diumenge, 17 de març de 2013

Dos llibres d’Enric Sòria

Dijous de la setmana passada es van presentar a València dos llibres d’Enric Sòria. Em vaig acostar a la Casa del Llibre i abans que comencés l’acte vaig parlar una mica amb ell. Feia molt de temps que no ens vèiem. 

Adolf Beltran es va encarregar de la presentació d’Incitacions, reedició molt ampliada de l’original que es va publicar fa quinze anys. Els assaigs aplegats en aquesta obra pretenen, en paraules de Sòria, «incitar el lector a llegir pel seu compte unes obres admirables i compartir eixa admiració amb ell», des de Montaigne a Thomas Mann, passant per Dostoievski, Goethe, Brecht o Fuster. Salvador Ortells Miralles, per la seua banda, va parlar d’Arqueologia, premi Alfons el Magnànim de poesia 2012. 

Va tancar l’acte el mateix autor. D’entrada, va remarcar que, després de les dues presentacions que havíem escoltat, les seues paraules eren sobreres. Sòria va precisar aquesta fórmula de cortesia recordant que l’escriptor ja diu el que vol dir en els seus llibres i que aquests, una vegada publicats, dialoguen o parlen directament amb els lectors, independentment de l’autor. Tot això és cert. Però és igualment cert que la breu intervenció de Sòria va resultar més informativa, més interessant i més aclaridora que les presentacions que l’havien precedida. Segurament, és normal que siga així. 

A propòsit d’Incitacions, Sòria va reivindicar la figura de l’escriptor que escriu sobre altres escriptors o sobre altres llibres enfront de l’estudiós acadèmic més o menys especialitzat. Com que comparteix l’ofici, l’escriptor ―el poeta, el novel·lista, l’assagista―, té una experiència prèvia que resulta impagable a l’hora de reaccionar críticament i creativament davant l’obra literària. D’altra banda, Sòria va reivindicar també la seua condició de lector, fins i tot per sobre de la d’escriptor. En realitat, no hi ha cap dilema ni contradicció. Escriure és, en molts casos, una manera de continuar llegint, i la crítica literària pot ser una de les formes més intenses i creatives de la literatura. 

Tinc una curiositat molt moderada per les xafarderies que envolten la vida dels escriptors. En canvi, m’interessa molt saber quins llibres llegien, quins eren els seus autors preferits, què en pensaven. M’interessen especialment les referències o comentaris escrits una mica al vol, en diaris, en correspondències, en entrevistes, en una nota a peu de pàgina. Molt poques vegades, per no dir mai, m’he sentit decebut per les incitacions a la lectura que es poden trobar en les pàgines de Pla o de Fuster, o de Borges, o d’Enric Sòria. 

En passar a parlar d’Arqueologia Enric Sòria va recordar unes paraules de l’escriptor alemany Wilhelm Raabe: «Déu crea a partir del no res. El poeta, a partir de les ruïnes». De les ruïnes del passat que ha conservat la memòria. El pas del temps, el gran devastador, va acumulant en cadascun de nosaltres una sèrie de ruïnes amuntegades en una mena d’estrats arqueològics, que no sempre són fàcils excavar: 

El riu de la memòria és fet de pols,
però també de brasa, en correntia tenaç,
com ara un foc que s’encén i s’apaga.
[…]
De tant en tant, potser alguna cosa ens punxa,
Com un eco estantís, de tanta vida morta
o un reconeixement. Tot és arqueologia.
                       («Museu»)

El poeta crea a partir de la tensió amb la memòria. De sobte, allò que havia restat sepultat, «oblidat», puja a la superfície. Com s’integra en la nostra vida actual? Poemes com «L’últim estiu de la quietud» i «Memòria mercenària», que m’ha recordat «Mala memòria» de Gabriel Ferrater, es plantegen com una mena de balanç de la vida moral: com una crítica de la vida. En l’obra literària d’Enric Sòria, poesia i assaig tenen una mateixa arrel i responen a un mateix impuls. 

Però el motiu més insistit d’Arqueologia no és la tensió que la memòria estableix en la nostra vida personal, sinó l’estupor que produeix la perspectiva de l’extinció, viscuda íntimament a partir de la pèrdua dels qui ens són més a prop. Que és una pèrdua, també, del sentit: 

Totes les coses s’han despullat de tu sense saber-ho
[…]
Enllà, inconcebiblement,
les fulles llisquen lentes aigües avall dels rius,
els arbres creixen i el silenci és ample.
(«Still life»)

De sobte, tot sembla que es fa més estret i més estrany. Hi ha alguna cosa que s’ha trencat, com s’expressa en «Excursió a l’Alt Maestrat», el poema que tanca el llibre: 

Només les salvatgines recorren aquest regne
que fou terra dels homes,
vella terra sotmesa, terra del caçador.
Som els fills de l’arquer que sotjava a Valltorta,
però els pares han mort i hem desistit.
Busquem sols que el silenci ens faça companyia
tot i saber que és fred i no ens acollirà.

«És hora que marxem», constata desolat l’últim vers. 

Enric Sòria va acabar la seua intervenció llegint dos poemes curts d’Arqueologia. Concretament, «Mar matinal» ―un dels pocs poemes del recull que responen a un moment líric― i «Llàntia votiva». Abans d’anar-me’n vaig parlar una mica amb Joan Navarro, amb Eduard Verger i amb Francesc Calafat. I me’n vaig tornar a casa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada