diumenge, 27 de gener de 2013

La destrucció dels jueus conversos a València

En el Quadern d’El País d’aquesta setmana hi ha un article molt valuós d’Esperança Costa, La doble condemna dels conversos, en què explica les investigacions que han dut aterme un grup d’historiadors de la Universitat de València, dirigit per José María Cruselles, sobre el període comprès entre el 1480 i el 1520, que és quan té lloc la persecució i destrucció dels conversos valencians, els descendents dels jueus convertits, feia ja generacions, al cristianisme. 

Aquests investigadors arriben a a dues conclusions: no hi havia cap motiu clar per a la persecució massiva dels conversos i va ser la mateixa Inquisició reial, instaurada per Ferran el Catòlic a partir del 1480, la que va crear un enemic que no existia. La gran majoria dels jueus valencians es van convertir a partir dels pogroms del 1391 i des del 1425, a València, els conversos deixen de ser identificats com a tals en la documentació municipal. A la dècada del 1480, però, la Inquisició va iniciar la persecució de la comunitat d’origen jueu. Els conversos, que no es distingien de la resta de la població, van ser identificats per la Inquisió d’una manera perversa: es va penjar una crida a les portes de les esglésies recomanant als conversos que anassen a declarar voluntàriament per a refermar el seu cristianisme. En cas contrari, serien castigats si eren acusats de mantenir el judaisme. La por de ser delatats va provocar el pànic i els conversos van caure a la ratera. Amb tota aquesta informació, els inquisidors van crear un cens de conversos carrer per carrer, casa per casa, fins a recuperar tota una gran xarxa genealògica que la mateixa societat de València havia oblidat. 

Sembla que la principal raó d’aquesta persecució va ser econòmica. Fins i tot abans del judici, els bens dels sospitosos eren segrestats i inventariats, entraven dins de l’òrbita inquisitorial i, en la majoria dels casos, no en tornaven a eixir. «L’ànsia fiscal del rei era fortíssima», apunta Cruselles, «i la Inquisició era l’única institució que podia exercir una pressió financera al marge de la legislació foral», és a dir, sense permís de les Corts i dels municipis. La Inquisició va ser l’única institució comuna dels regnes hispànics i l’únic mitjà que tenia la monarquia d’exercir el poder d’una manera absolutista. 

És ben coneguda la persecució que va patir la família de Joan-Lluís Vives, però el seu cas va ser un entre tants. La mare de l’humanista valencià, Blanquina March, va morir de pesta el 1508. El 1529, les seues despulles foren desenterrades i cremades a València en un acte públic. La causa que la va condemnar a la foguera una vegada morta va ser el descobriment, el 1500, d’una pretesa sinagoga al carrer del Gall —actual carrer del Pollastre— , a València, regentada per uns cosins del seu espòs, Lluís Vives i Valeriola, que va córrer pitjor sort: va morir cremat juntament amb altres familiars. En total, uns 50 membres dels Vives-March van ser processats. 

Part d’aquests estudis han estat publicats en l’últim número de la revista Afers, en un monogràfic titulat Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada, que no he pogut llegir ni fullejar encara. La llista dels estudis publicats en aquest volum, que es pot consultar en el web de l‘editorial Afers, té molt bona pinta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada