dimarts, 13 de desembre de 2011

We few, we happy few

Aquest curs em sembla que estic calculant millor el temps que puc dedicar a cada tema de literatura universal. A hores d’ara, ja hem donat els vuit primers, que formen part dels blocs de la programació 1. Les literatures en l’Antiguitat i 2. Formació literària de la consciència europea (cap al Renaixement). És clar que per fer via hi ha alguns temes que no he donat en classe, com el 2.1. L’èpica medieval i el 2.2. La poesia dels trobadors. Els alumnes se’ls han estudiat pel seu compte aprofitant el material del bloc i del web de literatura universal de la serp blanca. De vegades anem a l’aula d’informàtica i els done un guió de treball per cercar informació sobre punts concrets dels temes. Aquest guió me l’han de retornar completat al final de la sessió. Així m’assegure que es concentren una mica i que no es perdran en algunes de les temptacions irresistibles que la xarxa els ofereix, com ara el tuenti, la premsa esportiva o la pàgina web de Zara (cal triar el modelet per a la Nit de Cap d’Any!). En els temes que hem donat en classe també hem fet el mateix, per repassar-los i consolidar-los una mica. 

Ara hem passat al bloc 3. L’entrada en l’edat moderna (segles XVI i XVII) i hem començat directament el 3.3. El teatre isabelí: Shakespeare amb la intenció d’introduir Shakespeare en el temps que queda fins a les vacances de Nadal. Només tornar comentarem Hamlet, que els alumnes hauran llegit pel seu compte entre torró i torró. És una obra massa llarga per llegir-la completa en l’aula. 

En aquesta introducció o panoràmica de Shakespeare, hem llegit una tria dels sonets, un fragment de Romeo i Julieta (l’escena del balcó), un altre de Juli Cèsar (el parlament de Marc Antoni davant el cadàver de Cèsar), i diversos sol·liloquis: de Macbeth, de Ricard II i d’El rei Lear. Finalment, com que no se m’oblida del tot que Shakespeare és teatre, aquesta setmana intentarem veure Macbeth d’Orson Welles i Enric V, dirigida i interpretada per l’actor irlandès Kenneth Branagh. 

M’agradaria referir-me al passatge més memorable d’aquest drama històric, l’arenga del rei Enric V als seus soldats abans de la batalla d’Azincourt. Estaven desanimats, malalts, amb ganes de fugir i tornar a casa, temorosos del final que els esperava davant d’un adversari molt més nombrós i més preparat. L’argument que utilitza el rei per donar moral als seus homes és que, precisament perquè són pocs, si guanyen la glòria serà més gran: 

Si estem marcats per morir, ja som prou
com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure,
com menys serem més gran serà l'honor rebut.

Per tant, el fet de ser menys en nombre no és un motiu de desmoralització, sinó un al·licient per al combat: 

Avui és Sant Crispinià,
qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa
s'alçarà de puntetes quan es parli d'aquest dia,
i el nom de sant Crispinià el farà sentir gran.
[…] 
Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,
perquè els que avui vessin la seva sang amb mi
seran els meus germans. Qui sigui baix de rang
serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.
Molts cavallers anglesos que s'han quedat al llit
maleiran el fet de no trobar-se aquí
i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin
algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

Naturalment, els anglesos van guanyar la batalla d’Azincourt. Durant la Segona Guerra Mundial Enric V es va representar sovint a Anglaterra. L’arenga que Shakespeare va posar en boca del rei Enric V cobrava tot el seu sentit patriòtic en la lluita, desesperada al principi, contra el nazisme. 

Hi ha pobles o grups socials  que només es troben còmodes quan se saben numèricament superiors (somos cuatrosientos millones de…), cosa que els dóna seguretat i els estalvia de pensar. Els agrada obeir, també. Això sí, a la mínima dificultat s’arronsen. D’aquesta gent es pot dir el mateix que va dir una vegada Winston Churchill de Hitler: «només s’atreveix amb els dèbils!». Churchill no era antifeixista, però sentia una repugnància instintiva per Hitler, que, evidentment, era tot el contrari del fair play

We few, we happy few, we band of brothers… El vers ha esdevingut justament proverbial. Us invite a llegir aquest fragment d’Enric V en l’original anglès i en la traducció al català de Salvador Oliva. També el podeu sentir recitat per Kennneth Branagh: 

Saint Crispen’s Day Speech at Agincourt
(from King Henry the Fifth, act IV, scene III. 1599)

WESTMORELAND. O that we now had here 
But one ten thousand of those men in England 
That do no work to-day! 

KING. What's he that wishes so? 
My cousin Westmoreland? No, my fair cousin; 
If we are mark'd to die, we are enow 
To do our country loss; and if to live, 
The fewer men, the greater share of honour. 
God's will! I pray thee, wish not one man more. 
By Jove, I am not covetous for gold, 
Nor care I who doth feed upon my cost; 
It yearns me not if men my garments wear; 
Such outward things dwell not in my desires. 
But if it be a sin to covet honour, 
I am the most offending soul alive. 
No, faith, my coz, wish not a man from England. 
God's peace! I would not lose so great an honour 
As one man more methinks would share from me 
For the best hope I have. O, do not wish one more! 
Rather proclaim it, Westmoreland, through my host, 
That he which hath no stomach to this fight, 
Let him depart; his passport shall be made, 
And crowns for convoy put into his purse; 
We would not die in that man's company 
That fears his fellowship to die with us. 
This day is call'd the feast of Crispian. 
He that outlives this day, and comes safe home, 
Will stand a tip-toe when this day is nam'd, 
And rouse him at the name of Crispian. 
He that shall live this day, and see old age, 
Will yearly on the vigil feast his neighbours, 
And say 'To-morrow is Saint Crispian.' 
Then will he strip his sleeve and show his scars, 
And say 'These wounds I had on Crispian's day.' 
Old men forget; yet all shall be forgot, 
But he'll remember, with advantages, 
What feats he did that day. Then shall our names, 
Familiar in his mouth as household words- 
Harry the King, Bedford and Exeter, 
Warwick and Talbot, Salisbury and Gloucester- 
Be in their flowing cups freshly rememb'red. 
This story shall the good man teach his son; 
And Crispin Crispian shall ne'er go by, 
From this day to the ending of the world, 
But we in it shall be remembered- 
We few, we happy few, we band of brothers; 
For he to-day that sheds his blood with me 
Shall be my brother; be he ne'er so vile, 
This day shall gentle his condition; 
And gentlemen in England now-a-bed 
Shall think themselves accurs'd they were not here, 
And hold their manhoods cheap whiles any speaks 
That fought with us upon Saint Crispin's day.


Discurs del dia de Sant Crispinià a Azincourt 

WESTMORELAND: Oh, si ara, aquí, tinguéssim
tan sols deu mil dels homes que, a Anglaterra,
no treballen avui!

REI ENRIC: Qui és que desitja això?
¿És el meu cosí Westmoreland? No, bon cosí!
Si estem marcats per morir, ja som prou
com a pèrdua de la nostra pàtria. I si hem de viure,
com menys serem més gran serà l'honor rebut.
Per Déu us prego que no desitgeu ni un home més!
Per Júpiter: no sóc gens àvid de riqueses,
ni m'importa saber qui s'aprofita dels meus béns;
no em sap greu que altres portin vestits meus;
aquests afers externs no em mouen el desig.
Però si fos pecat cobejar honors,
seria l'ànima vivent més pecadora.
No, cosí meu, no vulgueu cap més home d'Anglaterra.
Per Déu que no voldria perdre aquest honor tan gran,
com el que em sembla que em trauria un home més,
ni a canvi de més altes esperances.
Ah, no en vulgueu cap més!
Més aviat digueu al meu exèrcit, Westmoreland,
que qui no tingui ànim per aquesta batalla
que se'n vagi, i que tingui un salconduit,
i, a la bossa, diners per al viatge.
No volem pas morir amb la companyia
de qui té por de morir al costat nostre.
Avui és Sant Crispinià,
qui sobrevisqui avui, i torni indemne a casa
s'alçarà de puntetes quan es parli d'aquest dia,
i el nom de sant Crispinià el farà sentir gran.
Qui sobrevisqui avui i arribi a vell,
cada anys en aquest dia convidarà els veïns
i els dirà: “Demà és sant Crispinià”
i es pujarà les mànigues i mostrarà les seves cicatrius
dient: “Vaig ser ferit el dia de sant Crispinià”.
Els vells obliden; però per més que ell ho hagi oblidat tot,
sempre es recordarà del que va fer aquell dia
amb més esclat del compte. I aleshores els nostres noms
als seus llavis seran familiars com els noms casolans:
Enric, el Rei, Bedford i Exeter,
Warwick i Talbot, Salisbury i Gloucester,
tots serem recordats entre copes escumejants,
i els homes bons ho explicaran als seus infants
i Sant Crispí i Sant Crispinià no passaran
-des d'ara fins el dia que s'acabi el món-
sense que tots nosaltres no hi siguem recordats.
Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,
perquè els que avui vessin la seva sang amb mi
seran els meus germans. Qui sigui baix de rang
serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.
Molts cavallers anglesos que s'han quedat al llit
maleiran el fet de no trobar-se aquí
i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin
algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.

(Enric V. Acte IV, escena III. traducció de Salvador Oliva)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada