip rei ens mostra que la veritat moltes vegades no es com l’esperem, que ens pot canviar la vida i inclòs ens pot canviar la imatge que teníem de la nostra vida fins al moment. És una obra que encara que saps el que pot passar et manté en la intriga fins al final, és entretinguda perquè es tot diàleg i també te molta acció. Èdip rei es una obra que et pot fer sentir que tens moltes coses en comú amb Èdip, amb les coses que li passen, amb tot el que descobreix. Aquesta obra et fa pensar en que si en ocasions es millor no conèixer la veritat de les coses però viure be sense preocupar-se de res o conèixer la veritat i enfrontar-se a tot el que puga vindre a conseqüència del dolor que et puga causar la veritat.

    MªJosé Ramos Mena

    ResponElimina
  10. El que m'ha semblat més interessant d'Èdip Rei és com Sòfocles manipula els personatges, com els porta fins a una situació límit, que ha preparat minuciosament, per a crear la seva broma macabra. Els utilitza com a titelles. Altra idea present a Èdip Rei -encara que potser sense que Sòfocles s'ho proposara- és que l'ésser humà, a més de no ser bò, és ignorant.

    Alma Porta Lledó

    ResponElimina
  11. Una de les coses que m'es mha agradat d'edip rei es el seu caracter policiac, que mha sorpres molt trobar a un llibre tan antic. No pensava que anés a ser un llibre aborrit, pero en qualsevol cas no mesperava que havent estat escrit tant de temps enrere es puga identificar amb un genere tan comú i actual com ho es el policiac. Tamb'e m'ha semblat interessant la caracteristica de la ironia tragica, que mostrael contrast entre les ilusions i expectatives que una persona te amb el que acaba sent la realitat, ja que crec que es algo que tambe podem observar hui en dia.
    Antoni Jorge López
    2 batx B

    ResponElimina