dilluns, 26 de novembre de 2012

Entrem a l’infern

La setmana passada vam entrar a l’infern. Vull dir que vam començar a llegir en classe, en veu alta, l’Infern de Dante. Ja fa temps, vaig comentar (Nel mezzo del cammin di nostra vita) els versos amb què Dante inicia la seua Commedia. Com en les grans obres clàssiques, ho fa in media res. És un dels començament més directes, més precisos i més suggestius de la literatura universal. Vaig remarcar als meus alumnes que qualsevol persona amb una mínima cultura literària té l’obligació de saber-se de memòria, com a mínim, el tercet inicial. I en italià. El fet és que alguns m’han fet cas i a l’endemà em van recitar el tercet. Ja estan aprovats. 

Els dos primers cants són una mena de preludi a l’entrada pròpiament dita als espais infernals, que es produeix, de fet, en el cant III. Aquest cant comença abruptament amb els versos que reprodueixen la inscripció que hi ha gravada a les portes de l’infern. Les paraules que haurien de precedir la lectura d’aquesta inscripció són ajornades amb una intenció dramàtica evident, de manera que la inscripció ens arriba a nosaltres de sobte, igual que a Dante, i es va fent des de la primera a l’última línia més greu de significat i més rigorosa. Quan esclata l’últim vers, un dolor infinit i confús ressona per tot l’entorn: «Lasciate ogne speranza, voi ch’intrate!» Perquè el més terrible de l’infern és que és per sempre. Passada la porta, Dante no hi distingeix res: només un tumult de laments enmig de la tenebra, que el confonen i l’omplen d’horror:

Allí eren tot sospirs, i plors i clams 
ressonant per un aire sense estrelles: 
al principi, sentint-los, vaig plorar. 
Llengües diverses i parles horribles, 
paraules de dolor, accents de ràbia, 
veus altes, ronques i soroll de mans 
formaven un tumult, giravoltant 
sempre, en un aire sense llum ni temps, 
com l’arena quan s’arrombolla el vent. 
(Cite sempre els versos de l’Infern en la traducció de Joan Francesc Mira) 

Dante relliga els dos motius de la cridòria i la foscor: enmig de la tenebra els laments semblen més horribles, i, entorn dels laments, les tenebres, més denses. Aquests versos presenten la primera i la més insistent impressió de l’infern: una atmosfera sense horitzó, plena de foscor i de planys. El crític italià Attilio Momigliano, en la seua edició de la Divina Comèdia, va assenyalar que el cant III és un dels més unitaris de l’Infern i un dels més bells, i que aquesta unitat li ve donada per l’atmosfera, que, com el mateix Momigliano remarca amb una gran precisió, «è più che l’ambiente materiale; è l’ambiente materiale fuso con i suoi riflessi psicologici». Després, a poc a poc, l’espectacle de l’infern es desplega al davant de Dante i els llocs i les ànimes es perfilen sobre el fons obscur. 

Dante troba en primer lloc una mena de preinfern destinat als qui —per indecisió, indolència o pusil·lanimitat— no han estat mereixedors ni d’infàmia ni d’honor, ni d’autèntic turment infernal ni de la glòria del cel. És significatiu de l’esperit heroic de Dante que aquestes siguen les primeres ànimes amb qui s’enfronta hostilment. En general, l’actitud del poeta en l’Infern és d’un antagonisme dur i decidit, que en aquest cas s’expressa amb un menyspreu sense pal·liatius en un vers que ha esdevingut proverbial: «Non ragionam di lor, ma guarda e passa.» De tota manera, Dante fa consideracions relativament llargues sobre aquesta espècie de condemnats: 

«Mestre, què és això que sent?, 
qui són aquests tan vençuts pel dolor?» 
I ell a mi: «Aquest aspecte miserable 
tenen les tristes ànimes d’aquells 
que van viure sense infàmia ni honor. 
Es barregen al penós cor dels àngels 
que no van ser ni rebels ni fidels 
a Déu, pensant només en ells mateixos.» 
El cel no els vol, per no perdre bellesa, 
ni els accepten en el profund infern, 
perquè els reus no se’n puguen gloriejar.» 
I jo dic: «Mestre, com pot ser tan greu 
allò que els fa lamentar-se tan fort?» 
Va respondre: «T’ho diré molt breument: 
no tenen esperança de la mort, 
i la seua vida és tan cega i baixa 
que els fa enveja qualsevol altra sort. 
Al món no van deixar ni nom ni fama: 
la pietat i la justícia els menyspreen; 
però no parlem d’ells, mira’ls i passa.» 

Aquests condemnats són tan miserables que no els volen ni a l’infern! Després del «guarda e passa», Dante hi insisteix encara una última volta i es refereix a aquests «desgraciats, que no han viscut». Per a la personalitat apassionada i compromesa de Dante, aquest és el pecat capital: no viure. Amb una gran coherència, quan visita el cercle quart, en el cant VII, Dante considera també pecadors els tristos, els depressius, els colèrics contra ells mateixos. Enfonsats en el llot, sospiren eternament: 

                                  Tristi fummo 
ne l’aere dolce che dal sol a’allegra, 
portando dentro accidïoso fummo: 
or ci atttristiam ne la belletta negra. 

                                           (Que trists 
vam ser en l’aire dolç que el sol alegra, 
amb el fum de l’agror que ens ofegava: 
i ara és el fang negre el que ens entristeix.) 

El contrast entre la tristesa i «l’aere dolce che dal sol a’allegra», fa veure, per a Dante, la irracionalitat i la mala voluntat dels tristos. Estar trist, per a Dante, és també un pecat, perquè la vida és dolça. L’adjectiu dolce és un dels més insistits en l’Infern per referir-se a l’existència terrenal. A l’Infern, paradoxalment, no s’ha esvaït el record i el sentiment de la vida, sinó que aquesta hi apareix intensificada. Dante hi troba les ànimes dels morts de tots els temps, i també dels seus contemporanis morts de feia poc. El que distingeix aquests morts de tots els altres en les descripcions de l’antiguitat i de l’edat mitjana és que la seua existència no ha disminuït, que els seus caràcters no han canviat ni han quedat privats d’individualitat després de la mort. Ben altrament, per a Dante sembla que el judici de Déu consisteix en la realització plena de la seua existència terrena, de manera que, després d’aquest judici, han esdevingut plenament ells mateixos. El càstig en l’Infern, per tant, no és una cosa nova, afegida, que suprimeix el caràcter de l’afectat i l’enfonsa en la multitud dels qui carreguen amb la mateixa falta, sinó que és una actualització de facultats que ja estaven contingudes en el seu caràcter terrenal i, per tant, una continuació i intensificació d’aquest. Attilio Momigliano afirma amb exactitud que una «disperata vitalità è il carattere dominante dell’Inferno». 

En els versos 52-66, a continuació del «no ragionam di lor…», hi trobem el primer exemple del contrapàs, la llei que governa tots els càstigs de l’Infern

I jo, mirant, vaig veure un estendard 
que, voleiant, corria tan veloç 
que semblava impossible d’aturar; 
i darrere venia tal munió 
de gent, que jo no hauria cregut mai 
que la mort hagués fet tan gran destrossa. 
[…] 
anaven nus i sempre agullonats 
per tàvecs i vespes al seu voltant. 

Pel contrapàs, el càstig té una estreta relació de semblança o de contraposició amb el pecat. Els indolents, que en vida no van seguir cap bandera, corren ara en l’eternitat darrere d’una ensenya; ells, que no van ser estimulats per cap fibló, són ara estimulats per vespes i tàvecs. En el cos del pecador es llegeix com en un llibre obert el seu pecat i la saviesa de la justícia divina. És un motiu que retrobem en A la colònia penitenciària de Kafka. Dante remarca que aquests condemnats eren una munió —«sì lunga tratta.» El món, per tant, segons Dante, està format sobretot per una multitud amorfa i grisa, sobre la qual sobresurten aquells que viuen amb infàmia o amb lloança. 

El cant III es tanca dramàticament amb el misteriós passatge dels dos poetes més enllà de l’Aqueront: 

En havent dit això, la plana fosca 
va tremolar tan fort que, de l’espant, 
quan ho recorde em banye de suor. 
La terra llagrimosa mogué un vent, 
llampeguejà una llum roja com foc 
que em deixà estamordit, inconscient; 
i el son em va fer caure com un soc. 

Josep Pla va recordar aquesta llum roja —«una luce vermiglia»— en una de les seues Cartes d’Itàlia (Josep Pla i la «luce vermiglia» de Dante). És l’única lluïssor, que esclata sobtadament, per un instant, enmig de la fosca de l’Infern. 

Un dels aspectes que més ha agradat als meus alumnes de l’Infern és la personalitat de Dante, que s’hi dibuixa apassionada, enèrgica, orgullosa, intransigent amb la pusil·lanimitat i les mitges tintes. Amb una alta consciència, també, de si mateixa. En el cant IV, quan troba en el primer cercle els grans poetes —Homer, Virgili, Horaci, Ovidi i Lucà—, Dante se situa sense vacil·lar al seu costat: 

I encara em feren un honor més gran: 
em van prendre en a seua companyia, 
i jo vaig ser el sisè entre aquells savis. 

I al costat d’aquest orgull o, més exactament, d’aquesta consciència del propi valor, hi ha també l’admiració i l’agraïment que sent per Virgili: 

Llum i honor de tots els altres poetes, 
valga’m el llarg estudi, el gran amor 
que em feia aprofundir en els teus llibres. 
Tu ets el meu mestre i ets el meu autor, 
només de tu és de qui jo vaig traure 
el bell estil que em dóna tant d’honor. 

Aquests versos del primer cant es condensen al final del segon en un vers que sempre llegesc amb emoció: 

tu duca, tu segnore e tu maestro. 

(tu ets el meu guia, el meu senyor, i el mestre.) 

Dante presenta el seu viatge a l’infern amb la naturalesa d’una experiència real. A diferència d’Homer, de Virgili i de Milto, que descriuen l’infern, però no són ells els qui hi baixen, Dante és un dels personatges de la Comèdia i hi exposa la seua peripècia espiritual. La Comèdia és, així, un poema del jo que es justifica, en què trobem anunciada la consciència individual moderna.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada