dimecres, 19 de desembre de 2012

El llibre de Curtius

L’estiu passat vaig comentar (Com trobar els millors llibres sobre temes determinats) que havia lllegit, amb un retard considerable, Literatura europea y Edad Media latina (FCE, 2 vols. ) d’Ernst Robert Curtius, obra fonamental, decisiva. En vaig prendre moltes notes i, en acabat, la vaig repassar a consciència per mirar d’assimilar, encara que només fos una mica, l’enorme quantitat de pistes i d’informacions que conté. També tenia la intenció, és clar, d’escriure un entrada sobre aquest llibre en la serp blanca, però sempre hi havia un tema o altre que passava davant i l’entrada sobre el llibre de Curtius s’ajornava, igual que n’havia ajornat estúpidament la lectura fins a l’estiu passat. Tant se val, encara que tard, supose que arribe a temps. 

En aquest bloc m’he referit sovint a alguns llibres que considere de referència inexcusable en un curs de literatura universal. No n’hi ha molts. Es podrien comptar amb els dits d’una mà les obres que ofereixen una panoràmica completa, intel·ligent i comprensiva de la literatura universal, o de l’art, o de la cultura amb un fil conductor, que no siguen uns manuals purament compilatoris. Estic pensant en Civilización de Kenneth Clark i, sobretot, en Mimesis d’Erih Auerbach, obra mestra de la crítica literària. Al costat de Mimesis s’ha de col·locar Literatura europea y Edad Media latina, en paraules de Harold Bloom «the finest work of literary scholarship in my time», «an extraordinary study of the continuity of European literature, from Homer and the other Greeks, on through Virgil and the great Latin writers, to a culmination in Dante, and moving beyond to a consideration of a long tradition that concludes with Goethe». 

Malgrat les seues diferències evidents, tots dos llibres tenen un aire de família. De fet, la seua redacció es va dur a terme al mateix temps i, en bona part, com a reacció a la catàstrofe de la cultura i de la civilització europees en la Segona Guerra Mundial. Erich Auerbach, alemany d’origen jueu, va escriure Mimesis a Istanbul, on s’havia exiliat fugint dels nazis, entre el 1942 i el 1945. El seu llibre es va publicar el 1946. El de Curtius, per la seua banda, va aparèixer el 1948. En el pròleg Curtius va escriure que «el meu llibre no és producte d’un interès purament científic, sinó que va nàixer d’un esperit preocupat per la preservació de la cultura occidental. El que pretenc amb això és ajudar a comprendre la tradició d’aquesta cultura, en la mesura en què es manifesta en el camp literari; m’he esforçat a posar-ne de manifest la unitat en l’espai i en el temps, servint-me de mètodes nous. En el caos espiritual de l’època present, s’ha fet necessari —i també possible— demostrar aquesta unitat de les tradicions culturals d’Occident.» 

A diferència d’Auerbach, Curtius no es va exiliar d’Alemanya. Encara que vigilat, va continuar fent el seu treball i arreplegant els materials que donarien lloc a la seua obra mestra. Curtius no era un nazi, però no era tampoc un intel·lectual antifeixista. El seu pensament estava marcat per un sentiment elitista que no va amagar mai i que es reflecteix en les seues obres. Curtius seguia de prop les idees d’Ortega y Gasset en La rebelión de las masas i pensava que la societat moderna estava marcada per l’ascensió de la massa al poder, cosa que per a ell era un signe de barbàrie i de la crisi que patia Europa. Creia fermament en una solució liberalconservadora, que havia de ser duta a terme per unes minories intel·lectuals. 

Després de la guerra, amb moltes de les biblioteques destruïdes pels bombardejos, tenia motius per a sentir-se deprimit i amargat. La seua resposta va ser la publicació de Literatura europea y Edad Media latina. L’ingent esforç intel·lectual que representa aquest llibre, servit per un saber d’amplitud absolutament excepcional, té com a propòsit fonamental reivindicar la tradició humanística i la continuïtat de la civilització europea: «En la situació actual de l’esperit –hi va escriure-, no hi ha necessitat més urgent que el restabliment de la memòria.» 

Per a Curtius, la decadència de la cultura europea només es podia remeiar amb un nou humanisme, entès en un sentit ampli com una constant de la cultura europea fins a Goethe, una mena de testimoni d’una memòria col·lectiva recollida en la tradició literària europea. Naturalment, aquests punts de vista no van deixar de rebre crítiques. Karl Manheim va afirmar que el pensament conservador de Curtius es fonamentava en la idea de continuïtat com a reacció davant de l’amenaça dels canvis socials i en una concepció intemporal de la literatura. Per la seua banda, Curtius argumentava que el «”present intemporal”, tret constitutiu de la literatura, implica que la literatura del passat pot actuar sempre en la literatura de qualsevol present. Així, Homer en Virgili, Virgili en Dante, Plutarc i Sèneca en Shakespeare, Shakespeare en…» Les obres literàries formen un ordre ideal que es modifica quan s’hi introdueix una novetat i es reorganitzen les relacions, les proporcions i els valors de cada text dins del conjunt. Al mateix temps, però, Curtius afirmava que l’aproximació històrica és una de les vies que faciliten l’accés a la literatura, perquè, com va escriure en el Diario de lecturas (Taurus Ediciones, 1969), «tota literatura opera a base de referències històriques. Ve a ser una mena de “joc” en què s’entrallacen els retalls d’un saber que és comú a l’autor i al lector». 

