dijous, 9 de febrer de 2012

El nebot de Rameau

La setmana passada vaig enllestir les poques classes que he dedicat a la literatura del segle XVIII. No hi ha temps per a més, si vull arribar a final de curs amb una certa tranquil·litat. Demà tenim el control de lectura de Madame Bovary i hem de comentar la novel·la a classe, i, abans, encara he de dir quatre vaguetats sobre el romanticisme. En fi, com deia aquell personatge de Pla, no es pot pas matar tot el que gras! 

—Un moment! I Diderot? 

Doncs, no. Tampoc no hem llegit Diderot. I és una llàstima, perquè segurament és l’autor més complex i més sorprenent del XVIII. Kenneth Clark va assenyalar en Civilització que quan Diderot comença a tractar un tema no saps mai què dirà a continuació. És un dels seus encants. Va ser novel·lista, filòsof, crític d’art i l’impulsor principal de l’Enciclopèdia, on va escriure articles sobre tot, des d’Aristòtil fins a les flors artificials. Qualsevol generalització sobre el segle XVIII es podria desmentir amb els seus escrits. 

Diderot va escriure molt, però la major part de la seua obra va restar inèdita a la seua mort. El fet d’estar al cap de l’Encyclopédie l’obligava a ser prudent. Vivia obligat a pactes constants, vigilat tant per la policia com pel partit devot. Val la pena de fer un esforç per imaginar el que va representar la publicació de l’Enciclopèdia en aquell moment. Kenneth Clark, en la mateixa pàgina de Civilització que acabe d’esmentar, remarca que als governs autoritaris no els agraden els diccionaris. Viuen de mentides i d’abstraccions entabanadores i no poden permetre que les paraules siguen definides amb cura. 

D’altra banda, la simple adopció de l’ordre alfabètic per organitzar tot el saber conegut d’una època comportava una revolució radical, perquè mostrava que el saber humà no necessitava la transcendència per autojustificar-se. En les enciclopèdies anteriors, el saber era representat com un arbre. L’enciclopedisme il·lustrat, en canvi, mostrava que el saber no necessitava enfonsar les seues arrels en cap mena de fe transcendent. En l’ordre alfabètic tot el saber apareix situat en un pla d’igualtat. Cada branca del saber és autònoma i no depèn d’un tronc d’autoritats. 

A més de l’home de l’Enciclopèdia, Diderot va ser també el primer filòsof de l’art de la modernitat. Sur l’art de peindre va constituir una veritable revolució en la crítica de l’art. I el mateix pot dir-se dels seus comentaris a la literatura de l’època, com en l’Éloge de Richardson. Diderot obre la via per a una crítica de l’art i una filosofia de l’art positiva i pragmàtica, completament alliberats del llast metafísic anterior. 

Què llegir de Diderot? En català n’hi ha una bona selecció. Ja fa temps, Edhasa va publicar Jacques el fatalista i el seu amo i Edicions 62 una selecció d’assaigs amb el títol d’Escrits filosòfics. A hores d’ara tots dos títols deuen ser difícils de trobar, però sempre se’n pot localitzar algun exemplar de segona mà en uniliber. De publicació més recent i, per tant, més accessibles, són Coses de dones i homes (Edicions 1984), Carta sobre el comerç de llibres i Pla d’una universitat o d’una educació pública en totes les ciències (tots dos editats en Publicacions de la Universitat de València), La monja (Adesiara) i El nebot de Rameau (Accent Editorial). 

De tota aquesta llista, jo us en recomanaria, sobretot, El nebot de Rameau. Es tracta d’un diàleg que mantenen un filòsof (jo) i un personatge sense escrúpols (ell), el nebot del cèlebre compositor Jean-Philippe Rameau. Diderot va considerar massa arriscada la publicació d’aquesta obra en vida i la va mantenir amagada fins a la seua mort. No va ser fins al 1804 que Goethe es va interessar per aquest text inèdit i el va traduir a l’alemany. A partir d’aleshores, l’interès per El nebot de Rameau no ha deixat de créixer i ha captivat pensadors com Hegel o Engels, que el considerava una obra mestra de la dialèctica. 

El filòsof, el jo del diàleg, és un home progressista, positiu i moral. Seria una ingenuïtat identificar-lo amb Diderot. Actua com a contradictor del nebot per permetre que aquest s’expresse fins a les últimes conseqüències. El filòsof, més aviat, suspèn el judici i practica una mena d’amoralitat davant les diferents possibilitats. De fet, en la seua primera intervenció compara el seu gust per l’especulació i pel joc mental a una mena de llibertinatge intel·lectual. Literalment, a anar de putes: «Abandono plenament el meu esperit al llibertinatge. Li dono via lliure per seguir la primera idea assenyada o esbojarrada que es presenti, tal com veiem els nostres joves disbauxats a l’Allée de Foy, seguint una cortesana eixelebradament, amb la cara enriolada, l’ull encès, el nas arromangat, deixant aquesta per una altra, encetant-les totes sense encertar-ne cap. Els meus pensaments són les meves putes.» Després d’aquesta declaració d’intencions, ja estem més preparats per rebre les boutades del nebot. Més enllà de l’estirabot, representen una mirada nova sobre els costums i els comportaments humans: sobre la moral. 

Ell, el nebot de Rameau és un paràsit, un bufó, un saltamarges, un impresentable que lamenta la mort de la seua jove esposa («Tenia un caminar, un cul, Déu meu, quin cul!») pels diners que hauria guanyat prostituint-la: «Però ai, l’he perduda, i les meves esperances de fortuna s’han esvaït amb ella. M’hi havia casat tan sols per això, li havia confiat els meus projectes i ella tenia massa sagacitat per no veure’n l’oportunitat, i massa bon criteri per no aprovar-los.» 

Per al filòsof no resulta fàcil traçar els límits del cinisme del seu antagonista. D’aquí la fascinació que li provoca el personatge. El mateix nebot declara: «Que se m’emporti el dimoni si tinc ni idea del que sóc en el fons. En general, tinc l’esperit rodó com una pilota, i el caràcter transparent com l’aigua. Mai fals, per poc interès que tingui a ser sincer; mai sincer, per poc interès que tingui a ser fals.» 

Entre tots dos s’entaula una disputa sobre el sentit del món i de l’existència. Però, i si el nebot tingués raó? I si els esforços morals no foren sinó pura vanitat? I si el món no tingués sentit i la moral fos una sublimació dels nostres instints? El nebot remarca que es lloa la virtut, «però se l’odia, se’n fuig, fa glaçar de fred, i en aquest món cal tenir els peus calents. A més, això sens dubte m’amargaria l’humor. Per què, si no, veiem tan sovint la gent devota tan estirada, tan disgustada, tan insociable? És perquè s’han imposat una tasca que no els és natural. Sofreixen, i quan algú sofreix, fa sofrir els altres.» 

De més a més, diu que la impudència i el cinisme també tenen els seus avantatges socials i, per tant, morals: «La pèrdua de la innocència queda compensada per la pèrdua dels prejudicis. En una societat de gent dolenta, on el vici es mostra a cara descoberta, un aprèn a reconèixer-los.» 

En boca del nebot, Diderot expressa la primera manifestació de l’escepticisme i del relativisme moderns: «D’altra banda, recordeu que en un tema tan subjecte a canvi com els costums, no hi ha res d’absolutament, essencialment i generalment veritable o fals, sinó que cal ser allò que l’interès vol que un sigui: bo o dolent, assenyat o boig, decent o ridícul, honest o viciós. Si per casualitat la virtut portés a la fortuna, aleshores o hauria estat virtuós o hauria simulat la virtut com qualsevol altre. Però volen que sigui ridícul, i jo m’hi he tornat. De viciós, la natura tota sola ja me n’ha fet. Quan dic “viciós” és per parlar la vostra llengua, ja que si explico què vull dir, podria ser que ens adonéssim que vós anomeneu vici el que jo anomeno virtut i virtut el que jo anomeno vici.» 

Com escriu Ramon Alcoberro en la introducció a l’edició catalana d’El nebot de Rameau, Diderot va posar en pràctica en aquesta obra una tècnica que va utilitzar molt: l’estudi del normal a través del que suposadament resulta anormal, per interrogar-se sobre el paper de la norma mateixa. És una variació del procediment il·lustrat per excel·lència: la distorsió de les perspectives per minar la seguretat dels costums i de les creences. Com una mena de gimnàstica mental per contrarestar el fet que en «la memòria tan sols hi tenim mots que ens sembla que entenem perquè els utilitzem sovint i perquè els apliquem fins i tot de manera escaient. Però a la ment tan sols hi tenim nocions vagues.»

1 comentari:

  1. "22-II-1996
    Llegir Diderot (¿per què tan tard?) és com tornar-se a trobar, al cap de tant de temps, amb les millors esperances d'un mateix. Per això vam començar a confiar en els llibres."
    Enric Sòria, La lentitud del mar

    ResponElimina