dimarts, 4 d’octubre de 2011

Un comentari als comentaris dels alumnes sobre la Bíblia

Com a conclusió de les classes que hem dedicat a llegir i comentar textos de la Bíblia, vaig proposar als alumnes que escrigueren un comentari breu en el bloc fent un balanç personal d’aquesta experiència: què és el que més els havia sorprès o interessat per un motiu o altre d’aquests textos, quina valoració en feien, etc.

Hi ha algunes coses que voldria destacar d’aquests comentaris dels meus alumnes. Primer de tot, com que tots són molt bones persones, han procurat quedar bé amb el professor i deixar-lo en bon lloc. Vénen a dir que, pel que fa a la Bíblia, Enric els ha fet veure la llum. Literàriament, vull dir.

Tot seguit, i amb la sinceritat i l’espontaneïtat que els caracteritza, deixen ben clar, la majoria, que no pensen llegir ni una pàgina més de la Bíblia i pràcticament en fan una qüestió d’honor: «En un futur, sincerament, no crec que llegisca la Bíblia, millor dit, no me la vaig a llegir; pero sí que la vaig a valorar d'una manera diferent i més positiva que abans», «la imatge que tenia de la Bíblia ha variat prou a partir de les classes d'Enric. Això no vol dir que em vaja a llegir algun fragment pel meu compte», «el punto de vista que sugiere Enric en clase, tomarlo como una biblioteca, que abarca diferentes temas, se me antoja nuevo, aunque no tenga intención alguna de leerla».

Quede clar: per molt que Enric s’haja esforçat a fer veure les virtuts literàries de la Bíblia, això no vol dir que s’haja de caure en el radicalisme de llegir-la. Fins aquí podíem arribar!

On sí que arribem és al tercer i últim punt que volia destacar: el motiu que al·leguen per justificar la seua decisió de no llegir la Bíblia. Bàsicament, que es tracta d’un llibre religiós i que, per tant, és sinònim d’avorriment, de mentida i de manipulació: «un llibre que intenta manipular-nos», «una invenció dels que varen aprofitar-se d'eixa idea per a dominar un poc més als que ja eren prou dominats», «para mí nunca ha sido más que un texto el cual me habían repetido desde pequeño haciendo que creciera en mí una animadversión hacia el texto "sagrado"», «una lectura católica que solo leen los "beatos" en la iglesia», «per molta reflexió moral que hi haja és un llibre ple de mentires», «la vida de Jesús no m'apassiona massa», «un llibre avorrit, que només llegeixen els cristians», «encara que sigui un magnífic llibre literari, segueix sent un llibre que intenta convèncer la gent fent creure mentides a través dels molts relats que conté».

Com podeu comprovar, les conviccions dels alumnes al respecte són de pedra picada i pesen molt més que el seu reconeixement del valor i interès literari de la Bíblia.

Joan Francesc Mira, en el text amb què encapçala la seua traducció dels Evangelis (Evangelis. Labutxaca) detectava aquest fenomen i escrivia que «aquests llibres i escrits són percebuts pel públic i per la societat exactament com els presenten les Esglésies: com un conjunt de textos d’interés exclusivament religiós, com a matèria de lectures piadoses, com a tema de reflexió i d’estudi, com a element i aliment de la litúrgia o de la vida “espiritual” dels fidels. I la conclusió és ben simple: ningú no llegeix els evangelis, o els viatges i les cartes de Pau, o un text tan fascinant com el llibre de l’Apocalipsi. Vull dir que ningú no els llegeix com a simple lectura d’una obra important, interessant, literària o històrica. I això és una desgràcia lamentable, perquè, especialment i en primer lloc, el conjunt dels quatre textos que porten els noms de Marc, Mateu, Lluc i Joan, formen simplement el “llibre” més important de la història d’Europa: un llibre, o un conjunt de narracions, entre la realitat històrica, la crònica, la pura creació i la fantasia, que des del moment mateix de la seua redacció, fins als nostres dies, ha tingut un pes, una difusió, una influència i una penetració cultural i social com cap altre llibre imaginable de cap llengua o literatura europea. I no m’estendré per demostrar obvietats: Jesús de Natzaret i sa mare, son pare Josep, els companys Pere, Jaume o Joan, Llàtzer i Maria Magdalena, i tants altres noms, són personatges que formen part de l’imaginari europeu amb més potència i difusió que Hamlet, el Quixot o els germans Karamàzov.» I més endavant, afegeix: «Una lectura d’aquestes narracions extraordinàries feta “des de fora” (des de fora del dogma i de l’Església) pot ser més encara més interessant i atractiva que feta des de dins: llegir els evangelis —i la resta— com a obra literària pot resultar més satisfactori que llegir-los com a text sagrat.»

D’acord. Però la moderna insistència en el fet que la Bíblia es pot llegir com una antologia de textos literaris molt variats no pot obviar que és un text religiós. I això està clar que constitueix un obstacle per a molts possibles lectors. No perquè no creguen en Déu o perquè siguen una mica menjacapellans, sinó perquè són incapaços d’entendre o d’imaginar el que representa l’experiència religiosa. L’experiència religiosa, o el sentit del sagrat. És com si en la nostra societat s’hagués generalitzat una mena de daltonisme religiós. Tinc la sospita que afecta per igual creients i no creients. 

Fa uns dies, fullejant papers inèdits del meu pare, hi vaig llegir aquesta reflexió que delimita molt bé aquesta realitat del nostre temps a què estic referint-me: «Una característica del nostre temps és la progressiva volatització o esvaïment del concepte de sagrat. L’espiritualisme perd a poc a poc el seu sentit, no perquè la gent estiga en contra, sinó senzillament perquè ha deixat de tenir importància: no hi compta. La civilització actual s’ha complicat tant i comporta tantes exigències, que no hi ha temps ni necessitat de pensar en les qüestions espirituals. El materialisme —el laicisme, com diuen els bisbes— ha deixat de ser una doctrina, una filosofia en contra de l’espiritualisme: s’imposa per ell mateix però no com una doctrina sinó com una pràctica que fa inevitable una civilització tecnificada que abraça tots els aspectes de la vida humana, tot el temps i tot l’espai de què disposen els homes. No es pot dir que hi ha, vigent, l’espiritualisme, com no es pot dir, tampoc, que està sent desplaçat pel materialisme. Un no s’apunta al “materialisme”, sinó que s’hi troba inscrit en un espai cultural que l’implica. Hem passat de parlar de l’”ànima” a parlar de la “ment”.» 

Els fonamentalismes religiosos moderns no contradiuen aquest fet. Ni les multitudinàries manifestacions d’idolatria pel papa, com si fos un cantant de rock. Més aviat en són un símptoma. Una manifestació, en últim terme, d’una tradició acorralada. 

Som capaços, encara, de llegir la Bíblia, d’entendre la Bíblia?

1 comentari:

  1. Jo pense que hui en dia n'hi ha molt poca gent capaç de llegir-la per si mateix... La majoria la llig perque li la llig l'avi o l'àvia, per fer la comunió o perque la manen al col·legi... però no com a text literari d'interés.

    ResponElimina