dijous, 3 de novembre de 2011

Literatura medieval en primer i segon de batxillerat

En les classes de literatura universal hem acabat ja el primer bloc de la programació, Les literatures en l’antiguitat, i hem passat al segon, Formació literària de la consciència europea, que inclou els temes dedicats a la literatura medieval amb l’ Infern de Dante com a lectura. En aquest moment, doncs, els continguts de literatura que estic donant en primer i en segon de batxillerat coincideixen, com a mínim cronològicament. 

He preferit començar directament amb Dante el segon bloc de la programació de literatura universal. De tota manera, he dedicat una classe a comentar, molt sumàriament, el pas de l’antiguitat a l’edat mitjana, i les característiques generals que presenta aquest últim període. M’hauria estat molt útil disposar d’un bon llibre, confortable i intel·ligent, de caràcter introductori, sobre la literatura medieval europea. Per què no l’escriu Albert Hauf? 

Mentrestant, i a més dels llibres de Le Goff i Duby, puc recomanar Introduction aux études de la philologie romana d’Erich Auerbach. Inexplicablement, no està traduït ni al català ni al castellà. Les pàgines que dedica als grans períodes de la història cultural d’Europa des de la formació de les llengües romàniques —edat mitjana, renaixement, la literatura clàssica del segle XVII a França, el segle XVIII, el romanticisme— són un prodigi de síntesi, de penetració i de claredat, com tot el que va escriure Auerbach. Llàstima que siguen massa sumàries. Aquest llibre el tinc en la traducció italiana, en un exemplar de la col·lecció de butxaca d’Einaudi que em vaig comprar a Florència, ja fa temps, juntament amb la Storia della letteratura inglese del príncep de Lampedusa. Un altre llibre que pot anar bé és Literatura románica de la Edad Media d’Alberto Varvaro, editat per Ariel. 

En aquesta classe introductòria m’he limitat a destacar, molt per sobre, alguns dels punts de tensió del període medieval, com ara el fet que la unitat política de l’Imperi romà va ser substituïda per la unitat del cristianisme, encara que aquesta va quedar pertorbada per la disputa entre el poder de l’emperador i el del papat. S’ha dit sovint que el títol de la novel·la de Dickens Història de dues ciutats resumeix molt bé la història de l’Europa medieval: «Ben mirat —ha escrit Albert Hauf—, una de les ironies d’aquesta història i allò que ara més ens crida l’atenció, és el fet que l’anomenada «ciutat de Déu» arribés a assolir el control de la «ciutat terrenal». Poc hauria pensat sant Agustí, en redactar La ciutat de Déu, que la congregació cristiana, literalment sorgida de les catacumbes i víctima de les més cruentes persecucions, un cop enaltida a la categoria de religió oficial de l’Estat, es valdria de la seva influència i de la seva superioritat cultural i/o moral per a bastir, de manera lenta però implacable, una impressionant estructura de poder material, fins al punt d’arribar a constituir-se en una mena d’Estat dins de l’Estat, o, si ho preferiu, en un Estat supranacional, les fronteres invisibles del qual s’estenien arreu del món cristià.» 

Un altre punt de tensió fonamental és la relació de la cultura medieval, cristiana, amb la cultura clàssica. O la relació entre el llatí i les llengües vulgars, romàniques o no, expressió al seu torn de la tensió entre els clergues i els laics. Com va assenyalar Aracil, «la vindicació i promoció dels vernacles implicava la impugnació revolucionària de la supremacia del llatí» i, per això, «la questione della lingua es complicaria tot naturalment amb les revoltes contra l’Església establerta —recordem la desastrosa fi del txec Jan Hus.» 

L’edat mitjana abraça un període cronològic molt llarg, però hi ha un punt d’inflexió, decisiu, als segles XII i XIII, en què es pot situar el que s’ha anomenat el primer renaixement europeu, el punt d’arrencada d’Europa: és l’època de les croades, de la construcció de les grans catedrals i de la fundació de les universitats. És l’època, sobretot a Itàlia, del creixement de les ciutats i de l’aparició d’una burgesia mercantil. En aquest context s’ha de situar la figura i l’obra de Dante, i també la de Ramon Llull. 

A finals del segle XV, amb la impremta, els descobriments geogràfics i la Reforma, es considera que acaba l’edat mitjana i comença l’edat moderna. En realitat, però, l’edat mitjana es va prolongar més enllà d’aquest límit. Amb l’excepció d’Holanda i d’Anglaterra, i d’elits i de sectors socials ben determinats als altres països, la majoria de la població europea va continuar vivint de la mateixa manera i amb les mateixes referències que en l’època medieval fins als inicis de la Revolució Industrial.

Tapís de la Creació, s. XI-XII. Museu de la catedral de Girona

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada