dimarts, 1 de maig de 2012

Un dinar al Carosel per presentar un llibre de Manel Rodríguez-Castelló

Divendres passat, l’editorial Germania va convidar un grup d’amics i amigues de Manel Rodríguez-Castelló a dinar en el restaurant Carosel (Taula de Canvis, 6, a tocar de la Llotja) per presentar l’últim llibre que acaba de publicar. En aquests temps que corren, que una editorial tinga una idea tan generosa i atractiva per presentar un llibre és francament encomiable. I allí ens vam trobar. Poc abans de començar el dinar, tant Manel com els responsables de l’editorial van dir-nos unes paraules molt breus i ens van regalar un exemplar de La pedra i el marge. Primera selecció 2000/2010 a cada un. 

Vam dinar molt bé. De primer, ens van treure uns entrants. Em va agradar especialment una mena de sorbet amb gaspatxo i una amanida amb aladroc marinat i base de creïlla. De segon, vaig menjar cavalla feta al carbó amb una salsa de iogurt. Excel·lent. Vaig tastar també una paella de verdures, amb l’arròs al punt just de cocció, d’un sabor prodigiós. El Carosel és a hores d’ara un dels restaurants de València que fa millor l’arròs. Les postres també em van agradar i això que sóc massa partidari del dolç; em sol espatlar el dinar. Vaig prendre unes postres de meló d’Alger glacé amb xocolata, una combinació refrescant, amb un efecte digestiu molt agradable. Els vins també van estar a l’altura de les circumstàncies. Van treure un negre de Fontanar dels Alforins i un blanc de Rueda. Confesse que em vaig dedicar al blanc. Tenia una entrada suau, d’una gran categoria. També feia el seu efecte, és clar. 

Com us podeu imaginar, la conversa, o les converses, van ser animadíssimes. Una mica caòtiques, potser, però en tot cas producte del natural i comprensible entusiasme d’una reunió entre amics. En un cantó de la taula, Carmela Puig portava la veu cantant, mentre que jo feia els honors als plats i alternava amb Manel les disquisicions literàries amb les futbolístiques. El rebombori culminava de tant en tant en algun brindis, sense discursos, entrexocant les copes. Josep Mir, que tenia al meu costat, va observar amb precisió poètica que les copes repicaven a glòria. 

Dissabte de matí, llapis en mà, em vaig llegir el llibre de Manel d’una tirada. La pedra i el marge. Primera selecció 2000/2010 és una tria, que s’anuncia com una primera selecció, de la columna que publica setmanalment en el diari Levante des del 1998. Crec, però, que l’etiqueta de «columna periodística» no descriu amb justícia el que són aquests textos. Manel Rodríguez-Castelló respecta l’extensió breu i les referències a l’actualitat de la columna, però ha fet de la necessitat virtut i ha reconvertit aquests límits estrets i estrictes en unes proses literàries, en una mena d’instantànies a partir d’algun fet de l’actualitat, d’algun viatge o d’alguna lectura, amb una deliberada voluntat d’estil. La brevetat obligada de la columna és compensada amb una predilecció per la respiració ampla, allargada del període, que aconsegueix donar un moviment sostingut al text, organitzat en un bloc d’un sol paràgraf, dos com a màxim. Vegeu-ne, com a mostra, aquest fragment, en què es refereix a la mort del papa Wojtila: 

«El gran espectacle que ens va oferir en vida ha tingut un digne colofó en l’escenificació del seu declivi, agonia (incomparable quant al grau de patetisme aconseguit) i mort, de manera que el gran parament de les exèquies i un seguiment mediàtic sense precedents que amenaça estabornir-nos per sobredosi seran considerats com la seua obra mestra, naturalment pòstuma.» 

El text s’organitza en un únic període sintàctic que aplega dues oracions principals, «El gran espectacle […] ha tingut un digne colofó en l’escenificació del seu declivi, agonia […] i mort» i «el gran parament de les exèquies i un seguiment mediàtic sense precedents […] seran considerats com la seua obra mestra», coordinades per la conjunció consecutiva «de manera que». La simetria del període ve trencada o variada per la presència d’un subjecte singular en la primera oració principal, «el gran espectacle», i un de doble en la segona, «el gran parament de les exèquies i un seguiment mediàtic sense precedents», i pel fet que el complement de la primera oració conté quatre subtantius enfront d’un de sol en la segona. Totes dues oracions presenten l’incís d’una subordinada adjectiva, «que ens va oferir en vida» i «que amenaça estabornir-nos per sobredosi» respectivament. De nou la simetria i l’equilibri. De nou, també, la variació en l’aposició que segueix el substantiu «agonia» i el que segueix «obra mestra». Resulta un període sintàctic complex, rítmicament equilibrat, d’una gran claredat, que no es limita a transcriure el pensament, sinó que en reprodueix el procés i, alhora, l’organitza. Pocs saben escriure així. 

Entre els diversos motius que recorren aquestes proses, un dels més insistits és la denúncia de les agressions que pateix el nostre país —la gent, la terra i la llengua—, des d’un actitud que apareix definida amb aquestes paraules en l’article El que s’estima, un dels més bonics del recull: «Només es defensa allò que s’estima. Només s’estima allò que es coneix.» Tot un programa moral i vital alhora, que es manifesta en la defensa de la memòria, no com a «culte a la història, individual i col·lectiva», sinó com «una exaltació del present i un projecte de futur». Contra una ciutat, València, que és la ciutat de l’amnèsia, contra molts aspectes de la realitat valenciana, que semblen manifestacions de «la llei de la gravetat, però és la de l’estupidesa». La denúncia va acompanyada també, en Déu segons Hawking, de la recomanació lúcida i divertida d’actituds higièniques, com ara treballar a partir de la hipòtesi que personatges com Camps no existeixen ni han existit mai, perquè són simplement «una entelèquia fabricada per la debilitat mental dels valencians», «un malson de les nostres impotències». 

Alguns dels articles que més m’han agradat, entre molts altres, són Espigolar, El que s’estima, Cos mortal, Puno-Cusco i L’oronell i el formiguer. Aquests dos últims són antològics.





2 comentaris:

  1. En canvi jo vaig decidir-me pel vi negre. Pel que fa a la resta de l’àpat, hem coincidit plenament amb la tria de cadascun dels components del menú. El resultat de tot plegat, un acte molt encertat amb una selecció exquisida de llibres i plats. I sobretot, amb una companyia immillorable. Salut.

    ResponElimina
  2. Bon dia,
    les normes diuen que t’he d’avisar que tens una cosa en el meu blog, i jo, que sóc disciplinada, ho faig amb molt de gust.

    Gràcies.

    ResponElimina