Les crítiques que s’han fet al llibre de Curtius no invaliden ni el seu valor ni el seu atractiu principal: la capacitat de presentar una visió unitària de la literatura europea i d’establir relacions entre èpoques i autors molt diversos. Per a qualsevol lector, el llibre de Curtius és una mina de referències, una mena de thesaurus de temes i de motius de la tradició literària europea, com ara l’origen de la paraula «literatura» i el seu sentit primitiu, la formació i transformació del concepte d’«autors clàssics», el contrast entre «antics» i «moderns», la constitució d’un cànon literari, la relació de la poesia amb la retòrica, amb la filosofia i amb la teologia, la idealització literària de la vida humana (els herois, els pastors) i la naturalesa (descripció del paisatge), el llibre com a símbol, Dante, Shakespeare i molts autors la majoria dels quals avui no són més que un nom, si arriba, per al lector culte: sant Jeroni, Casiodor, sant Isidor, Wibald de Corvey, Joan de Salisbury, Claudià, Estaci, Alain de Lille, Maximià… 

Curtius concebia la literatura europea com una unitat de sentit que va d’Homer a Goethe i estava convençut que per al seu coneixement resulten essencials les lletres llatines medievals que van enllaçar el món mediterrani antic i el món occidental modern. Les diferents literatures europees, fins i tot les no romàniques, tenen les seues arrels més o menys ocultes en els segles d’ús literari exclusiu del llatí, que es prolonguen com a mínim fins a ben entrat el segle XIII. «L’edat mitjana llatina —va escriure— és la calçada romana, desgastada pel temps, que condueix del món antic al món modern.» Aquest és el fil conductor de Literatura europea y Edad Media latina

En aquest llibre Curtius denunciava que per a la història literària usual «l’Europa moderna només comença cap al 1500 i que en el sistema educatiu la filologia clàssica rarament passa de la literatura del segle d’August, només les investigacions erudites la transcendeixen, mentre que les filologies “modernes” es dediquen a les modernes “literatures nacionals”». Però la literatura europea és tan vella com la cultura europea. Per tant, «qui d’aquests segles no en conega directament sinó sis o set i haja de dependre, per als altres, dels manuals, ve a ser com un viatger que per si mateix no coneix d’Itàlia més que la regió situada entre els Alps i l’Arno, i tota la resta pel seu Baedeker.» Qui només conega l’edat mitjana i la moderna no comprendrà ni tan sols aquestes dues, ja que en el seu reduït camp d’observació es trobarà amb fenòmens com el «classicisme» i el «barroc», la història i la significació dels quals no es comprenen sinó partint d’etapes més antigues de la literatura europea. Curtius concloïa que «només es pot contemplar la litertura europea com a conjunt després d’adquirir carta de ciutadania en totes i cada una de les seues èpoques, des d’Homer fins a Goethe». El seu llibre demostra que aquesta frase no és una simple declaració d’intencions. 

Curtius va voler demostrar l’estreta relació de les literatures europees i l’antiguitat llatina a partir de l’existència d’una continuïtat de formes i motius al llarg de l’edat mitjana, una mena de codi genèric hereditari que dóna unitat de sentit i aire de família a les més diverses i llunyanes manifestacions literàries de la cultura europea. Entre els tòpics que Curtius esmenta i analitza hi ha el de la consolació, el de la falsa modèstia, el món al revés, el paisatge ideal, el tòpic de l’exordi, el de la conclusió… 

Com acabar un llibre? Curtius fa notar que les fórmules que marquen abruptament el final d’una obra tenen en l’edat mitjana un sentit molt determinat: «fan saber al lector que l’obra està acabada; que, per tant, la té completa.» Era agradable tenir aquesta seguretat en una època en què la còpia era l’únic mètode, molt insegur, de reproducció. El copista podia veure’s obligat a abandonar el treball, a fer un viatge, podia morir. De molts poemes medievals només s’han conservat fragments. En molts, hi falta la conclusió. El motiu més natural per a posar fi a un poema en l’edat mitjana era el cansament. Escriure poesia —la vida d’un sant o tota una història de la literatura en rima— era un treball fatigós. Moltes vegades els poetes conclouen «per a poder estar tranquils» o s’alegren de poder descansar. Un altre dels tòpics per marcar l’acabament d’un llibre és que s’ha fet de nit, cosa, és clar, que només convé en realitat a una conversa a l’aire lliure. 

