dilluns, 9 de gener de 2012

Dos poemes de Manel Rodríguez-Castelló


Diumenge passat, de vesprada, abans de tornar a València, vaig fer clic en l’Envia de Gmail i vaig deixar anar un bufit d’alleujament. Acabava d’enviar l’última unitat d’un llibre de text de 4t d’ESO en què he col·laborat. Espere que ara tindré més temps per a altres coses, no tan mecàniques. 

La meua part d’aquesta última unitat estava dedicada a la literatura actual, terme certament confús i ambigu. En l’apartat de poesia, encara que n’hi ha molt per a triar, em vaig decantar com a text il·lustratiu per un poema de Manel Rodríguez-Castelló, que és un dels meus poetes preferits. Al final em vaig quedar amb el seu poema Del fang de l’oblit, del llibre Lletra per a un àlbum. Vaig estar dubtant entre aquest i Reinventes el passatge, un altre poema del mateix llibre. De fet, aquests dos poemes cal llegir-los en paral·lel. Són una expressió molt lúcida del joc confús entre memòria —oblit— i desig —insatisfacció— de què estan fetes les nostres vides personals. 


Del fang de l'oblit 

Escoltem el corrent incert dels mots 
abismant-se en silencis, 
des de dalt d'un pont veiem 
el riu del temps 
arrossegant cantals d'ecos i d'ombres, 
sentim la llum que declina 
per la finestra, 
lluny de totes les coses, 
pujats al ritme de l'onada 
davant l'espill mudable
de la mar i de les hores, 
i com aus de pas anem 
solcant l'ingràvid aire 
d'unes paraules. 

Ens van pastar 
del mateix fang de l'oblit 
que alçava la barraca 
i contra ell ens rebel·lem 
confusos sempre. 


Reinventes el passatge 

Veus passar suaument 
pel cel de la tarda 
la breu volada de coloms 
contra un paisatge insignificant 
d'antenes, finestres i teules, 
el cel clar que emmarca aquest silenci 
on escrius el gest d'una mirada 
maldant per franquejar 
els propis límits, 
lluny d'aquell que sempre t'acompanya, 
la seua veu gastada a cau d'orella 
al fons tremolós d'una tarda. 

I reinventes el passatge. 
Qui va veure florir un colp 
la nova primavera espera sempre.


El primer vers de Del fang de l’oblit introdueix el motiu del pas del temps identificant-lo amb una de les seues manifestacions: els mots que es diuen, el «corrent incert dels mots», que es reprèn i s’explicita en «el riu del temps» del quart. El corrent és «incert», s’abisma en «silencis», mentre que el riu del temps arrossega «cantals d’ecos i d’ombres», imatges de l’oblit. Al seu torn, el «corrent incert dels mots» i el «riu del temps» es reprenen tots dos en «l’espill mudable / de la mar i de les hores», amb la metàfora doble de «l’espill mudable» per mar i per temps. Els homes solquen o viuen en aquest espai com unes «aus de pas». Aquest espai, «l’ingràvid aire / d’unes paraules», recupera la relació entre el temps i el llenguatge que plantejava el «corrent incert dels mots» del primer vers. 

La segona part del poema, separada gràficament de la primera per una línia en blanc, planteja una tensió marcada per la rebel·lió contra l’oblit o, més exactament, contra la incertesa o de la inconsistència a què ens aboca el pas del temps. Inevitablement, aquesta rebel·lió serà una expressió o un símptoma de la confusió de la nostra vida personal. «Ens van pastar /del mateix fang de l'oblit» són dos versos en què ressonen alhora l’Eclesiastès i La tempestat de Shakespeare: «We are such stuff…». 

En Reinventes el passatge hi torna a aparèixer el motiu del pas del temps: «Veus passar suaument / pel cel de la tarda / la breu volada dels coloms». En aquest cas la tensió del poema no ve donada pel contrast entre memòria i oblit, ni per la inquietud que provoca el sentiment de la vida que s’escola, sinó pel desig de «franquejar / els propis límits», per separar-se «d’aquell que sempre t’acompanya», de «la seua veu gastada a cau d’orella». No hi ha un sentiment d’inquietud o d’inconsistència per estar pastats pel «fang de l’oblit», sinó d’insatisfacció davant el moment que es viu. Tota la tensió es concentra ara en l’espera d’una «nova primavera». 




I aquí teniu la relació dels seus llibres de poesia publicats fins ara:

·         La ciutat del tràngol, Tres i Quatre, València, 1979. (Premi Vicent Andrés Estellés 1978).
·         Esbós d'un cos, Prometeo, València, 1983. (Premi Jordi de Sant Jordi i Premi de la Crítica del País Valencià 1983).
·         De foc i danses, Víctor Orenga, València, 1987. (Premi Ciutat de València 1986).
·         L'acròbata dels ponts, Amós Belinchón Ed., València, 1989.
·         Matèria primera, La Forest d'Arana, València, 1993.
·         Erosions, Amós Belinchón, València,1994.
·         Ambaixada de Benialí, edició de l'autor il·lustrada per Mavi Mezquita de 150 exemplars numerats i signats, Martín Impressors, València, 2000.
·         Música del sentit (tria personal 1978-1999), Edicions del Brosquil, València, 2002.
·         Humus, Bromera, Alzira, 2003. (Premi Vicent Andrés Estellés 2001).
·         Lletra per a un àlbum, Pagès editors, Lleida, 2005. (Premi Maria-Mercè Marçal 2005).

1 comentari:

  1. Estic completamnet d'acord amb tu. És un dels meus poetes preferits. I una de les millors persones que conec.

    ResponElimina