dimarts, 4 de setembre de 2012

El cor de la memòria

Durant el curs passat vaig dedicar dues entrades a Gaziel, pseudònim d’Agustí Calvet (Gaziel i Una objecció de Gaziel a «Madame Bovary»), un escriptor que el meu pare, igual que va fer amb Pla, em va posar a les mans ben aviat: el volum de memòries Tots els camins duen a Roma i els llibres de viatges per Suïssa, per Itàlia, per Castella, per Galícia i per Portugal. Més tard, vaig llegir també Meditacions en el desert —el seu dietari de la postguerra—, els records d’estudiant a París i els assaigs Quina mena de gent som i Història de La Vanguardia. De tant en tant, m’agrada tornar a Gaziel. Enguany he llegit l’últim llibre important seu que em faltava, Sant Feliu de la Costa Brava, que combina la rememoració històrica, sobretot el que va representar per a Sant Feliu la indústria artesanal del tap de suro, amb els records personals d’un món abolit. No ha estat reeditat en volum solt des de la seua publicació, el 1963, per l’editorial Aedos. Jo l’he llegit en l’Obra completa publicada per la Selecta el 1970, però la lectura, a doble columna i amb una lletra petita i atapeïda, se’m va fer una mica incòmoda. Me’l vaig acabar, de tota manera i, com que em va agradar molt, em vaig comprar en uniliber un exemplar de l’edició d’Aedos, que porta moltes fotografies en blanc i negre. 

Encara que és l’últim llibre que va escriure, als setanta-cinc anys, el mateix Gaziel declara en el pròleg que «tota la vida jo l’he portat dintre meu». Sant Feliu de la Costa Brava representa un viatge al cor de la memòria que batega durant tota la vida d’una persona: aquells records persistents, inesborrables, lligats per sempre a la memòria d’un lloc fortament caracteritzat i intensament viscut, sobretot durant l’estiu, durant aquelles vacances tan llargues i tan lliures de la infantesa i de l’adolescència. Com en el cas de Pla, el rodal natiu va representar per a Gaziel una empremta per a tota la vida: «va ser una marca profunda, com un emmmotllament.» 

L’enyorança que expressa Gaziel en aquest llibre és profundament sentida, però no cau mai en el sentimentalisme ni en la idealització. És una enyorança serena, que va de costat amb una actitud no gens tràgica davant la mort, expressada en les pàgines dedicades al cementeri de Sant Feliu: «El que no és il·lusió, sinó realitat sanitosa, com l’aire d’alta muntanya, és la buidor integral i asèptica, per mi conhortadora com poques essències, d’aquest lloc realment sagrat, on l’home i les seves ficcions —començant per ell mateix, causa de totes les altres— vénen a consumir-se en un foc extraordinari i absolut, que no deixa res viu, a penes fa cendra, i ni crema ni es veu.» 

Els records personals, d’infant i de jove, refan un món patriarcal, en què els seus trets més rellevants, des de la perspectiva del lector actual, eren el silenci —la calma de les hores, «l’endormiscat encís i la benaurança profunda de carrers i places»— i la foscor gairebé absoluta quan arribava la nit: «Carrers i places quedaven deserts tota la nit, sense més llum que la d’algun fanal torçat, o la vaga lluïssor d’una xinxeta dins la capella d’un sant: humils oratoris públics, oberts a les parets espesses de casals antics. En les seves tres quartes parts, però, tot Sant Feliu era com emmantellat d’ombres nocturnes, sovint tenebroses; i les petjades dels rars passants ressonaven llarga estona, misteriosament —a l’hivern entre les ratxes de la tramuntana, o sobre un fons de veus llunyanes, de cors i caramelles, de cara a l’estiu.» Les nits de lluna plena, les «teulades i la mar lluïen com si tinguessin escates». 

Són els records, també, d’un territori i d’un paisatge, el mar i la muntanya de la Costa Brava, quan encara no se’n deia així: «Avui, a penes s’entén (i aviat serà del tot incomprensible) que la Costa Brava, ja ben entrat el segle XX, encara fos, d’un extrem a l’altre, una divina franja de terrra absolutament verge. Fins que s’hagué acabat la primera guerra mundial, els qui havíem corregut aquesta costa, fondejant per les seves cales, no passàvem d’algunes dotzenes; i els qui, d’un cap de l’any a l’altre, visitàvem les seves lluminoses soledats podíem comptar-nos amb els dits de le mans.» Hi havia una cala, la cala Giverola, la predilecta de Gaziel, que «per acabar de fer-la paradisíaca, tenia llavors, amagada darrrera el canyar del fons, una menuda deu perenne d’aigua dolça i fresca.» 

La solitud i el silenci que planaven per tota la costa encara es podien sentir més profundament a la muntanya:«Ara fa poc més de mig segle, l’anar costejant per mar, des de la Tordera fins a la ratlla de França, venia a ser com navegar per un desert, perquè —passant molt enfora els vapors i els grans vaixells de vela— a penes trobàveu res més que algunes barques de pescadors, perdudes com els camells dels nòmades per les arenes del Sahara. Però fer camí travessant les muntanyes de la nostra costa era encara molt més solitari. Dir que llavors hi havia, en plena Europa occidental i tocant a la supercivilitzada França, un gran tros de terra no visitada ni coneguda més que dels nadius, avui pot semblar una facècia o un somni. I és una veritat de fet: aquella terra increïble era la nostra.» 

La descripció d’aquesta meravella natural va acompanyada d’una actitud que sorprendrà els lectors. Al costat de la rememoració d’un escenari de tanta bellesa, Gaziel es lamenta que la gent del país no s’haja adonat abans de les immenses possibilitats que oferia la seua explotació turística. Debades cercarem en aquest llibre una consciència ecologista, concepte que no deixa de ser un anacronisme aplicat a la dècada dels cinquanta i principis del seixanta del segle passat: «Qui ha vist la Costa Brava a finals del segle XIX —escriu Gaziel— i la veu ara, pot ben dir que ha assistit a una de les transfiguracions més extraordinàries de la nostra terra. Però més sorprenent encara que aquest canvi radical és —em sembla— el fet de no haver ningú pres les posicions necessàries per a aprofitar-se’n a fons.» I adverteix del perill que amb «aquesta segona rifa [la primera va ser la del suro] que ens ha tocat en el terme d’una sola centúria, per poc que tornem a badar ens passarà el mateix: els estrangers, que ja en coneixen i dominen a bastament la tècnica, s’aniran situant a la nostra costa estratègicament; i desplegant la tàctica més adient, amb els mitjans precisos, agafaran els talls bons i grossos i ens deixaran les engrunes.» 

Gaziel és una personalitat de difícil encaix en la literatura catalana. S’hi va incorporar tard, en l’última etapa de la seua vida. Fuster, en Literatura catalana contemporània, assenyalava que «Gaziel és, literalment, contemporani de D’Ors i de Carner. Sense la menor relació amb el que D’Ors i Carner significaren —el Noucentisme— pertany al mateix «temps». Només que es revela així, gairebé de sobte, quaranta anys més tard del que li pertocava.» Un altre tret de la seua personalitat que l’individualitza, i torne a cedir la paraula a Fuster, és que «Agustí Calvet va ser un dels pocs escriptors catalans —i fins i tot europeus— que es va reconèixer burgès i que no s’avergonyí de ser-ho. Va proclamar sense embuts que la civilització burgesa era el cim del refinament cultural, de tot refinament cultural imaginable.» En un passatge de Sant Feliu de la Costa Brava, escriu que «mentre la burgesia actua de llevat dins el dinamisme social, és una autèntica emanació del poble. És la flor popular per excel·lència, que es bada ingènuament.» 

Al mateix temps, ningú no ha fet crítiques més radicals contra la burgesia catalana. No pel fet de ser-ho, sinó per no haver estat a l’altura de les circumstàncies, per la seua por i mediocritat característiques. És una actitud que recorda la de Joan Maragall. Se’n diferencia, però, perquè Gaziel no va compartir mai el catolicisme del catalanisme conservador. El seu conservadorisme era laic i racionalista, il·lustrat. En aquest país, un conservador i un burgès amb aquestes característiques cau entre dues cadires, com un element estrany, dissonant, marginal. 

Sorprenentment, el viatge al cor de la memòria d’un home vell no es tanca amb un lament elegíac per un món abolit, que és alhora un lloc i un temps personals, sinó amb un sentiment de recança pel futur que ell ja no podrà veure: «Em deixareu que acabi amb una franca confessió personal. I així us diré que, havent fruït tant com he pogut del meu temps passat, l’únic que em reca, i força, és de no poder fer el mateix amb el que s’acosta, perquè ja seré massa vell. Sempre he estat un bon tafaner de la vida. I encara que els començaments de les coses ja m’agraden força, encara em plauen més els acabaments. Hauria estat molt content de poder assistir a la creació del món, que degué ser cosa grossa. Encara em faria, però, més goig de poder veure què serà, per exemple, l’any 40.000 o el 200.0000 —si és que la humanitat hi arriba; i més que res, com acabarà tot això, aquesta incomprenssible aventura que és la vida humana.» 

No he estat mai a Sant Feliu de Guíxols. Deu ser una mena de Benidorm.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada