dimecres, 15 de febrer de 2012

Il·lustració i romanticismes

En les dues classes –dues només!- que he dedicat al romanticisme, he insistit molt en la relació que hi ha entre aquest moviment i la Il·lustració, i en l’origen d’algunes característiques romàntiques que han esdevingut tòpiques com l’originalitat i el sentiment de la pròpia individualitat. 

El segle XVIII va pensar l’home modern, però va utilitzar les formes clàssiques (d’aquí la importància del seu pensament i la feblesa de les seues creacions artístiques). El romanticisme, en canvi, representa l’aparició d’una forma literària acordada finalment a una imatge de l’home que el segle XVIII ha concebut sense haver-la poguda expressar estèticament. No obstant això, no es pot considerar el romanticisme com una reacció contra el segle XVIII. És cert que el culte del passat del romanticisme s’oposa al modernisme del segle precedent, de la mateixa manera que el regionalisme literari s’oposa a l’universalisme filosòfic dels il·lustrats. Però, a causa dels seus mateixos aspectes racionalistes, el segle XVIII determina el romanticisme ensenyant-li la llibertat d’esperit enfront de les regles, dels models i de l’autoritat, la curiositat del temps i de l’espai, i l’afirmació de l’individu. I el segle XVIII combinava ja el culte de la sensibilitat de la natura amb la crítica racionalista. 

En tot cas, tant si el segle XVIII es defineix per la crítica racionalista o pel culte de la sensibilitat, durant aquest segle es produeix l’esfondrament de la noció clàssica de l’home. El classicisme sap què és l’home, què és la literatura, què és cada funció humana. Per al classicisme hi ha una essència humana que condemna al no-res el que no és essencial (el somni, la fantasia, la individualitat) com l’home condemna al no-res la natura. I l’art, mantingut dins dels límits precisos de la seua funció per l’existència d’autoritats sobre les quals es pot basar ­—l’autoritat religiosa, política…— expressa aquesta essència segons unes formes que garanteixen una definició immutable i universal de la bellesa. 

Per contra, la crítica racionalista ho posa tot en qüestió, ensenya el dubte respecte les definicions basades en la revelació divina: la mateixa raó apareix com un poder d’enquesta i d’interrogació, i no de definició dogmàtica; el coneixement s’afirma cada vegada més com a experiència, posa l’accent sobre allò accidental, particular o excepcional, s’enfronta a la relativitat i a l’evolució; i la història ensenya que tot canvia. Ja no se sap què és l’home: l’home és la totalitat de tot el que és i tot el que s’esdevé. Cada cosa pot ser significativa: cada cosa pot semblar bella. D’aleshores ençà, només l’experiència de l’escriptor decidirà el contingut i la forma de la seua obra. 

El curs passat vaig reproduir un text de Josep Iborra que explica molt bé aquesta qüestió: Un assaig de Josep Iborra sobre la Il·lustració

Un altre aspecte que he volgut destacar és que el romanticisme no es produeix a tots els països europeus alhora. Com va remarcar Gaëtan Picon, «el 1820, quan apareixen a França les Méditations de Lamartine, Anglaterra i Alemanya han acabat ja el seu període romàntic. Mentre que el preromanticisme francès es redueix a unes poques obres aïllades dins d’un conjunt literari sotmés a l’estètica clàssica, en ple segle XVIII, Alemanya i Anglaterra preludien el romanticisme amb corrents profunds i dominants.» 

El romanticisme alemany coneix entre el 1797 i el 1810 el seu moment culminant. A Anglaterra la situació és semblant, i és des del 1798 al 1820 que apareixen totes les obres mestres del romanticisme anglès: des de Childe Harold a Endymion, passant pels poemes de Shelley. Del 1800 al 1814, a França alguns llibres de caràcter teòric anuncien la nova literatura, però no és fins al període que va del 1820 al 1830 que apareixeran les primeres obres romàntiques. Aquest desfasament, continua Picon, «no és gens misteriós, perquè a Alemanya i a Anglaterra el classicisme va ser una importació francesa. Negació de l’ordre clàssic encarnat per França, el romanticisme va ser més precoç, més natural i, potser, més profund en aquells països on la seua literatura escapava més a la influència francesa.; i més tardà, menys natural i, per això, més radical quan la influència francesa era més forta.» 

En altres paraules, el veritable romanticisme literari, i el que val la pena, és l’anglès i l’alemany. No és un romanticisme propens a l’èmfasi sentimental i retòric, com trobem sovint en les manifestacions literàries romàntiques de França i Espanya. Penseu que la literatura espanyola el millor que va arribar a produir durant el període romàntic va ser Espronceda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada