dimecres, 7 de novembre de 2012

«Avets i faigs»: dues versions d’un poema de Guerau de Liost

En l’entrada que vaig dedicar fa uns dies a Eugeni d’Ors (Com s’ha de llegir, segons Eugeni d’Ors), recordava que l’arbitrarisme va ser el concepte que sintetitzava millor que cap altre l’esperit més íntim del noucentisme. En el camp literari, l’arbitrarisme es va oposar a la teoria de la paraula viva de Maragall, proclamant la prioritat de la perfecció formal i del treball del poeta sobre la inspiració. La poètica arbitrària comportava considerar l’obra literària com una entitat autosuficient, deutora únicament de les pròpies convencions, que havia de ser un resultat de l’exercici de la voluntat lliure del creador i no un mitjà d’expressió del jo íntim. L’artificiositat del llenguatge i l’ús de la ironia van ser els procediments principals emprats pels escriptors per «arbitrar» la literatura; i la ironia, com a procediment de distanciament, va ser reivindicada com el millor instrument per defugir les emocions romàntiques. Aquest ideal estètic només trobava una sortida apta en els versos i, a tot estirar, en el conte. Per això, la literatura noucentista, almenys en una primera etapa, es caracteritza per un predomini quasi absolut de la poesia. 

Com a il·lustració vam llegir en classe Avets i faigs, un poema de Guerau de Liost, pseudònim de Jaume Bofill i Mates (1878-1933), de La muntanya d’ametistes (1908). Aquest llibre, que va aparéixer prologat per Eugeni d’Ors, va ser considerat un manifest de les idees noucentistes i mostra les característiques que distingiran l’estil de Guerau de Liost en tota la seua obra poètica: precisió en l’observació, distanciament enfront del tema tractat, detallisme i imatges brillants. Encara que el tema d’aquesta obra és la muntanya —el Montseny— i que Guerau de Liost hi cultiva un to medievalitzant, es tracta, com va observar Fuster, d’un medievalisme noucentista, sense cap contacte amb el medievalisme nostàlgic de la Renaixença. És noucentista per la seua qualitat irònica i antiromàntica: el paisatge hi apareix descrit d’una manera objectiva, amb una enorme precisió i no es lliga mai a un estat personal emotiu. El domini de la llengua i de la tècnica poètiques es revela d’una manera extrema en la reelaboració que Guerau de Liost va fer de La muntanya d’ametistes el 1933 a fi d’aconseguir-hi una concentració i una intensitat més grans. El fet és que tenim dues versions d’Avets i faigs, la del 1908 i la del 1933, cosa que oferia l’oportunitat, que no vam deixar escapar en classe, de fer-ne un comentari comparat. 

Avets i faigs és un poema purament descriptiu dels arbres a què fa referència el títol. És un poema una mica fred, però m’agrada molt per dues de les qualitats que més aprecie en la literatura: la precisió i la concreció. Comparant-ne les dues versions podem comprovar que els canvis introduïts en la segona estaven adreçats a precisar i a concretar al màxim l’expressió de cada vers, com una manifestació de la capacitat de dirigir l’atenció intensament concentrada, que és una de les característiques fonamenals del talent literari: 

AVETS I FAIGS 

El faig és gòtic com l’avet. 
Mes l’avet puja fosc, aspriu, 
sòbries les fulles, el tronc dret, 
car és d’un gòtic primitiu. 

Mentres el faig, trèmul, somriu 
amb son fullatge transparent 
on l’esquirol hi penja el niu 
car és d’un gòtic floreixent. 

L’avet és gòtic com el faig. 
Són les agulles dels cimals 
on de la llum s’hi trenca el raig. 

Són les agulles sobiranes 
de les eternes catedrals, 
immòbils, pàl·lides, llunyanes. 

La muntanya d’ametistes (1908) 


AVETS I FAIGS 

Gòtics semblant el faig, l’avet, 
puja, segur, l’avet ombriu, 
rígid de fulles, d’aire fred, 
car és d’un gòtic primitiu. 

Amb son fullatge trèmul, net, 
ben altrament, el faig somriu, 
més joguinós que massa dret, 
car és d’un gòtic renadiu. 

L’avet és gòtic com el faig. 
Són les agulles del bagueny 
on de la llum es trenca el raig. 

Són les agulles sobiranes 
que, en les altures del Montseny, 
del vent concerten les campanes. 

La muntanya d’ametistes (1933) 


Comentem breument alguns dels canvis que va introduir Guerau de Liost en la segona versió del poema. El segon vers de la primera versió, «Mes l’avet puja fosc, aspriu», deixa pas en la segona a «puja, segur, l’avet ombriu,», modificació que comporta un guany en exactitud. El faig no pot créixer —no pot pujar— «fosc». Si de cas, és fosc, i potser no tant l’arbre com els indrets en què creix, característica que remarca l’«ombriu» de la segona versió. L’adjectiu «segur» indica que puja dret, recte. Aquesta qualitat sí que està relacionada amb la manera de créixer un arbre. 

El tercer vers del sonet de la primera versió, «sòbries les fulles, el tronc dret» canvia en la del 1933 a «rígid de fulles, d’aire fred». L’adjectiu «rígid», aplicat a les fulles de l’avet, és també més exacte i concret que no «sòbries». D’altra banda, «d’un aire fred» fa referència a la sensació que pot provocar aquest arbre en la persona que el veu; és una expressió més suggestiva que no «el tronc dret», que es limita a constatar-ne una característica òbvia. De la mateixa manera, el «fullatge transparent» del sisè vers ha estat reemplaçat pel «fullatge trèmul»; «fullatge transparent» no deixava de ser una manera maldestra de dir que el fullatge del faig no és molt espès. 

Finalment, la metàfora de «les eternes catedrals» que apareix en el segon tercet per referir-se a les muntanyes ha estat substituïda per una expressió més prosaica, «les altures del Montseny», més prosaica i, alhora, més precisa. Per contra, els tres adjectius, també referits a les muntanyes, que tancaven el poema en la primera versió han estat reemplaçats per la metàfora «del vent concerten les campanes». En aquest cas, el poeta ha preferit l’efecte sugggestiu de la metàfora enfront d’uns adjectius una mica plans: «immòbils, pàl·lides, llunyanes». 

De tota manera, a favor de la primera versió del poema es podria al·legar que, en fer menys ús de l’hipèrbaton, l’expressió lingüística resulta més natural. Encara que reconec que la segona versió és superior, la veritat és que m’agraden totes dues.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada