divendres, 25 de maig de 2012

El pobre músic

A pesar de tot el que s'ha traduït de l'alemany —al català i, sobretot, al castellà— en aquests últims anys, queden encara molts autors importants de la literatura centroeuropea que a penes han estat divulgats en l'àrea de les nostres lletres. Pense ara en noms com Adalbert Stifter, Friedrich Hebbel o Franz Grillparzer. Aquest últim, conegut sobretot com a autor teatral, va escriure també una autobiografia i uns diaris, que Kafka admirava i llegia sovint, i una narració que és una petita obra mestra: El pobre músic. Publicat el 1848, aquest breu relat tracta d'una manera commovedora i profunda el que serà un dels temes centrals de la literatura europea del XIX ençà: el conflicte entre la vida i l'activitat artística, i, per extensió, el conflicte que pateixen tots els éssers solitaris, inconformistes o inadaptats, que se senten en contradicció amb ells mateixos i amb la vida normal i quotidiana. Ara tenim l’oportunitat de llegir El pobre músic en català, en una traducció de Xavier Jové que ha publicat l’editorial Accent.

Estructuralment, com remarca Xavier Jové en l’escrit sobre Grillparzer amb què acompanya la traducció, El pobre músic constitueix el que s’anomena una narració emmarcada, és a dir, una narració dins d’una altra narració, cadascuna amb la seua pròpia veu narrativa: un narrador principal i un narrador delegat. El narrador principal, encarregat d’obrir i de tancar el relat, adopta una actitud d’aparent distanciament, d’observador del gènere humà que en el fons té com a finalitat d’intentar commoure el lector: això tant amb les seues pròpies observacions presumptament distanciades com, per contrast, deixant que la veu més personal i delicada del narrador delegat s’apodere de tota la part central d’una història que es va tornant més i més punyent. 

Aquest segon narrador és Jakob, un vell que es dedica a tocar el violí pel carrer. La vida d'aquest músic ha estat un seguit de fracassos: com a fill, va defraudar les esperances d'un pare ambiciós, i com a amant s'ha vist rebutjat a causa de la seua incapacitat per a enfrontar-se amb els petits problemes de cada dia. Finalment, Jakob ha renunciat a la vida amb els altres i s'ha dedicat en cos i ànima, com un monjo, a la música. Els resultats, però, són d'una mediocritat absoluta: després de tants esforços i sacrificis, el pobre músic només aconsegueix extreure del violí una absurda seqüela de notes sense ritme ni melodia. El fervor artístic de Jakob apareix unit a una completa incapacitat, a una falta total de talent. 

De tota manera, la personalitat del pobre músic no està construïda únicament a partir del contrast entre el seu esforç i el míser resultat. Perquè encara que amb el seu violí només produeix que cacofonies, Jakob està feliçment convençut de saber tocar, i es lliura a la música amb un anhel noble i ascètic. El relat adquireix així un caràcter ambigu: darrere del doble fracàs artístic i vital —una deformació grotesca de la vida i de la música— s'amaga el privilegi d'una vida guiada per una certesa. Absurd i ridícul, el pobre músic és al mateix temps una figura patètica i pura en el seu candor. 

Amb aquesta història, Grillparzer va crear una imatge amargament irònica de la seua pròpia vida com a artista. Caràcter hipocondríac, els seus diaris són plens de referències a la corrosiva desconfiança que sentia per ell mateix, a la por de ser un escriptor acabat, a la incapacitat d'entusiasmar-se per un llibre, per una dona o per les pròpies obres. 

El pobre músic recorda en més d'un aspecte Tonio Kröger de Thomas Mann. Totes dues narracions plantegen el tema de la relació escindida de l'artista amb la vida. Grillparzer, però, en fa una aproximació molt més radical i, sobretot, més desolada. Tonio Kröger enveja els qui gaudeixen alegrement de la vida, feliços i segurs de si mateixos, i sent que l'activitat artística representa una desviació insana respecte de la vida. Ara bé, a diferència del pobre músic, Tonio és un escriptor reconegut per tots i en cap moment posa en dubte el valor de la seua obra per ella mateixa; sent recança per haver perdut el contacte elemental i ple amb els aspectes immediats i quotidians de la vida, però no ha fracassat com a escriptor, cosa que indica la confiança que, al contrari de Grillparzer, tenia Mann en el valor de la literatura i en la seua pròpia condició d'escriptor. Jakob, en canvi, ha fracassat tant en la vida com en l'art. La seua incapacitat arriba fins i tot a l'extrem de pensar que Bach i Mozart tenen el mateix valor que una vulgar cançoneta de carrer. De tota manera —i és una altra diferència amb Tonio Kröger— cap dubte ni cap escrúpol enfosqueix l'entusiasme amb què es lliura a la música ni el sentit moral, pur i resignat, que manté en la seua solitud. 

Kafka es va referir més d'una vegada a aquesta narració —«recorde que una volta la vaig llegir en veu alta a la meva germana petita com mai havia llegit res igual», escriu en una de les seues cartes—, reconeixent-se amb perfecta empatia en molts dels seus motius: el caràcter ambigu i antiharmònic, la solitud completa, el candor culpable, l'ascesi artística... 



Nota. Tonio Kröger de Thomas Mann es pot llegir en català en la traducció de Judith Vilar, publicada en el volum Tonio Kröger i altres narracions de la col·lecció «Les Millors Obres de la Literatura Universal. Segle XX» d’Edicions 62. N’hi ha també una altra traducció, de Guillem Nadal, apareguda ja fa temps en la Biblioteca Raixa de l’editorial Moll.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada