dilluns, 11 de febrer de 2013

Dues cartes de Fuster a Raimon

Llegint Joan Fuster i la música, volum que recull les intervencions de la VIII Jornada Joan Fuster, celebrada a Sueca l’11 de novembre de 2010, hi he trobat dues cartes de Fuster a Raimon que Rafael Xambó, un dels convidats a aquella Jornada, reprodueix en part en la seua ponència. No han estat publicades encara en la Correspondència que està editant Tres i Quatre. Fuster hi adopta un to confidencial que no és gens habitual en els seus escrits, ni tan sols en el seu epistolari. 

En la primera de les cartes adreçades a Raimon que reprodueix Xambó, datada l’1 de febrer de 1964, Fuster parla d’una manera molt franca sobre l’expressió de la intimitat i sobre el seu caràcter reservat o poc donat a la confidència. Hi afirma que la confiança —ell posa la paraula entre cometes— és difícil i que «si alguna vegada he intentat “trencar el gel”, he intuït de seguida que no hi trobaria correspondència, comprensió o no sé com dir. I, com el caragol, m'he ficat ràpidament dins la closca»:

[...] D'una vella lectura de Dostoievski, se'm va quedar molt gravada una definició de l'amistat (i te la cite en castellà, per allò de les rutines): «un mutuo verterse basura». Sí: abocar a l'altre la pròpia «basura» i estar disposat a acceptar la «basura» de l'altre. Això és molt dostoievskià, ja ho sé: els personatges de don Teodoro (perquè Dostoievski, quines coses!, es deia Teodoro, com Llorente) es passaven la vida projectant la seua «basura» —diguem-ne «intimitat»— sobre el veí més pròxim que trobaven. La gent com nosaltres, com jo sobretot, som massa «sofisticats»per a arribar a un tal extrem. I en conseqüència, entre un altre i un mateix sempre hi ha un «gel» molt difícil de trencar. L'alcohol, en ocasions, i tu ja ho saps, pot ajudar una mica a la confidència: a la confiança (la paraula és la mateixa). Però no massa. I per cert, l'última ampolla de Rémy Martin que ens vam beure em va revelar més sobre tu (o sobre el que tu penses de mi) que mil hores de converses anteriors. Però no emboliquem el «discurs». Et deia que la «confiança» és difícil. Tal vegada entre marit i muller es done plenament. Ho dubte: he pogut observar que el matrimoni és una cosa molt distinta. De fet, jo, per exemple, sempre em sentiré més inclinat a fotre una «dissertació» sobre l'amistat que no pas a ser amic de ningú. Ho reconec: més que a un (qualsevol) personatge de Dostoievski, m'assemble a un (qualsevol: típic) personatge de Huxley. I si alguna vegada he intentat «trencar el gel», he intuït de seguida que no hi trobaria correspondència, comprensió o no sé com dir. I, com el caragol, m'he ficat ràpidament dins la closca. I amb més o menys fortuna, he procurat fer el meu paper de «personatge de Huxley». Com el faig en aquest moment, mentre t'escric tot això.

A continuació, Fuster passa a explicar, d’una manera delirant, com serà el seu soterrament: «Em veureu dins del taüt, i direu “Pobre Fuster!” I jo, que ja no hi seré, sentiré una gran compassió per mi i per vosaltres i per allò que el ministre Malraux deia (ho havia dit abans Montaigne) “la condició humana”. Déu Nostre Senyor m'acollirà en el seu si. En el cel, que ja podré “disfrutar· gràcies al progressisme dels Pares Conciliars, menjaré coquetes amb mel i sentiré com els àngels toquen l'arpa (millor que el “Raimon” la guitarra). El soterrar serà sobri i fi. Em portareu al muscle: tu no, perquè ets massa nano; però quatre patriotes decidits ja els trobareu, capaços “d'aguantar” la caixa i el mort.» 

El mateix to, franc i descordat, el retrobem uns anys més tard en una carta del 21 de juliol de 1971. Fuster agraeix a Raimon uns versos que li ha enviat, però es queixa que estiguen escrits a mà: 

[...] T'estic molt agraït pels versos. No pel manuscrit (que un col·leccionista compraria a bon preu), perquè sé que no els has mecanografiats per una simple raó de mandra. I és un error. Les màquines d'escriure són un trasto molt senzill, no sé si te n'has adonat: amb la punta dels dits (dels dits, no de la fava), pegues un colpet en la tecla, i pam, en el paper ix la lletra. Jo ja comprenc que si el membre corporal a utilitzar fos la fava, la cosa exigiria una erecció dilatada i una posició del cos bastant incòmoda, i que, per tant, seria preferible el bolígraf. Però els dits, Déu nostre Senyor ens els ha donats per a moltes coses: furgar-nos el nas, rascar-nos el cul, exercitar activitats prènsils, etc., i escriure a màquina. ¿Veus com queda de clar aquest paper? Doncs si te l'hagués escrit a mà, ni l'entendries tu ni jo ni les mares que ens van parir ...

Abans de passar a valorar els versos de Raimon, Fuster li adverteix que ha perdut «l’hàbit de llegir poesia» i, sobretot, que el seu «sistema de pesos i de mesures és desfasat i basat essencialment en una idea ben poc “lírica” de la poesia». De passada, Gimferrer s’emporta un calbot. No així Ferrater, «que ja em mereix un altre respecte, perquè és una bèstia eruditíssima»: 

De tota manera, com que ja estic acostumat a la teua lletra, he pogut llegir els versos del primer a l'últim. L'un darrere l'altre. I ja que em demanes una opinió sobre el particular, ara intentaré d'explicar-te'n una. Més d'una, no; perquè ja és molt tard, i vol ploure. Començaré per dir-te que fa molts anys que he perdut l'hàbit de llegir poesia, i que, en conseqüència, no estic en condicions ni d'obrir la boca, sobre el particular. En aquest moment ignore si el poeta més important del país és Paquito Vallverdú, el Pere Gimferrer, o Gabriel Ferrater. També és possible que el poeta més important del país siga jo, però com que no fabrique poemes, això seria una afirmació estrictament gratuïta. Ara: posat que calga formular un «judici», jo no puc utilitzar el baremo del Paquito, pobret (¿veus? Els dits serveixen per furgar-se el nas!), ni el del Pere Gimferrer (¿ho veus? Serveixen per rascar-se el cul!), ni el del Ferrater (que ja em mereix un altre respecte, perquè és una bèstia eruditíssima). Ni el baremo de l'«escola» o «grup» «de Girona», que són els «novísimos» autòctons, si he de guiar-me per les informacions de la premsa local. El meu sistema de pesos i de mesures és desfasat i basat essencialment en una idea ben poc «lírica» de la poesia: en una idea més aviat sarcàstica de la poesia, que implica el sarcasme com a ingredient poètic. Si jo em dedicàs a fer versos, ara, tots els meus versos serien iguals: botifarra! I feta aquesta sublim declaració de principis, ja podràs comprendre que, del teu recull, els versets que m'han agradat de veres (dedicatòria a part) són els que coincideixen amb la meua propensió a la ira càustica (i accepta'm la terminologia). 

La desconfiança davant la literatura és una de les marques dels grans escriptors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada