dissabte, 17 de desembre de 2011

Llegir, corregir exàmens

Setmana de corregir exàmens. Juntament amb les guàrdies i l’assistència a claustres i avaluacions, és el que més em desagrada de ser professor. Aquesta setmana la correcció se m’ha fet encara més llarga del que és habitual, perquè m’he llegit dos llibres que m’han enganxat i, és clar, la lectura m’ha ocupat temps que havia de dedicar a corregir. La carn és dèbil! Són dos llibres molt diferents, que m’agradaria recomanar-vos. 

El primer, Sobre la construcció de la literatura catalana de Joaquim Molas (Lleonard Muntaner Editor), és un recull d’assaigs apareguts prèviament en diferents publicacions i que a hores d’ara eren difícils de trobar. En la primera part, dedicada al tema que enuncia el títol del llibre, Molas analitza la constitució de la literatura catalana com a disciplina acadèmica, el que ell en diu el seu estatut, a partir de les propostes de Milà i Fontanals al segle XIX que, amb matisacions i rectificacions menors, són les que encara perduren. Aquestes pàgines, de cara als qui ensenyem literatura catalana, tenen un interès enorme. Molas hi tracta també els problemes de la periodització i del cànon de la literatura catalana, que inevitablement es plantegen en qualsevol curs. És una qüestió que mereix una reflexió molt a fons, que ara no puc fer. La segona part del llibre conté assaigs sobre diferents autors de la literatura catalana: són especialment interessants els dedicats a Ausiàs March i a Llorenç Villalonga. 

L’altre llibre que m’he llegit és Doncs jo ho veig així.Sobre la crisi econòmica i més… de Xavier Sala i Martín (sí, el de les jaquetes llampants), que arreplega articles publicats en La Vanguardia. La lectura d’aquests articles, escrits amb l’estil vivaç i àgil característic del seu autor, és sempre una font de sorpreses, d’enfocaments inesperats, d’imaginació i d’intel·ligència a l’hora de tractar qualsevol tema. 

Doncs jo ho veig així està estructurat en cinc parts. La primera s’ocupa d’examinar la crisi econòmica que va esclatar el 2008. La segona és la més interessant de totes i porta com a títol Freakonòmics. Amb aquesta etiqueta s’ha batejat l’aplicació de la metodologia econòmica a aspectes de la vida que aparentment tenien poc a veure amb l’economia. Sala i Martín hi tracta, entre d’altres, temes com la discriminació salarial femenina, els regals de Nadal, la legaliltzació de la prostitució, l’eliminació de les lleis antidòping en els jocs olímpics, els guapos i els lletjos, el llançament de penaltys, de què serveix estudiar carreres que no tenen aplicacions pràctiques, els diners i la felicitat, la maledicció que representa per a molts països disposar de recursos naturals, la inutilitat de fer prediccions econòmiques… Avís per a lectors i lectores desprevinguts: la majoria d’aquests articles resulten políticament incorrectes. 

La tercera aborda els problemes i les perspectives de millora del continent africà. La quarta, que aixecarà molta controvèrsia, té com a tema central el canvi climàtic. Finalment, la cinquena analitza diferents aspectes de l’estat del benestar, com ara la impossibilitat d’aconseguir un sistema educatiu que siga a la vegada igualitari i generalitzat sense que siga mediocre. 

Xavier Sala i Martín mostra en tots els articles una rara habilitat per fer veure el que no es veu. És a dir, per detectar les inconsistències i les contradiccions lògiques, per delimitar els fets que són pertinents i decisius a l’hora d’examinar un problema i, més encara, per preveure les conseqüències que inevitablement se’n deriven, cosa que no té res a veure amb el fet d’amollar profecies. 

De fet, un dels articles del llibre es titula El que no es veu, referència a Ce qu’on voit et ce qu’on ne voit pas, un assaig clàssic de Frédéric Bastiat, escriptor i economista francès de la primera meitat del segle, que comença així: «En l’esfera econòmica, un acte, un costum, una institució, una llei, no engendren només un efecte, sinó una sèrie d’efectes. D’aquests efectes, només el primer és immediat, es manifesta simultàniament amb la seua causa, es veu. Els altres solament es desenvolupen posteriorment, no es veuen; encara sort si es preveuen.» 

Aquest llibre de Bastiat el podem llegir en català gràcies a Jaume Ortolà, el dinàmic factòtum de Riurau Editors, que l’ha traduït i l’ha editat amb el títol d’Allò que es veu i allò que no es veu. Es pot adquirir en paper, però Riurau Editors ofereix també la possibilitat de descarregar-lo gratuïtament en format electrònic. El mateix es pot fer amb Sentit comú de Thomas Paine. Jaume Ortolà sembla entestat a traduir al català obres fonamentals de la literatura universal, entenent el substantiu literatura en el seu sentit més ample. Fins ara, a més dels llibres de Bastiat i de Paine, ha traduït de l’alemany el Faust de Goethe, i Michael Kolhaas i El príncep d’Homburg de Heinrich von Kleist. Del francès, els Contes drolàtics de Balzac i acaba d’editar aquest mes la seua traducció de La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville. 

Davant d’aquesta oferta tan esplèndida, no clama venjança haver de dedicar temps a corregir exàmens? Tots suspesos!


1 comentari:

  1. M'ha resultat interessant l'obra sobre la construcció de la literatura catalana. No la coneixia (me l'acabe d'anotar per a llegir-la). No sé on atura Joaquim Molas la reflexió sobre els límits del cànon literari català i quina en seria la situació actual. I més encara quan, a hores d'ara, resulta complicat establir un límit precís en literatura, per exemple, a causa de la literatura migrant en català: Saïd El Kadaoui, Najat El Hachmi...

    Gràcies per compartir esta lectura. Salutacions des d'Alacant!

    ResponElimina