dissabte, 7 d’abril de 2012

«La Llei», de Thomas Mann

El 1942, un agent literari austríac, que es trobava exiliat a Califònia fugint del nazisme, igual que Thomas Mann, va encarregar a aquest d’escriure una mena d’introducció per al que havia de ser una pel·lícula de denúncia contra el règim nazi, que es titularia Hitler and the Ten Commandments, amb l’objectiu de demostrar que Hitler infringia els Deu Manaments. 

La pel·lícula no es va rodar mai, però el projecte es va traduir en una antologia literària, apareguda l’any següent amb el títol de Ten Short Novels of Hitler’s War Against the Moral Code, en la qual van col·laborar diversos autors, cada un amb una novel·la breu per manament. La de Mann portava per títol Thou shalt have not other gods before me, i no era sinó la traducció anglesa de l’original alemany, publicat un any després, el 1944, a Estocolm, amb el títol de Das Gesetz

Aquesta novel·la breu de Mann acaba d’aparèixer ara en català amb el títol de La Llei, editada per Accent en una traducció de Josep Murgades. La vaig veure la setmana passada en l’escaparata de Tres i Quatre, caminant mig distret pel carrer de Ferran, i la reacció va ser immediata: hi vaig entrar disparat a apoderar-me de l’exemplar. Una narració de Thomas Mann que no coneixia i traduïda per Josep Murgades! Això no passa tots els dies! El primer és el primer, de manera que vaig interrompre les lectures que tenia entre mans i em vaig llegir La Llei d’una tirada. Josep Murgades, a més, ha redactat per a aquesta ocasió una presentació de l’obra, un assaig en realitat, que he aprofitat per redactar aquesta nota. 

La Llei no és un relat de propaganda, directament referit als esdeveniments dramàtics que s’estaven vivint quan Mann la va escriure. Com va fer en la tetralogia Josep i els seus germans, immediat precedent de La Llei, Mann va dur a terme una paràfrasi dels textos bíblics per aplicar-los metafòricament als temps presents i il·lustrar els seus interessos tant personals com col·lectius. D’entrada, remetre’s a un dels primers codis legals de la humanitat —el de la llei mosaica— era una manera de vindicar el poble que l’havia elaborat i els preceptes bàsics del qual eren ara sistemàticament transgredits pel nazisme. En el seu relat, Mann explota les llacunes i les incongruencies de la narració bíblica, i en parodia certs aspectes. Aquesta actitud irònica encara ressalta més, per contrast, l’aposta per la vigència elemental d’aquella llei primera. 

De tota manera, la referència al nazisme és molt indirecta i només esdevé una mica explícita en la maledicció final que tanca el llibre contra tots aquells que violen els principis elementals d’aquest codi ètic: «Sang rajarà a cabals per causa de la seva ximpleria fosca com la nit, de manera que les galtes de la humanitat deixaran d’estar enrojolades, com no pot ser altrament, perquè el canalla, cal abatre’l. I aixecaré el meu peu —va enraonar el Senyor— i enfonsaré el blasfem en la femta, terra endins, a cent dotze braces de profunditat, i home i animal faran marrada entorn del lloc on jo l’hauré colgat, i els ocells del cel evitaran sobrevolar-hi.» 

A pesar del seu caràcter d’obra d’encàrrec, La Llei va molt més enllà de la circumstància concreta que va provocar la seua escriptura. De fet, constitueix essencialment una variació sobre un dels temes centrals de l’obra de Mann: la situació problemàtica de l’artista dins de la societat burgesa i el conflicte entre art i vida. El Moisès bíblic de Mann, com a escultor en clau espiritual i moral de tot un poble, és una contrafigura de l’artista, que segueix l’estela de Tonio Kröger, per al qual la literatura corca el sentiment immediat de la vida, introduint-hi una «enigmàtica contraposició envers els altres, els normals i ordenats» i un «abisme d'ironia, descreença, oposició, experiència i sentiment, que us separa dels homes». 

El Moisès de Mann personifica aquest caràcter contradictori i problemàtic de l’artista. Com a profeta, Moisès ha de transmetre al poble el que Déu li comunica, però quan parla s’embarbussa i tartamudeja. Irònicament, aquesta inhabilitat per l’expressió, i per a l’acció, està subordinada a un pensament inflexible, que no admet compromissos ni dilacions. D’altra banda, la seua responsabilitat social agreuja aquesta tensió i la converteix en un turment: «Patir tot sol és un turment lleuger en comparació amb el d’haver de procurar per tota aquella gentada, i Moisès era un home molt turmentat, va ser-ho sempre i tothora, tan turmentat com cap altre home sobre la terra.» 

La idea d’un déu invisible, que no es pot expressar amb imatges, que l’únic que se’n pot saber és que existeix, comporta con a conseqüència una tensió espiritual màxima i un procés d’interiorització, que fa viure l’experiència del sagrat d’una manera problemàtica i ambigua, com la de l’art. Perquè hi ha sempre l’enyorança, o l’enveja, dels qui viuen d’una manera més senzilla, més directa i natural, més feliç. Al seu torn, la societat es malfia de l’artista, o de l’intel·lectual. Moisès és per al seu poble tant un guia i un alliberador com un element pertorbador que els fa la vida més complicada. Tot plegat es confon en un sentiment de separació i d’estranyesa mutus. 

En el cas de Moisès, aquest sentiment és en part una conseqüència del seu origen mestís, meitat egipci, meitat hebreu. Com en el Hanno d’Els Buddenbrook i en Tonio Kröger, l’autoexigència que imposa l’aspiració a una vida intel·lectual o estètica es combina amb l’herència per part de la mare d’una personalitat càlida i sensual. En la narració s’hi fa referència des de les primeres línies a aquesta característica de Moisès: «El seu naixement va ser fora de tot ordre, i per això s’estimava apassionadament l’ordre, tot el que fos inviolable, la prescripció i la proscripció. […] Era de sentiments acalorats, i per això es delia per tot el que fos espiritual, pur i sant.» 

Problemàtica o no, aquesta característica de l’artista constitueix una condició sine qua non de la seua identitat. Quan Moisès es queixa del pes que li suposa la missió com a guia espiritual del seu poble, i planteja com a motiu exculpatori que ell que no és hebreu del tot, Déu mateix li retruca des dels núvols: «Precisament perquè només a mitges els n’ets parent, per la banda del soterrat, és que tu ets l’home indicat. Perquè te me’ls treballis i me’ls redrecis fins a fer-los el poble sant. Perquè si tu hi estiguessis del tot ficat entre ells, en fossis ben bé un de tants, no els veuries ni podries posar-hi mà.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada