dijous, 1 de novembre de 2012

Com s’ha de llegir, segons Eugeni d’Ors

Enguany estic intentant fer un curs de literatura catalana contemporània en el grup que tinc de segon de batxillerat. Vull donar tant els autors que van per a la selectivitat com els que no: Espriu, Estellés, Fuster, però també d’Ors i Guerau de Liost, Carner i Riba, Pla i Sagarra, Ferrater… No es tracta, és clar, d’un curs sistemàtic. Em limite a presentar i a llegir en classe una sèrie de textos d’alguns dels autors que més m’agraden. Que no van per a la selectivitat? I què? Si de cas, això és una raó més per a fer-ho. No dic més. 

La setmana passada vaig parlar als meus alumnes del noucentisme. Vam llegir, com a il·lustració, uns textos de Pompeu Fabra sobre la normalització de la llengua catalana (La difusió del català escrit i La unificació de l’ortografia), admirablement escrits, i dues glosses d’Eugeni d’Ors: Del mètode per a llegir i El diari que era un arbre. En Del mètode per a llegir d’Ors contraposa una manera de llegir que deixa lliure la ment, que renuncia a la lectura si l’interès pel llibre no ve espontàniament, i una altra de basada en la convicció que l’interès per un llibre no pot venir sense l’activitat, sense l’esforç, perquè «¿no veieu que, en el fons, lo que ens interessa sempre «som nosaltres»? ¿No capiu que. lo que ens interessa en les coses és lo que nosaltres posem en elles, —i en una lectura lo que nosaltres posem en la «lec­tura», —i, per consegüent, el nostre esforç?» Evidentment, perquè un llibre ens interesse l’hem de poder entendre, però la comprensió, assenyala d’Ors, és una conseqüència, també, de l’esforç personal: «Solament pot ser ben comprès per home allò que home fa. Comprendre un llibre vol dir, en certa manera, «refer» un llibre. —I, sense es­forç, seria possible això?» 

En aquest text, com era habitual en el Glossari, d’Ors va utilitzar com a criteri per a argumentar el seu punt de vista una sèrie de termes antitètics que queden englobats en la dicotomia més general de clàssic o romàntic. Així, hi trobem les contraposicions espontaneïtat / esforç, voluntat; caos / ordre i sensació / enteniment, intel·ligència. Els primers termes de cada oposició són romàntics; els segons, clàssics. Per tant, negatius els primers i positius els segons, segons l’axioma de Goethe que d’Ors aplicava a tort i dret: «Classicisme és salut. Romanticisme és malaltia.» Bona part de l’obra d’Eugeni d’Ors no és que un comentari o una aplicació d’aquesta fórmula. És el seu costat més feble com a escriptor. Al final, malgrat la diversitat de temes i de referències que tracta en els seus escrits, malgrat la seua sensibilitat, tot ho mesurava — ho planxava, en diríem— amb el mateix patró clàssic / romàntic. Tant se li’n donava si parlava d’ous com de castanyes. De tota manera, d’Ors sempre té l’encant de l’escriptor que sap mantenir la pilota enlaire tot el temps. 

Estèticament i ideològicament, aquestes oposicions es relacionaven estretament amb un altre mot molt insistit per d’Ors i que potser sintetitza millor que cap altre l’esperit més íntim del noucentisme: l’arbitrarisme. Aquest mot designava la creació deliberada i conscient, deslligada de vincles psicològics i de qualsevol altre determinant. D’Ors va ampliar el sentit d’aquest concepte i li va donar una dimensió ètica aplicable a molts aspectes de la vida social. Arbitrarisme, en aquest sentit, feia referència a la voluntat, contraposada a la fatalitat; era una manera de referir-se a l’activitat cívica encarnada pel noucentisme, superadora del conformisme i de la resignació. Aquesta és la moral que retrobem en Del mètode per a llegir. L’esforç que d’Ors reivindicava per a la lectura era paral·lel a l’esforç dels noucentistes per crear un país modern i europeu. 

Pregunte als meus alumnes quin dels dos mètodes de lectura descrits per d’Ors pensen que és més recomanable i, per a la meua sorpresa, em diuen que el que es basa en l’esforç. La veritat és que no m’ho acabe de creure, però de seguida m’expliquen que estaven pensant en els llibres de lectura obligatòria que tenen a l’institut. Evidentment, en el seu cas el mètode recomanat per don Eugeni s’imposa per ell mateix com una necessitat. El fet és que els alumnes llegeixen pocs llibres pel seu compte. Pocs, o cap, amb les esporàdiques excepcions de rigor. Durant el curs, les lectures obligatòries de les diferents assignatures els lleven tot el temps personal que podrien dedicar a la lectura. I, en molts casos, no sols el temps, sinó també les ganes. 

Els remarque que, en la seua glossa, d’Ors presenta les dues maneres de llegir com un dilema ineludible, que no deixa cap alternativa. Feia trampa, per tant. Normalment, tot dilema planteja o imposa un problema que és fals o que, com a mínim, situa els termes de la discussió dins d’uns límits estrets. La discussió, si n’hi ha, queda així viciada des de l’origen. Els dic també que, si un llibre no interessa ni enganxa d’entrada, potser el millor que es pot fer és deixar-lo de banda i agafar-ne un altre. Compte! Quan parle de deixar de banda un llibre, ho dic amb la condició d’agafar-ne un altre! El consell, és clar, té els seus riscos, però crec que no deixa de ser una recomanació saludable. Sobretot, al principi, quan ens estem formant com a lectors. A poc a poc, amb el temps, anirem reconeixent els nostres llibres, els que més s’adiuen amb els nostres interessos, amb les nostres inclinacions, amb el nostre caràcter. És clar que sempre i en tot moment ens caldrà un sentiment de curiositat, que es té o no té, que ni s’aprèn ni s’ensenya. 

Més endavant, la dificultat d’un llibre ja no serà un obstacle torturador, sinó un al·licient. Ja no sentirem l’esforç. De més a més, la nostra experiència, o una mena d’instint adquirit, ens indicarà si val la pena esforçar-se en la lectura d’un llibre o no. Perquè hi ha una altra raó per deixar un llibre de banda, a banda de l’esforç que puga exigir la lectura, i és la pèrdua de temps que ens pot provocar. A aquestes alçades, jo ja sé que no val la pena invertir el meu temps en una novel·la d’Isabel Allende, ni de Carlos Ruiz Zafón, ni de la pobra Maria de la Pau Janer, ni en qualsevol estudi de gramàtica textual, ni… Amb la primera línia ja en tinc prou per saber què tinc entre mans. Prou, que ja m’estic posant impertinent. Només volia dir que una cosa és esforçar-se i una altra perdre el temps.

1 comentari:

  1. Si et pregunten, els hi dius: no, molts dels autors dels que parlarem aquest any no van per a la Selectivitat. Van per a la vida.

    ResponElimina