dimecres, 20 de març de 2013

Algunes observacions sobre l’ús del català a l’institut

Helena, una alumna d’un grup de la línia de segon de batxillerat, se’m queixa de l’ús que es fa del castellà en algunes de les classes, tant per part dels alumnes com dels professors. Li dic que no s’enfade, que no es preocupe i que vaja a la seua. M’agradaria, és clar, dir-li alguna cosa més positiva i més clarament reconfortant, però… Em demana que escriga en el bloc sobre aquesta qüestió, cosa que li promet. Per això estic redactant aquesta entrada. Voilà. 

Intentaré anotar algunes observacions a partir de la realitat del meu institut, l’IES Lluís Vives de València, que poden tenir, crec, un cert valor general. Evidentment, des del punt de vista sociolingüístic, no és el mateix el Vives que el Joan Fuster de Sueca o que un institut de la ciutat d’Alacant, o que qualsevol institut de les comarques més meridionals. Per no dir res dels centres de la xarxa de l’ensenyament privat. La diversitat de casos i de situacions no hi ha dubte que complica extraordinàriament la reflexió i les possibles accions a emprendre. 

Pel que fa a l’ús de la llengua vehicular, l’ensenyament està organitzat al Vives de la manera següent. Hi ha tres grups en cada curs d’ESO. En cada curs un és de línia en valencià (PEV) i els altres dos de PIP (programa d’incorporació progressiva del valencià). La situació millora considerablement en batxillerat. Hi ha sis grups en cada un dels dos cursos de batxillerat diürn. La meitat dels grups són de línia en valencià, de manera que hi ha un grup de batxillerat humanístic PEV i un altre de PIP, i el mateix passa en els grups de batxillerat científic i de batxillerat artístic, que estan desdoblats en un grup de PEV i un altre de PIP. El percentatge de classes en valencià en els grups de batxillerat del Vives, per tant, és d’un 50%. En el Vives hi ha també batxillerat nocturn: quatre grups en cada curs. En nocturn no hi ha cap grup de línia en valencià. 

Tot això, però, és en teoria. La pràctica queda una mica aigualida perquè no totes les assignatures dels grups de la línia es fan en valencià. Hi ha professors i professores, amb plaça definitiva al centre, que no parlen valencià i, amb una coherència digna de millor causa, fan les classes en castellà. Els alumnes, tots els alumnes, estan obligats a saber valencià, amb tot el que això comporta ―esforç, temps, suspendre o aprovar―, però els professors, que han de saber més que els alumnes, perquè per això són professors, no hi estan obligats igualment. L’asimetria no revela únicament una desigualtat injusta i escassament modèlica, sinó un absurd monumental. La incompetència lingüística del professorat és el que «justifica» i «explica» que els alumnes no puguen rebre l’ensenyament en valencià. 

Es podria al·legar, és clar, que aquests professors no saben valencià, pobres!, perquè quan van estudiar el valencià encara no s’havia introduït en l’ensenyament, o que són de fora, o que el seu rebesavi, que no van conèixer, parlava en castellà, etc. Ara, la Llei d’ús i ensenyament del valencià fa ja trenta anys que es va promulgar, la qual cosa representa un període d’adaptació més que suficient. Què ha fet mentrestant aquesta gent? Qualsevol resposta a aquesta pregunta seria considerada una impertinència o alguna cosa pitjor. 

Si hi ha aquest problema en els grups de la línia, ja us podeu imaginar que les classes que es fan efectivament en valencià en els grups PIP responen al voluntarisme d’alguns professors i no al que determina el pla de normalització lingüística de l’IES Lluís Vives

I els alumnes? Alguns, com Helena, se’n queixen i planten cara. La majoria s’hi conforma i acaba trobant-ho «normal». Contra el que molts pensen, els alumnes són molt respectuosos amb el professor, i segueixen o intenten seguir les normes i el «model» de cada un. Ho comprove cada dia en el grup que tinc de literatura universal, una optativa de segon de batxillerat, on tinc alumnes de grups PEV i de grups PIP. El primer dia de classe, honrat com sóc, els dic que tant les intervencions orals com els exàmens i treballs escrits els poden fer en valencià o en castellà, cosa que no es molesten a advertir els qui fan classe en castellà. És una qüestió de drets individuals, tal com està regulada per la legislació. El fet és que en la meua classe els alumnes utilitzen únicament el valencià i fan el mateix en els exàmens. D’una banda, supose que ho troben més còmode, però crec que un altre factor que influeix en la seua manera d’actuar és que em veuen molt segur en aquesta qüestió. Tan segur, que ho troben natural. S’ha de dir tot: també coneixen la meua propensió al sarcasme. 

Un altre aspecte d’aquesta problemàtica és l’ús del valencià entre els mateixos alumnes. Resulta bastant reduït. L’institut no té prou força ni prou autonomia per contrarestar la realitat sociolingüística que l’envolta. De fet, es podria dir que rema contracorrent. Els alumnes perceben agudament la incongruència. De més a més, no els agrada gens sentir-se en minoria. 

Però preferiria tornar a centrar aquestes observacions en els professors. La inseguretat lingüística d’alguns, la seua falta de recursos dialèctics davant de les situacions sociolingüíticament conflictives, la manera com alguns actuen lingüisticament quan no són davant dels alumnes m’indueixen a un cert pessimisme. Entrem, per exemple, en una sessió d’avaluació, on únicament hi ha professors. Comença parlant el tutor o la tutora en valencià. Algú li pregunta alguna cosa en castellà i, sovint, el tutor es passa al castellà per contestar-li. Després, torna a parlar en valencià o continua en castellà. Al cap d’un moment, sense que cap altre haja intervingut, es torna a passar al valencià o al castellà. Literal. També es dóna el cas contrari d’algú o alguna que es passa del castellà al valencià, després torna al castellà, després torna de nou al valencià. Etcètera. Es podria assenyalar que tot plegat constitueix una prova de la perfecta harmonia i convivència entre les dues llengües. No diré que no. Però també dic que una cosa és que en una reunió, o en una conversa, uns parlen en valencià i uns altres en castellà. El que ja no és normal ni tan encomiable és aquesta mena d’epilèpsia lingüística entre una llengua i altra per part del mateix parlant. El resultat és incòmode, incoherent, i constitueix un signe clar d’inestabilitat mental i emocional. Davant d’aquest panorama o d’aquest merder la meua confiança en el proïsme disminueix uns quants graus. 

Evidentment, ja sé que sempre es pot anar a pitjor i que la situació del valencià en molts centres d’ensenyament és nefasta. Voldria acabar contant-vos el cas d’un amic que fa classe de valencià en un centre de la concertada. No té cap problema amb els alumnes, però de tant en tant li toca parlar amb algun pare o mare que li exigeix que li parle en castellà. Perquè quede clar qui mana. Aquest company, amb el seu aplom característic, ha adoptat una manera de fer en aquests casos que li funciona: res de començar a explicar que hi ha una llei d’ús, que si la tolerància, que si el valencià tampoc és que siga rus, que si… Simplement, adopta la tàctica de l’«adversari». La «conversa» se sol iniciar així: 

―Por favor, hábleme en castellano, que yo no entiendo el valenciano. 
―Disculpe, però jo és que no sé parlar castellà. 
―No me lo creo. 
―Jo tampoc em crec que vostè no entenga el valencià. 

A partir d’aquí, va tot com una seda. És un dir. 

Hi ha moltes altres qüestions relacionades amb l’ús del valencià als centres d’ensenyament que caldria tractar, com ara l’ignominiós assumpte de les exempcions. Jo només he intentar apuntar ací algunes observacions, perquè volia complir la promesa que vaig fer a Helena.

3 comentaris:

  1. Molt bona entrada Enric, la veritat és que és molt incòmode fer clase en castellà quan estas en línia en valencià i saps que el professor hauria de parlar en valencià i no ho fa, no 'porque no sepa, porque me podeis hablar en valenciano, sino porque me expreso mejor en castellano' i fa molta ràbia. El pitjor de tot és que amb les retallades posen a mestres que només parlen castellà en les línies en valencià. A més molts pocs són els companys que parlen el valencià a casa i costa parlar-lo quan només ets tu qui vols.
    A veure si fas més entrades com aquestes, Miquel.

    ResponElimina
  2. Bona vesprada Enric
    Moltissímes gràcies pel post al bloc, m'he emocionat.
    Entenc que a una classe d'optativa es pugui fer l'examen en castellà per allò que hi ha gent de grups diferents. Però que a la mateixa línia hi hagi gent que simplement perquè la professora parle a classe castellà (quan els apunts són en valencià) vulguen fer l'examen en castellà em pareix prou vergonyós. I damunt, quan et queixes pareix que sigues una espècie de dictador que vol imposar un sistema. Ho sent molt, però si la gent s'ha matriculat en valencià, s'ha matriculat en valencià per a tot. El que passa és que la majoria de la gent s'hi matricula pel fet que se suposa que la línia té més nivell (que prové del fet que hi ha menys immigrants) i a sobre els que elegim PEV per estima a la llengua ens hem de fotre quan demanem que se'ns done la classe en valencià o que se respecte la nostra voluntat. Hi ha dies que paresc una exiliada...
    A mi no em val l'excusa de "Yo no sé valenciano" perquè he conegut mestres de Madrid que saben valencià i l'empren a les classes perquè treballen en un País on es parla valencià, de la mateixa manera que si se n'anem a París aprendríem francés.
    Jo m'he trobat a les manis per l'ús del valencià a gent de la meva classe que després no diuen ni piu en valencià. El valencià sols hi ha una manera de defendre-lo que és utilitzant-lo. I davant d'un atac a la llengua com és la LOMCE haurien de parlar tots en valencià i de fer un esforç.
    El que més em molesta és que la majoria de la meva classe com dels joves de la meva edat tenen el mitjà/superior però no parlen el valencià. De què serveix tant títol si no s'utilitza la llengua?
    Ja et vaig explicar que m'he trobat a gent que a classe de valencià parlen castellà perquè se'ls refot. Jo, si fos professora no els contestava i els tiraria de classe perquè em pareix una burla i una cosa molt forta.
    "Una llengua no mor perquè els qui no la saben no l'aprenen, una llengua mor perquè els qui la saben no la parlen".

    Helena (publique com anònim perquè jo i les noves tecnologies no som amigues)

    P.D: després ells que no parlen valencià seran més valencians que jo per ser fallerets...

    ResponElimina
  3. Molt prudent el teu escrit: "Què ha fet mentrestant aquesta gent? Qualsevol resposta a aquesta pregunta seria considerada una impertinència o alguna cosa pitjor."

    Seria molt atrevit fer un repàs de la cara que posa la gent quan s'adonen que el "català" i el "valenciá" són la mateixa llengua quan la llei, l'estatut, els governants,etc. diuen que no?

    ResponElimina