dilluns, 16 d’abril de 2012

Fullejant llibres en La Central

Aquesta setmana m’he estat uns dies a Barcelona. Entre altres coses, vaig fer una escapada a La Central, dijous de vesprada. De camí fins al carrer Mallorca, vaig passar també per Documenta, per la llibreria de la Generalitat, per Happy Books-La formiga d’or i per Catalònia. Poca cosa. No hi havia temps per més. 

En entrar a La Central, note de seguida l’olor de llibres nous i de fusta vella, que és tan agradable. Comence tot d'una a regirar i a fullejar en les taules de novetats. Veig una edició nova de Les ànimes mortes de Gógol. Es tracta d’una reedició de la traducció que Josep M. Güell va publicar en la MOLU ja fa molts anys. Ara l’ha reeditada Marbot Ediciones, una editorial que no coneixia. El nom de Marbot fa referència a l’esteta i crític d’art anglès Andrew Marbot, que era tot un personatge. En la mateixa taula hi ha un llibre d’un polonès, Jósef Czapski, Proust contra la decadencia, un assaig sobre Proust, que l’autor va escriure mentre estava en un camp de concentració soviètic. Sovint, aquestes obres que s’escriuen en condicions d’extrema pobresa, sense poder consultar cap llibre, donen un resultat excel·lent. Un escriptor confiat únicament a la seua memòria, sense les pròtesis dels altres llibres, sense Internet ni Google. Impressionant. Me l’apunte en la llibreteta que sempre duc damunt. 

En una altra taula hi ha el llibre de Vicens Vives recentment editat per Quaderns Crema, Espanya contemporània (1814-1953), de lectura obligatòria. Un altre que passa a engruixir la llista de compres i de lectures. Al costat hi ha ¿Qué és la música?, de Carl Dalhaus i Hans Heinrich Eggebrecht. El fullege i em sembla atractiu, però al mateix temps no puc evitar de malfiar-me’n una mica. És tan difícil llegir un llibre sobre música que valga la pena! En aquest punt comencen a ressonar-me les paraules de Marc Aureli: «Bandeja la teva set de llibres, a fi de no morir rondinant, sinó resignat i amb un veritable agraïment als déus que et surti del cor.» Vols callar, Marc Aureli? A més, encara no me n’he comprat cap. Continue remenant en les taules de novetats. Hi trobe Exégesis de una leyenda. Lecturas de Kafka de Stéphane Mosès. Un dels capítols d’aquest llibre porta per títol «La polisemia de La metamorfosis», que em vindrà molt bé per a classe; un altre examina les interpretacions de Brecht i Walter Benjamin sobre Kafka. Me’l compre. Veig també Crisi de l’humanisme, d’Ernst Robert Curtius, publicat per Edicions de la Ela Geminada. I una novel·la que tinc moltes ganes de llegir: La nit del caçador, de Davis Grubb, editada en la col·lecció de referència El Cercle de Viena. Charles Laughton es va basar en aquesta novel·la per a rodar la pel·lícula del mateix títol. L’he vista només dues vegades i l’última ja fa molt de temps, però la recorde molt bé. Entraria de segur en la meua llista particular de films preferits. Reconec que tinc una certa curiositat morbosa per comparar la novel·la amb la pel·lícula. 

Passe al llibre de fons. En la secció de clàssics grecs i llatins hi ha un llibre de Jacqueline De Romilly, La tragedia griega, que em pot resultar molt útil per a les classes sobre Èdip rei. Aquest llibre no me’l compre. Però me’l compraré. Hi ha també alguns volums de la Bernat Metge, sempre tan cars i d’aparició tan parsimoniosa. Continua l’edició de la traducció de la Ilíada i l’edició crítica, amb el text grec, de la traducció de l’Odissea de Riba. Faig un bot de sorpresa quan veig que Adesiara acaba de treure La falsa i inventada donació de Constantí de Lorenzo Valla. Amb aquest llibre, basant-se en la filologia i la història, Valla va demostrar que era fals el document en què suposadament l’emperador Constantí havia fet donació al papat dels territoris de l’Imperi romà d’occident. Va demostrar així, també, el potencial revolucionari o subversiu de l’humanisme filològic, perquè la crítica textual implicava encarar-se amb els textos d’una manera crítica i independent, sense basar-se exclusivament en unes autoritats que venien donades per la tradició. I això comportava la crítica d’idees i de costums. Espere que la lectura del llibre valga la pena, i que no siga un simple referent històric. M’imagine la seua lectura com una novel·la de detectius, amb unes dosis ben distribuïdes d’ironia i de sarcasme. Potser m’equivoque. Ja us en diré alguna cosa. 

En la secció de literatura alemanya comprove amb plaer que tenen el cicle novel·lístic de Mann, José y sus hermanos, que m’agradaria llegir, igual que les novel·les d’un escriptor suís del XIX, Gottfried Keller. En tinc algunes de traduïdes per Riba. I trobe un llibre capital de la cultura europea traduït al català: l’autobiografia de Goethe, Poesia i veritat. La traducció, de Núria Mirabet, va guanyar el premi Vidal Alcover 2003. El fullege una mica i comprove que es llegeix molt bé. I ara ve el més gros: malgrat el premi, Núria Mirabet no va trobar cap editor per a Poesia i veritat. I va decidir editar el llibre ella mateixa. Les limitacions de la cultura catalana. Sabia que aquest llibre esava editat, però no l’havia trobat mai enlloc. Me’l compre, perquè segur que des de València serà difícil d’aconseguir. Ja fa anys, vaig coincidir amb Núria Mirabet a Mariánské Láznӗ —Marienbad—, en el que aleshores encara era Txecoslovàquia, fent un curs de txec. La veritat és que de txec en vaig aprendre més aviat poc, però tinc un record immillorable d’aquella estada. Vull dir que m’ho vaig passar molt bé. La gent que es va aplegar en aquell curs era molt diversa: hi havia un nord-americà, dos francesos, uns quants alemanys i austríacs, entre els quals una monja i un descendent dels alemanys expulsats dels Sudets després de la Segona Guerra Mundial, un grup molt nombrós de coreans, de Corea del Sud, Núria i jo. Crec que cada un estudiava txec per una raó diferent. Ara, vaig ser incapaç d’entendre el motiu o els motius dels coreans. I això que ho vaig intentar. Recorde que Núria parlava l’alemany amb una gran fluïdesa. 

Passe a la secció de crítica literària i m’hi estic una bona estona. Fullege uns llibres de Walter Benjamin que no tinc encara, publicats per Abada: El origen del Trauerspiel alemán, Infancia en Berlín i Calle de dirección única. M’apunte un llibre d’un critic mexicà, Christopher Domínguez Michael, El XIX en el XXI, que recull diversos assaigs dedicats a autors del XIX. Hi ha un armari, que ja coneixia d’altres vegades, tancat amb pany i clau, on tenen els volums de La Pléiade. No hi ha el que recull l’obra completa de Michel Leiris, que és el que m’interessa últimament, ni els volums de la correspondència de Stendhal, impossibles de trobar. Només en tinc el primer. 

M’estic una estona assegut en un sillonet, descansant i fullejant una pila de llibres que he agafat, fins que se’m fa tard i vaig a retrobar-me amb la meua família. Hem quedat en la font de Canaletes, com els del Barça. Hi arribem tots al mateix temps i se n’anem a sopar molt contents.

1 comentari:

  1. uau!quina enveja estar tanta estona passejant per la llibreria. Enric, un passeig meravellós. M'ha agradat la frase de Marc Aureli.

    ResponElimina