Curtius ressegueix també algunes de les metàfores que apareixen una vegada i altra en la literatura europea, com les que fan referencia a la persona, al cos, al teatre, o les metàfores nàutiques, com la que compara la composició d’una obra amb un viatge marítim. Fer poesia era «desplegar les veles». Dante comença amb aquests versos el Purgatori

Per correr miglior acqua alza le vele 
omai la navicella del mio ingegno.. 

Al començament del Paradís (III, 1-15) tornen a aparèixer una vegada més les metàfores nàutiques en un crescendo grandiós. Alguns comentaristes han trobat l’origen d’aquestes metàfores en Properci, però Curtius observa que Dante no coneixia Properci ni li feia falta conèixer-lo; ja en l’Antiguitat tardana la «nau de l’enginy» era un lloc comú i l’edat mitjana el va conservar escrupulosament. No s’ha de convertir Dante en un admirador humanista de l’elegia romana, sinó que cal inserir-lo en la tradició poeticoretòrica de l’edat mitjana llatina. Més encara: «El caràcter retòric de la poesia medieval demostra que a l’interpretar un poema no hem de preguntar-nos quina “vivència” va servir d’inspiració, sinó quin tema es proposava tractar el poema.» 

Alguns autors han qüestionat aquesta idea de la continuïtat literària representada per la pervivència dels tòpics. Hi han vist una estima excessiva del passat per part de Curtius i una aproximació a la literatura excessivament formalista. També s’ha observat que el rigor positivista en la recerca de les fonts va de bracet sovint amb una alegre ignorància de les circumstàncies històriques coetànies. O que la pràctica de fer retrocedir una caràcterística formal o temàtica d’una obra literària a una altra d’anterior anàloga, converteix l’anterioritat en una explicació suficient, ignorant que el tòpic d’una obra literària es dissol i es refà en una altra. 

De tota manera, Curtius no deixa d’insistir al llarg del seu llibre que tota tradició literària o cultural està constituïda tant de continuïtats com de trencaments. En els capítols finals, comenta que les paraules «continuïtat de la tradició literària» són l’expressió simplificada d’un fet molt complex: «Com tota la vida, la tradició és un infinit morir i renovar-se. Les flames que abrasaren Troia cremen a l’entrada de la nostra tradició. De la literatura de l’antiga Hèl·lade no ens en queden més que ruïnes», perquè el que «ja no es llegia no se seguia copiant, o, millor dit, no es passava ja als còdexs de pergamí que, des del segle IV, van subtituir els rotllos de papir. Les innovacions tècniques i el canvi de gust van coincidir així a empetitir el volum de la literatura llatina. La incipient edat mitjana va trobar la literatura romana reduïda a un muntonet de runa que, com ha dit Norden, “en comparació amb el patrimoni original era tan insignificant com les ruïnes del fòrum romà en comparació amb el de l’Imperi”.» Des del 1500 fins a l’actualitat, la transformació gradual del cànon dels autors antics ha consistit bàsicament en la seua progressiva reducció. En el moment culminant del classicisme francès encara es considerava dignes de llegir-se alguns autors que avui només coneixen els especialistes. 

Curtius assenyala que l’actitud dels homes enfront de la tradició literària oscil·la entre dos conceptes ideals: el thesaurus i la tabula rasa. En la memòria descansa la consciència que l’home té de la seua identitat, més enllà de tot canvi; la tradició literària és el mitjà pel qual l’esperit europeu es fa conscient de si mateix per damunt dels segles. Al mateix temps,  «l’oblit és tan necessari com la memòria. Perquè es conserve el que és essencial, fa falta que s’obliden moltes coses; aquesta és la veritat relativa de la tabula rasa. La idea contrària, la del thesaurus, ha sofert també un canvi. El Temple du goût de Sainte-Beuve va quedar enderrocat durant el segle quue va destruir tots els temples; ja no hi ha lloc per a clàssics “en diminutiu” com Andrieux. El que ens cal no és un magatzem de tradició, sinó una casa on puguem respirar.»


2 comentaris:

  1. Enric, realment el llibre de Curtius es mereix una lectura i uns comentaris com els teus. Jo també li vull dedicar temps...

    ResponElimina
  2. I jo. Després d'haver llegit "Civilización", però, crec que he de llegir "Mimesis". De fet l'acabe de demanar als Reis d'Orient... I Curtius... més endavant.
    M'ha agradat molt això d'acabar el poema perquè es fa de nit, com si fóra una conversa :) Gràcies pel rigorós apunt, Enric. I et desitge que passes un Bon Nadal.

    ResponElimina