dimecres, 9 de gener de 2013

El «Llibre de meravelles» deVicent Andrés Estellés: una crònica de la València de la postguerra (1)

Tornada a classe. En el grup de segon de batxillerat, després de la literatura dels anys trenta, hem passat a estudiar la literatura de la postguerra. Joan Fuster va sintetitzar així en la seua Literatura catalana contemporània els efectes de la derrota del 1939 en la literatura catalana: «El 5 d’abril de 1938 era derogat l’Estatut de Catalunya, i amb això l’idioma perdia el caràcter oficial. No es tornava a la situació preestatutària, sinó que s’hi introduïen interdiccions sense precedents que equivalien a mediatitzar les manifestacions literàries “públiques” en català. N’és eliminat l’ensenyament a les escoles, són clausurades les institucions culturals anteriors, no s’autoritza ni una sola revista ni un sol diari en català. El desmantellament és total. Durant quatre o cinc anys no es publica un sol llibre. Si alguna cosa s’edita, és en la clandestinitat i amb peu d’impremta fals.» 

Ningú no ha fet més que Franco —ajudat per un conjunt de circumstàncies i factors tan decisius com el cinema, la ràdio i la televisió, l’escolarització general i la immigració— per la implantació de la llengua castellana. En trenta o quaranta anys —els posteriors a la primera dècada de la postguerra— el català va perdre més terreny que en tres o quatre segles. Prohibit l’ús públic i oficial del català, i també l’ensenyament en aquest idioma, relegada la llengua a un «uso privado y familiar», desfets i prohibits els organismes culturals i literaris, sense revistes, ni diaris, ni ràdio, ni editorials, la literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i inviable. 

Fins passats més de dos anys després del 1939, no va començar a articular-se una primera resistència cultural, defensiva i testimonial, des de revistes clandestines, reunions ocultes i edicions prohibides. Després del 1945, amb la derrota de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, la dictadura franquista va haver de retrocedir en l’intent de liquidació pura i simple de la llengua, i es va permetre la represa legal i pública, encara que molt restringida, de l’activitat editorial en català; no es van recuperar les institucions culturals i, encara menys, l’ús de l’idioma en l’ensenyament o en els mitjans de comunicació. L’objectiu de fer del català una llengua secundària i anacrònica, una «peculiaridad regional», no es va modificar durant tot el temps de la dictadura. 

A València i a Mallorca la repressió contra la llengua i la cultura catalanes no va ser tan virulenta com a Catalunya, perquè en aquells territoris el procés de recuperació lingüística i cultural havia tingut poca incidència social i no s’havia traduït en un moviment polític sòlidament articulat. A València, però, la repressió política va ser especialment intensa. No debades va ser l’última ciutat important de la República que es va rendir al general Franco i això va passar la factura corresponent. L’innegable caràcter dretà de la València actual és una conseqüència, en part, de la liquidació física de l’oposició que es va dur a terme durant els primers anys de la dictadura franquista. 

En classe, després d’aquesta introducció, hem llegit i comentat alguns poemes del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés, crònica impressionant de la València de la postguerra. Hem començat pel poema que porta per títol Arbres de pols, perquè hi apareix una referència explícita al Vives i al seu entorn, cosa que als alumnes els fa gràcia i els agrada: 


ARBRES DE POLS 
Oïu, mortals, oïu grans meravelles. 
Joan Batiste Anyés 

Davant el temple de Sant Agustí, paraven 
autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça 
polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat. 
Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana. 
Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau. 
El passadís pudia, de lluny, a l’àcid úric. 
La plaça era una plaça polsosa i pobletana. 
Més enllà, l’Institut, oh la cultura, mare! 
Aquells tramvies grocs, els autobusos blaus, 
bruts de la pols llunyana de Silla i Catarroja. 
I baixava una dona, i duia una cistella 
i vora riu anava a la Presó Model. 

Estellés ofereix en aquest poema una imatge estàtica, com una fotografia o una estampa, d’un espai concret del centre de València als anys quaranta. Concretament, la plaça de Sant Agustí, el carrer —el passadís— de Sant Pau i l’institut Lluís Vives. La referència a l’institut apareix en majúscula i sense nom propi, perquè en aquella època era l’únic que hi havia a la ciutat de València. Tot s’ha de dir: amb majúscula, però acompanyada d’un irònic «oh la cultura, mare!». 

«Arbres de pols» s’estructura a partir de la combinació de verbs en pretèrit imperfet —«paraven, pudia, era, baixava, duia, anava»—, que emmarquen i fixen el que es recorda, i verbs en present —«evoque, recorde»— i en perfet —«tot ha canviat»—, que assenyalen el moment, l’ara, des del qual es recorda. Com molts altres poemes del Llibre de meravelles, «Arbres de pols» es presenta com un testimoniatge, gairebé com un document, no com l’expressió d’una individualitat lírica. El poeta només diu jo per subratllar el seu paper de testimoni: «Evoque», «Jo recorde un vell pati». 

La majoria dels adjectius utilitzats per caracteritzar aquest espai es podrien englobar en el que en podríem dir camp semàntic de la misèria —«polsosa, trists, vell, pixat, pobletana, bruts»—, que en el context del poema és tant física com moral. Aquesta trasllació metafòrica del pla fisic al pla moral queda justificada pels dos últims versos —«I baixava una dona, i duia una cistella / i vora riu anava a la Presó Model»—, una referència clara a la repressió política de la immediata postguerra, expressada amb la captació fotogràfica d’un moment de la vida quotidiana. L’ús del pretèrit imperfet —«baixava, duia, anava»— remarca que es tractava d’un fet normal i habitual: moltes dones anaven a la presó a visitar-hi els parents i a portar-los menjar, perquè hi havia molta gent empresonada. 

Un altre punt que convé remarcar és el joc a tres bandes que s’estableix entre el títol, l’epígraf que l’encapçala i el text del poema, procediment que Estellés va utilitzar en la majoria de composicions del Llibre de meravelles. Cada un dels tres elements explica i reforça l’altre o hi estableix una relació de contrast irònic.

1 comentari: