dijous, 2 d’agost de 2012

Grans llibres (i 2)


Per a tots els qui treballem en l’ensenyament, les pàgines que David Denby dedica en Great Books a explicar com feien classe els professors en els cursos sobre «grans llibres» tenen un interès enorme. Els professors a penes recorrien a la classe magistral i es basaven sobretot en la discussió en l’aula, encara que fos incerta i maldestra. La contextualització de les obres els ocupava un espai mínim. Els interessava més crear un marc que afavorís l’interès dels estudiants davant les obres literàries que no la comprensió de la seua significació històrica. Sovint, provocaven la implicació dels alumnes a partir de preguntes que, necessàriament, demanaven una resposta personal, davant de les quals ningú no podia restar indiferent. 

Així, comentant en classe Èdip rei, un dels professors els va plantejar: si descobrísseu que no sou fills dels vostres pares, ja no seríeu les persones que penseu ser? Per què és tan terrible matar el propi pare? Què té de dolent dormir amb la pròpia mare? És una cosa que tots els homes volen fer inconscientment? A les alumnes els va preguntar si de vegades se sentien atretes inconscientment per homes que els recordaven el seu pare. Denby pensa que en algunes d’aquestes preguntes els professors anaven massa lluny. 

Un altre aspecte que destaca Denby dels cursos és el seu caràcter orgànic, construït a partir d’un seguit de referències que enllacen els llibres avant i arrere, evitant el mer catàleg d’autors i obres. El motiu temàtic de la ceguesa permet relacionar obres tan diferents com Èdip rei¸ El rei Lear i Orgull i prejudici, i el del viatge al regne dels morts, l’Odissea, l’Eneida, l’Infern de Dante i El cor de les tenebres de Conrad. 

Reconec que aquest sistema d’ensenyar la literatura o, millor dit, aquesta manera d’aproximar-se a la literatura, és la que més m’agrada i la que intente dur a la pràctica en les meues classes, amb totes les limitacions que vulgueu. Sí, m’agradaria impartir un curs que es digués «Grans llibres», sense temari, basat només en una llista de lectures. I sense context ni esquemes de comentari! Que no em vinga ningú amb la cançoneta que, sense context ni plantilles de comentari, els alumnes es perden. Els qui es perden són els professors! A més, obliden que el context ja l’aporten els propis llibres. 

David Denby també conta i analitza les seues reaccions personals suscitades per les lectures que va fer al llarg del curs. Els seus comentaris parteixen sempre de la seua resposta inicial com a lector, la qual cosa inclou, de vegades, el rebuig o la indiferència per alguna de les obres llegides, com ara —oh Dio!— per l’Infern de Dante. A Denby i als seus companys de curs, l’Infern no els va agradar. La varietat de càstigs que s’empesca Dante, el fet de concebre’ls amb un caràcter etern, els repugnava d’una manera tan forta, tan decisiva, que els va blocar l’accés al poema. Consideraven que Dante es recreava en la tortura i que, d’alguna manera, hi creia i la justificava. Els ianquis són molt sensibles. Denby reconeix que no va ser capaç de sentir les emocions apropiades per a la lectura de l’Infern

Llegint l’Eneida, es va sorprendre del contrast entre la vivacitat de Dido i la fredor i dullness d’Enees, com si aquest personatge no estigués integrat en els enormes esdeveniments que ocorren al seu entorn. Aquesta falta d’interès del personatge principal el va portar a interrogar-se sobre l’Eneida i a examinar-la amb més deteniment. Tenia la sensació que alguna cosa fallava en aquesta obra mestra. El poema és clar línia a línia, però el significat global se li escapava. El veia ple de càlcul i fredament ambiciós, com a conseqüència segurament de ser un poema oficial d’encàrrec, una celebració del deure, que és la menys excitant de les virtuts. Al mateix temps, hi sentia una nota ambigua o dissonant en forma de lamentació per tot allò que se sacrifica al deure. Potser, Virgili va subvertir la glorificació de l’imperi a cada moment, deixant clar que els esplendors del poder no valen la pena. Enees ho perd tot: Dido, els seus amics, la seua felicitat, el seu sentit de la pietat —el que en podríem dir l’ànima. Cada llibre de l’Eneida acaba amb algun mort. 

En el cas de la Ilíada Denby parteix de la resistència que, en menor o major grau, tot lector actual experimenta davant d’aquesta obra: no debades es tracta d’un poema en què es glorifica la guerra, amb un heroi infantil, etc. Però és precisament aquesta diferència radical de la Ilíada respecte a la nostra realitat com a lectors el que en fa una obra tan inquietant i atraient alhora. Desafia i subverteix les nostres idees sobre el que està bé i el que està mal, sobre el que és veritable, heroïc i, finalment, humà. L’exaltació física de la Ilíada —la magnificiència de la terra, de l’aire, del xoc de les armes— estableix un contrast pertorbador amb les nostres vides comfortables, envoltades de seguretats i d’assegurances. 

Un altre exemple d’aquest tipus de lectura intensament lligada a l’experiència personal, es produeix amb El rei Lear de Shakespeare. Per a Denby, el dramatisme del conflicte entre generacions, l’angoixa que es produeix quan els estralls del temps inverteixen l’acostumada relació entre pare i fill, que és per a ell un dels temes principals d’aquesta obra, li va ajudar a comprendre i a acceptar els últims anys de la vida de la seua mare. 

Per acabar, ací teniu la llista del curs de literatura humanística que va seguir David Denby en Columbia. Ànim! Encara queden vacances! 














PRIMER SEMESTRE 
Homer: la Ilíada, l’Odissea
Himne a Demèter (Himnes homèrics) 
Safo: Cants
Èsquil: L’Orestea
Sòfocles: Èdip rei, Antígona
Eurípides: Electra, Les bacants
Aristòfanes: Els núvols
Aristòtil: Ètica nicomaquea, Poètica 
Virgili: l’Eneida
La Bíblia: Gènesi, Job

SEGON SEMESTRE 
La Bíblia: Evangelis
Agustí: Confessions
Dante: Infern
Boccaccio: Decameró (Ed. 62. MOLU) 
Montaigne: Assaigs
Shakespeare: El rei Lear
Milton: El paradís perdut (Alpha) 
Cervantes: Don Quijote
Descartes: Discurs del mètode 
Goethe: Faust (primera part) 
Woolf: Al far (Proa), Una habitació pròpia 

3 comentaris:

  1. Molt bona aportació, sí senyor. Salut i bon estiu!

    ResponElimina
  2. Hola Enric, com a anat el curs??? Espere que prou bé dintre del possible. Enhorabona, per cert, pels premis del bloc, ja eres famós i tot!!!! El comentari, he de dir que és un poc interessat. Fa poc vaig llegir "El senyor de les mosques" i reconec que se li pot traure més suc i més metafores de les que vaig trobar. Em quedí un poc amb la sensació ed que m'havia perdut alguna cosa, tot i que em va agradar. Aleshores vaig pensar que de segur tu savies algun crític (bo, perquè n'he llegit de terribles)que haguera comentat el relat.

    Espere que estigues bé i com a recomanació d'estiu, si no ho has fet ja, no et pots perdre la literatura històrica de Posteguillo. Encara que els dialègs no són molt bons, el rerefons de la història és fantàstic.

    molts records

    amb estima, Alba Motes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Alba! M’alegre molt de saber de tu. Gràcies per la recomanació de les novel•les històriques de Posteguillo. N’havia sentit parlar, però no he llegit encara cap novel•la seua. Com que crec que estan ambientades en l’època romana, si t’interessa, aprofite per recomanar-te Història de Roma d’Indro Montanelli (Ed. Labutxaca) i, a un altre nivell, els historiadors llatins, com Tàcit i el mateix Juli Cèsar.

      Pel que fa a algun article sobre Senyor de les mosques de William Golding, la veritat és que no en conec cap. De tota manera, si tecleges en el cercador de Google “lord of flies golding criticism” i t’apareixerà una relació d’enllaços que porten a assaigs sobre aquesta novel•la de Golding. Estan en anglès. Que acabes de passar un bon estiu!

      Elimina