divendres, 11 de gener de 2013

El «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estellés: una crònica de la València de la postguerra (i 2)

En l’entrada anterior deia que el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés es pot llegir com una crònica de la València de la postguerra. Entre els poemes d’aquest llibre, «L’estampeta» i «Crònica especial» tenen la particularitat d’adoptar precisament la forma de la crònica i de presentar una visió panoràmica d’aquella època. «L’estampeta» és un quadre —una estampeta— que reuneix els principals factors que van caracteritzar la immediata postguerra a València. En primer lloc, la mort, motiu temàtic remarcat pels versos que obrin i tanquen el poema: «Et casares de dol, com de dol vares rebre» i « De dol sempre, de dol per a tota la vida». Fuster, en el pròleg que va escriure a Recomane tenebres, primer volum de l’Obra completa d’Estellés, va afirmar amb exactitud que «la mort fou aleshores més “mort” que mai». Molta gent havia mort durant la guerra, molta gent va morir després a causa de la repressió política; la misèria de la dècada dels anys quaranta va fer que les malalties fessen més estralls que mai. Juntament amb la mort, i estretament relacionats amb ella, hi havia també la fam i l’estraperlo: 

carregaments de sucre que desapareixien 
de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde, 
els camions sinistres que duien l'estraperlo. 
L'home palpava un cos adolescent, mentre ella 
es menjava un pastís sense participar 
en allò que al seu cos feroçment succeïa. 

El vers «Trista, trista València, quina amarga postguerra!» sintetitza el quadre amb dos dels adjectius més insistits del Llibre de meravelles i deixa pas a una referència a la censura, que tant va marcar aquella època: 

Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels 
durament immutables a la porta dels cines, 
mentre reivindicaven prades de Garcilaso, 
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant, 
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica. 

La censura va afectar tots els àmbits de la vida social, des de la producció literària —la revista literària «oficial» de l’època es deia «Garcilaso»— a un espectacle de massa com el cinema, que en aquella època va representar per a molta gent l’única escapatòria possible, com una droga, davant d’una realitat tan sòrdida: 

També, veure pel·lícules, o millor somiar: 
el Coli, el Metropol, el Tyris... «En fan dos». 
El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules! 
En seguien el curs amb tota atenció 
mentre les mans anaven palpant els llocs secrets. 
Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion 
d'una sal exaltada, de vida i llibertat, 
de possibilitats lluminoses de viure. 

L’altre poema, «Crònica especial», abraça un marc cronològic més ampli, des de la dècada dels quaranta fins als seixanta. El poema contrapunta els esdeveniments polítics que van seguir la fi de la Segona Guerra Mundial, a Europa i a la resta del món, amb els estrictament individuals i locals: 

LA mort de Manolete en els fulls del diari, 
mentre a Benimaclet jo t'estava esperant. 
O les execucions en un pati de Nuremberg, 
mentre et veia passar pel carrer de les Barques. 

Els fets que recorden aquests versos, amb què comença el poema, remeten als anys 1947 i 1945-46 respectivament, és a dir, la immediata postguerra. Hi trobem de nou, com en «L’estampeta», les referències al cinema —«El Tyris ple de gent, la pudor de la gent»—, a la fam —«Les mares no sabien què fer per a sopar»— i a la censura política —«Els pares escoltaven ràdios estrangeres». Tots pensaven, començant pel mateix Franco, que ja tenia preparades les maletes, que després de la caiguda de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, la dictadura franquista tenia els dies comptats: «I tots pensaven que era cosa de quatre dies. / O de quatre setmanes a més posar, qui sap». No va ser així i els quatre dies o quatre setmanes es van convertir en prop de quaranta anys, fins que el dictador va morir al llit: 

I passaven els dies, les setmanes, els anys. 
I la marxa de Mao pel continent de Xina. 
Després vingué Corea. Després vingué el Vietnam. 

La marxa de Mao té lloc des del 1934 al 1949; la guerra de Corea, des del 1950 al 1953; la del Vietnam, molt més llarga, des del 1954 al 1975. Paral·lelment als fets històrics que se succeeixen, hi ha les al·lusions al pas del temps en la vida de la gent anònima: «Envellia la mare sobre els perols absurds», «El pare es va morir, es va morir la mare. / La filla es va casar amb un altre, anys després». La línia cronològica del poema acaba a finals dels cinquanta, principis dels seixanta, quan el franquisme ja s’ha consolidat. El poema es tanca amb una escena de carrer: un home i una dona, que van ser amants de joves, es troben i parlen educadament dels seus fills respectius, «com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat / en el buc de l’escala». La veu del poeta, purament narrativa, fa ara un únic comentari: «Han guanyat una trista, bruta civilitat». És a dir, s’hi han adaptat, han oblidat aquella esperança que hi havia, paradoxalment, quan la situació era més dura, perquè tots «pensaven que era cosa de quatre dies». També han oblidat, o fan com si ho haguessen oblidat, que van ser amants. Igual que la història, l’amor. De nou l’adjectiu «trist», i «brut», un altre dels mots clau del Llibre de meravelles. 

«Crònica especial» és una mostra brillant de poesia narrativa. M’agrada el paral·lelisme que traça entre la història política i la vida quotidiana de la gent, que és un dels temes més importants de la literatura del segle xx: els efectes dels grans esdeveniments de la nostra època en la vida de la gent que, en paraules de Fuster, «sofreix la història i poques vegades pot o sap explicar-la». Aquest és també un dels temes fonamentals de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. Per cert, els finals de «Crònica especial» i de la novel·la de Rodoreda s’assemblen bastant.

2 comentaris:

  1. Enric, mira l'apunt Aprenentatge de la Toponímia per si vols que vaja a l'institut i et presente una activitat sobre els topònims d'Estellés. Ja em dius. Molt bó l'article, complet i just

    ResponElimina
  2. Perdona, l'apunt està a unentretants

    ResponElimina