dijous, 31 de maig de 2012

Repàs i recapitulació de literatura universal (1)


Aquesta setmana ha acabat el curs de segon de batxillerat. De fet, des de la setmana passada ja no es podia treure massa trellat dels alumnes. Hi havia els exàmens, les notes, la selectivitat que s’acosta o l’acte de graduació (ja em direu de què s’han de graduar), que s’ha posat de moda des de fa uns anys en la majoria dels instituts.

En les últimes classes en què encara he pogut fer alguna cosa m’he dedicat a repassar una mica el curs de literatura universal. De cara a la selectivitat, crec que els sis llibres de lectura no presenten cap problema. Són pocs llibres, la veritat, i s’han treballat a fons. Una altra cosa són els vint-i-tres temes teòrics de la programació, molts per a un sol examen, si més no per al que s’acostuma en aquests temps que corren. 

He donat alguns consells als alumnes perquè els puguen assimilar i recordar amb més facilitat. A més de fer-ne resums i esquemes, cosa que és òbvia i que se suposa que han anat fent al llarg del curs, els he recomanat que intenten delimitar les tres o quatre idees bàsiques de cada tema. I, també, que tinguen en compte que els diferents temes es poden i s’han de relacionar entre si. Així, en el primer bloc de la programació, Les literatures en l’Antiguitat, la repercussió literària de la Bíblia a què fa referència el tema 1.4. La Bíblia: llibres i repercussió literària es pot il·lustrar amb la Divina Comèdia, i aquesta, al seu torn, amb referències a Homer i a Virgili (1.1. Els poemes homèrics: arguments i característiques i 1.3. Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci, Ovidi): el viatge a l’ultratomba de Dante té el precedent de la baixada a l’Hades d’Ulisses i d’Enees, i és Virgili qui guia Dante en l’inici del seu viatge. Recordem en aquest punt les paraules de Joan Francesc Mira: «Dante, de la mà primer de Virgili i després de Beatriu, reuneix en els tres llibres del poema narratiu tota la varietat i totes les experiències de la humanitat occidental acumulades fins al seu temps, que ja és el principi del nostre: el món clàssic de Grècia i de Roma, la mitologia, la Bíblia i l’Evangeli, l’esperit medieval i la nova societat urbana, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el primer “humanisme”, la filosofia i la teologia. L’univers sencer, com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls.» 

Dins del bloc de quatre temes dedicats a la literatura de l’edat mitjana, Formació literària de la consciència europea (cap al renaixement), podem relacionar la Divina Comèdia (2.3. El món medieval en un lllibre: la Divina Comèdia) amb el Decameró (2.4. El Decameró i altres col·leccions de relats), la comèdia humana, com en deia el crític italià De Sanctis. De tota manera, per a Erich Auerbach la solució de continuïtat entre Dante i Boccaccio no és tan radical com sembla, ja que considerava que l’assoliment de l’ambient actual i real del Decameró té una relació estreta amb el que havia aconseguit Dante una generació abans. Dante havia estat el primer a abraçar l’ambient general i bigarrat de la realitat humana, «amb un llenguatge que satisfà tant la plasticitat dels fets com el seu entrellaçament en múltiples combinacions». «Sense la Comèdia —afirma Auerbach taxativament— no s’hauria pogut escriure el Decameró.» 

Boccaccio es diferencia de Dante, sobretot, per una ironia que li és peculiar. Res més lluny de la tensió ètica de Dante que la ironia enjogassada i maliciosa de Boccaccio. S’hi assemblen, en canvi, per la construcció rigorosa, fortament organitzada de les seues obres. I hi ha el fet, decisiu, que tant Dante com Boccaccio són homes dels comuni, de les ciutats, del ressorgiment europeu del segle XIII que marca l’embranzida cap a l’humanisme i el renaixement. Els altres dos temes d’aquest bloc, 2.1. L’èpica medieval i 2.2. La poesia dels trobadors, pertanyen a una etapa anterior, més primitiva. 

Quan passem al tercer bloc, L’entrada en l’edat moderna (segles XVI i XVII), és important sintetitzar el que significa l’entrada en l’edat moderna des del punt de vista cultural i ideològic. Al mateix temps que es disgrega l’ordenació jeràrquica i la unitat religiosa de l’edat mitjana, el món s’ha fet més ample i variat: l’home es troba davant de dos territoris que se li apareixen com si no els hagués vist mai: el món de la naturalesa, eixamplat enormement com a conseqüència dels descobriments geogràfics, i el del seu propi esperit. Es produeix també un fort augment en el nombre de lectors i escriptors, cosa que troba la seua expressió tècnica en la impremta. 

Hamlet és un prototipus del nou home del renaixement, del lliure examen que ho examina tot fins a les darreres conseqüències, sense el suport ni el referent de cap autoritat o sentit últim. En aquest punt no podem deixar de recordar Èdip rei de Sòfocles, la primera obra que vam llegir i comentar. Tant Èdip com Hamlet plantegen una interrogació que és radical i destructiva alhora. Amb una petita diferència: Èdip es pregunta qui sóc jo. Hamlet, què sóc. Kenneth Clark destacava que Shakespeare deu haver estat el primer i potser l’últim poeta autènticament gran mancat de fe religiosa. Ni tan sols té una confiança humanista en l’home. Que impensable abans del trencament de la cristiandat! No obstant això, afegeix Clark, l’esperit humà ha conquerit una nova grandesa en atrevir-se a plantar cara a aquest buit. 

Dins d’aquest tercer bloc, on trobe molt a faltar Montaigne i Rabelais, el teatre clàssic francès (2.3.Teatre clàssic francès) es pot comparar amb l’isabelí (3.3. El teatre isabelí: Shakespeare), i tots dos amb la tragèdia grega (1.2. El teatre grec: la tragèdia). Quan, més tard, parlem de l’obra teatral de Bertolt Brecht, caldrà referir-se a la seua reutilització del cor de l’antic teatre grec. Finalment, el tema 3.4 Cervantes i els orígens de la novel·la moderna es pot relacionar amb Madame Bovary, sobretot per precisar el que s’ha d’entendre veritablement per novel·la moderna, de la qual el Quixot encara està bastant allunyat. En tot cas, totes dues obres plantegen un tema fonamental: la relació entre els llibres i la vida. Recordeu que tant Emma Bovary com Alonso Quijano són lectors. Més aquest que no aquella. 


(continua en l'entrada següent)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada