dijous, 28 de febrer de 2013

«Carrer de pas», una novel·la d’Octavi Monsonís

Acabe de llegir Carrer de pas, la primera novel·la d’Octavi Monsonís, publicada per Edicions 1984. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta novel·la, i que més m’ha agradat, és la presència constant, obsessiva, de la ciutat de València. A més de situar l’acció narrativa en uns espais concrets ben singularitzats, Octavi Monsonís s’ha esforçat per precisar alguns dels elements que donen a València un caràcter determinat: els jardins rars i esquifits, la humitat llefiscosa dels carrers del barri vell, les olors —les males olors… Al costat dels personatges que la recorren amunt i avall, la ciutat adquireix un protagonisme decisiu . 

Gairebé tota l’acció de la novel·la transcorre al carrer. Cal dir que inevitablement, perquè un dels dos personatges centrals és un captaire —el captaire desconegut—, un home que després d’un atac d’amnèsia es veu abocat a la mendicitat i a rodar perdut per la ciutat. L’altre personatge, Bernardí Taverner, membre de la classe dominant valenciana, encara que té un nom i un pis immens, està tan descentrat i perdut com el primer. Fa poc la dona l’ha abandonat i s’ha quedat sol, desorientat, amb «la sensació que la seua era la vida d’un altre». Cada vegada té més ganes d’enviar moltes coses a pastar fang; es torna sarcàstic i insolent. Els seus valors de tota la vida trontollen. 

Aquests dos personatges, que ja han passat de llarg la cinquantena, roden per València i de tant en tant topen entre ells. A penes es pot dir que «es troben». Bernardí Taverner se sent atret pel captaire desconegut, perquè hi veu reflectida la seua solitud, i també la por amb què ha de conviure dia a dia. Hi ha altres coses que els agermanen. Taverner ho intueix, i no s’equivoca, encara que no ho sabrà mai del tot. 

El contrapunt que s’estableix entre tots dos des de l’inici de la novel·la es decanta a poc a poc cap al captaire desconegut, més deslligat de tot i més erràtic. Arriba un moment en què aquest personatge, fatalment, es pregunta qui és i acaba inventant-se una història i una identitat delirants, impulsat per una força que no controla: «¿Cap on em durà aquesta història?, va preguntar-se, i per estrany que semble va tenir la sensació que estava embalat i que no podia frenar aquell xarrar». Paradoxalment, aquesta història personal construïda sobre la marxa, a partir de la tabula rasa a què l’ha reduït l’amnèsia, s’ajusta com un guant a la seua veritat més íntima, que es revela, lliure de tot lligam familiar i social, com a violenta, perversa i primitiva. 

De tant en tant, Bernardí Taverner i el captaire desconegut, sobretot aquest últim, entren en contacte amb uns altres personatges igualment descentrats o despenjats: una mestra jubilada, viuda, una colla de joves universitaris alternatius que fan la viu-viu com poden, uns altres captaires, com el Ratat i el Rancallós, un ionqui, un cosí de Taverner que es ven el negoci de tota la vida per viure la vida… Tot aquest món coral pren de vegades una dimensió al·lucinada o grotesca, que acosta la novel·la a l’estètica de l’expressionisme. Hi contribueix l’ús d’un narrador molt intrusiu, que segueix molt de prop els seus personatges, subratllant cada detall de la narració, amb una forta voluntat de fabular i d’explorar el món que roda amunt i avall d’una ciutat. 

Aquestes característiques narratives, juntament amb l’omnipresència de la ciutat de València, obliguen pràcticament a llegir Carrer de pas com una metàfora de la societat valenciana actual, una societat erràtica i amnèsica, que arrossega encara pegada a la sola de la sabata el fang del bancal. 

Octavi Monsonís havia publicat fin ara dos reculls de narracions, Solcs d’aigua i Els déus esparracats. Tant de bo que aquesta seua primera novel·la tinga la difusió i el ressò que es mereix.


2 comentaris:

  1. Encara sense haver arribat al final, la meua lectura de Carrer de pas, més decebedora que una altra cosa, no hi veu més que un exercici previ a la 'novel·la' que alguns esperàvem amb un especial afecte. Sembla que hi pesa més la intenció que el resultat, tediós i banal. I si em permets una correcció: el protagonista es diu Bernadí, que jo també hagués dit -no sé per què- Bernardí...

    ResponElimina
  2. He llegit la novel·la d'Octavi Monsonís, i des del primer moment m'he sentit atrapada per la seua trama. Com destaca Enric, una de les troballes més encertades del text és la ciutat de València, autèntica protagonista del llibre. Una ciutat que és alhora coneguda i desconeguda, entrant així en la retina del captaire per a qui és aliena. Una ciutat que hem trepitjat, que hem passejat, que volem reconéixer mentres llegim i que, al mateix temps ens repugna, ens sobta o ens desagrada. El personatge del captaire es va construint davant de nosaltres com una metàfora de la nostra covarda i mesquina classe "dirigent" (?), amb uns sèrie de valors, que aplicats a metes diferents hauria estat immensament més valuosa. He trobat a faltar un desenvolpament major del personatge femení de Margarida... En resum, una lectura altament recomanable. Enhorabona, Octavi

    ResponElimina