dijous, 19 de gener de 2012

Gazophylacium, un bloc de diccionaris

En una entrada anterior us vaig recomanar el bloc De Troia a Ítaca, dedicat a les influències d’Homer i la matèria troiana en les arts i la cultura catalanes i universals. Un altre que voldria recomanar-vos és Gazofhylacium, un «bloc amateur sobre lexicografia catalana i altres lletraferidures» de Joan Puigmalet. Gazophylacium és un mot llatí, gazofilaci en català, que significa ‘lloc per a guardar el tresor’ o el ‘tresor mateix’. Gazofilaci és també el nom donat a certs diccionaris llatins, equivalent a “tresor de la llatinitat”. En llatí hi ha un altre mot que n’és equivalent, thesaurus, i que també s’aplica als repertoris lèxics. 

Més concretament, Gazofhylacium és un bloc que va de diccionaris. Totes les entrades estan dedicades a un diccionari o altre i són d’una varietat i d’una amenitat admirables. Vegeu, si no, El diccionari més antic del món i la substitució lingüística, Un petit vocabulari nazi-català, extret del llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, Vocabularis d’Enric Valor o les entrades dedicades a col·leccionistes de diccionaris

Hi ha dos posts que es van actualitzant periòdicament, dos posts in progress, especialment útils per als qui ens agrada llegir i escriure. El primer, Gramàtica Catalana en Línia, recull els enllaços a les gramàtiques, correctors, manuals i llibres d’estil, etc., que es poden consultar en la xarxa, com el Llibre d’estil de Vilaweb, el Llibre d’estil de l’Enciclopèdia Catalana o l’Atles interactiu de l’entonació del català. N’hi ha tant per a posar-se a estudiar! 

L’altre post in progress és Diccionaris Catalans en Línia. Alguns dels diccionaris que recull són ben coneguts i utilitzats per tots, com el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana o el Diccionari català-valencià-balear. Però n’hi ha molts més, tant generals com especialitzats, bilingües o temàtics. No coneixia, per exemple, el Diccionari de dubtes de l’estàndard oral, o DDCOR. És un diccionari sonor, de l’estàndard oral de la llengua catalana. Conté més de 2.600 entrades i la seua pronúncia en les principals varietats del català: el català central, el mallorquí, el rossellonès, el català nord-occidental i el valencià, 

Reconec que tinc un feble pels diccionaris. A més de les consultes puntuals, m’agrada molt fullejar-los i llegir-los a l’atzar. En català, sobretot el Fabra, l’Alcover-Moll i el Coromines. I, és clar, la Gran Enciclopèdia Catalana. M’agradaria sovintejar també el Diccionari Aguiló i el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain, el genial traductor de Rabelais en un català medievalitzant, traducció que només s’ha publicat en part i que resulta introbable a hores d’ara. Peculiaritats de la cultura catalana. 

Uns altres diccionaris del català que procure tenir a mà, a més del Franquesa de sinònims, i que no tenen versió online, són el Gran diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo i el Diccionari de sinònims de frases fetes de Maria Teresa Espinal. Aquest últim va acompanyat d’un CD-ROM que permet instal·lar-lo en l’ordinador. 

No hi ha res que siga tan instructiu i divertit com consultar una enciclopèdia a l’azar, sense cercar res en concret. Moltes vegades em passa que agafe un volum de la Gran Enciclopèdia Catalana per consultar-hi alguna dada concreta, em pose a llegir de seguida en la primera pàgina per on òbric el volum i se me’n va del cap el que volia cercar. Una entrada em porta a una altra, d’una manera que no té aturador, els camins es bifurquen a cada pas, torne enrere i avance contínuament. Com que aquestes aventures no porten enlloc i no poden acabar mai, les podem interrompre en qualsevol moment i reprendre en qualsevol punt. Mutatis mutandis és el que fem quan naveguem per la xarxa. Fem clic inocentment en un enllaç i no sabem ni on anirem a parar ni on acabarem al final. I el temps ens passa com si fóssem xiquets. 

Alguna vegada he pensat d’escriure una novel·la, policíaca o no, que no tindria narrador ni personatges strictu sensu i que simplement reproduiria una sèrie d’articles d’una enciclopèdia. La disposició d’aquests articles dibuixaria un argument, una enquesta, un enigma que es vol descobrir i també un personatge que hi hauria al darrere. Un personatge que d’article en article intenta resoldre un enigma i acaba descobrint una cosa que no s’esperava i que desconeixia. L’enigma es resol finalment, però la seua resolució n’obre la porta a un altre. 

Per acabar, i com a modest homenatge de la serp blanca a la gloriosa victòria d’ahir del BARÇA contra el madrid, ací teniu els enllaços als articles sobre el Futbol Club Barcelona i Josep Guardiola de la Gran Enciclopèdia Catalana, i al vocabulari de futbol del TERMCAT

Vinga, i ara disfruteu amb els gols de Puyol i Abidal (i dissimuleu caritatius en la pífia de Pinto).


1 comentari:

  1. Moltes gràcies per la ressenya tan detallada del meu humil bloc, Enric. Fem el que podem :)

    ResponElimina