dimarts, 17 de juliol de 2012

Encara unes notes disperses sobre els «Retrats de passaport» de Pla

Com a complement de l’entrada anterior, ací teniu algunes notes que he pres mentre llegia Retrats de passaport. 

Alguns dels retratats en aquest volum reben canya. Entre els quals, el canonge mallorquí Llorenç Riber, Ventura Gassol, Emil Ludwig i Gómez de la Serna. Sobre aquest últim: «¿Què és una greguería? Hauria pogut ésser una frase curta amb un adjectiu exacte, sintètic, agut i comprensiu. N’escriví tantes, que l’exactitud s’esvaí i esdevingué vulgariutat. Una greguería sobre els pianos de manubri hauria pogut ser decisiva. Dues-centes seixanta greguerías sobre els pianos de manubri no les resisteixen ni els que els toquen. La greguería acabà gregàriament, en la projecció merament quantitativa.» Sobre Llorenç Riber: «L’art misteriós i subtil de l’autoescalfat és manipulat per aquest poeta, sense malícia, amb unció. El domini que té dels sinònims és indescriptible. […] Per a mossèn Llorenç la literatura no té misteri. En té tan poc que, per a evitar la caiguda en l’opulència i en la facilitat, que ha estat qualificada de divina, s’ha de reprimir. Ha de donar a entendre que no és tan fluent ni abundant com la naturalesa l’ha servit. Quines coses més estranyes no té la providència divina! Haver donat a un home que pel fet de ser capellà —i capellà de monges— no ha tingut ni té res a dir, aquesta impressionant inútil fluència.» 


En el retrat dedicat a Chesterton, Pla reporta una observació divertida d’aquest escriptor anglès arran d’un viatge que va fer a Catalunya: «En aquell país hi ha una cosa especialment colpidora: l’amor dels fills pels seus pares i dels pares pels seus fills. Podeu veure sovint una criatura que, empesa per la seva tendresa entusiàstica, corre tota la llargada d’un carrer per arribar a trobar el seu progenitor, cosa que produeix, indefectiblement, que aquest l’abraci ple de stisfacció. Aquesta és una d’aquelles coses que realment impressionen l’estranger.» 


He tornat a comprovar en aquest llibre que algunes de les descripcions de Pla semblen quadres impressionistes, com aquesta d’un migdia a la platja: 

«El senyor Mercadé havia arrendat una casa davant el mar, en la primera línia de la cala. A la façana, hi tenia una ombrera de rames de pi seques, de color de rapa. Sota aquella ombra, s’hi estava bé. El ventet passava sobre la pell d’una manera deliciosa. Anava sovint a veure Mercadé. Asseguts en uns magnífics balancins, fèiem unes copetes. L’aigua era fresca. Els licors eren bons. A l’ombra, s’hi estava divinament. Feia calor, la llum era molt forta i en l’aire de Llafranc hi flotava una nonya perfumada de pinassa i de fruits de mar que mantenia els sentits en una eficiència remarcable. 

Passàvem el temps sota l’ombrera. El blau del mar, la densitat blavissa del cel, enlluernaven; les petites flames de la reverberació del sol fugien sobre la sorra rossa de la platja; les gavines, les orenetes, descrivien, volant, unes corbes silencioses i subtils; si el vent portava un núvol o apareixia una vela lenta, semblava una meravella insòlita —la pura gràcia. La gent, al sol, tenia la carn de color de safrà; les ombres eren liles i violàcies; la pols rutilava i de vegades els penya-segats tenien unes escorrialles morades; la descomposició dels colors de les barques feia una pasta; totes les coses tenien un empastifament lumínic que n’absorbia les formes i el dibuix; els contrallums eren una confusió inextricable; l’aire, en les taques de sol, en els reflexos, vibrava.» 


En el retrat dedicat a Eloi Robusté, filòleg i viatger, hi ha unes pàgines molt bones sobre la inflació alemanya, que complementen el text fonamental sobre aquest tema de les Notes disperses. Dues citacions: «El preu de la moneda és el fonament de la moral pràctica, que és l’única que existeix.» I aquesta altra sobre la relació entre l’expressionisme i la inflació: «L’expressionisme alemany fou la tendència pictòrica de la inflació monetària, del dolor immens que produí aquesta inflació, de l’eliminació, en la vida humana, de tota bellesa pensable i possible. Les criatures se suïcidaven com aquell qui menja un préssec.» 


Parlant de Camps Margarit: «Ésser bona persona consisteix, bàsicament, a fer agradable la vida als altres.» 


Quin és el factor més important en la literatura per a Pla? «El factor actiu, en literatura i en totes les arts, és una malícia graciosa, una tossuderia subtil, una estratègia aguda. Els sentiments d’autor, en aquestes activitats, són una pura il·lusió de l’esperit que fa més nosa que servei. S’ha d’escriure en fred, dibuixar, llimar, concretar, sintetitzar —i tot això s’ha de fer amb la màxima possible gràcia. La gràcia literària no baixa pas del cel, gratuïtament, com l’altra; s’ha de guanyar. La gràcia, en literatura, és la veritat. Amb aquests raríssims ingredients es pot arribar a escriure una plana amb una claredat i una naturalitat relatives. Amb tot això, si hom no està dotat, corre el perill d’anar a rarure en la mediocritat. Però jo prefereixo un final mediocre que el que solen fer les cendres d’uns focs artificials anarcoides de barriada.» 


Efectes del gran art: «El gran art fa caure de cul. El fet és cert i jo en puc donar fe. Jo he caigut algunes vegades de cul —i una d’aquestes vegades es produí davant el retrat de Pal·lavicino, pintat pel Greco, que es troba al Museu de Boston, Massachusets, Estats Units.» 


La comèdia humana: «Els homes i les dones tendeixen a la ficció d`una manera espontània i natural, i Nietzsche es pregunta, a La Gaya Scienza, si la naturalesa humana es pot adaptar a la veritat. Així, és absolutament notori que la visió del món exterior és d’una comicitat, en to major o menor, llarga com el vent.»

2 comentaris:

  1. Hola. rimer cop en aquest blog. M´agrada. Estic interessat en el que diu Pla al final del pròleg deRetrats de...: La lluita contra l´oblit.
    Tinc un dubte sobre un retrat: el d´en Jaume Piquet. No em lliga res. Ni la data (tardor de 1927 i en Piquet mor abans de 1900), ni el nom dels Pastorets que va escriure en Piquet, ni quins són aquests Pastorets dels que n´apunta retalls molt potents, ni que no hi hagi cap referència al teatre d´en Piquet, l´Odeon. e quin Jaume Piquet parla en Pla?

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies pel teu apunt. La veritat és que no havia caigut en aquesta incongruència cronològica. De tota manera, en qüestió de dates Pla no és gens de fiar. Un altre aspecte és que Pla naix el 1897 i Jaume Piquet mor el 1896: en el retrat, Pla afirma haver conegut Piquet, i que li'l va presentar Pujols! Una mistificació?

    ResponElimina