dissabte, 4 de maig de 2013

L’escriptor que es va embarcar

No coneixia res de l’escriptor grec modern Nikos Kavadias (1910-1975), ni tan sols el nom, però quan Club Editor en va publicar fa poc Li i altres relats l’olfacte em va dir que es tractava d’un llibre que no podia deixar passar. L’olfacte i, sobretot, la confiança que tinc en els criteris de selecció literària de Club Editor, no em van enganyar. Aquests relats de Kavadias són d’una qualitat extraordinària. Li és un dels relats més bells que he llegit mai. 

Els tres relats d’aquest recull omplen amb prou feines cinquanta pàgines de format menut. Club Editor ha compensat aquesta migradesa acompanyant-los amb un assaig del traductor, Jaume Almirall, d’unes altres cinquanta pàgines, sobre la vida i l’obra d’aquest escriptor. 

Tant l’obra literària com la vida de Nikos Kavadias són igualment inusuals. El que té d’estrany aquesta obra, d’entrada, en un escriptor tan dotat, tan singularitzat, és la seua extensió tan reduïda: tres llibres de poesia, una novel·la i tres relats, els tres que ha publicat en català Club Editor. Pel que fa a la seua biografia, Jaume Almirall sintetitza que Kavadias passà embarcat com a telegrafista de marina «la major part de la seva vida: des del 1929, a dinou anys, fins al 1974, pocs mesos abans de morir, tret del període de 1939 a 1945, durant el qual la guerra i l’ocupació de Grècia pels alemanys el retingueren en terra. […] navegava constantment en tota mena de vaixells, tant per la Mediterrània com en llargues rutes transoceàniques per tot el món». 

No va tenir mai casa pròpia a terra. Les va compartir sempre amb la seua família: la mare, la germana i, més tard, la neboda. Kavadias tenia el seu camarot ple de llibres i papers. Li agradava molt sentir Verdi. Ningú dels qui el va tractar durant els llargs anys de vida embarcat, sabia que escrivia o que tenia una formació i una sensibilitat artístiques. Només alguns amics i un públic molt reduït de lectors dels seus llibres. 

Per què va escriure tan poc? Més exactament: per què un escriptor amb una veu tan marcada no va escriure més? Aquesta pregunta es planteja paral·lelament a una altra: per què va triar aquella mena de vida? Jaume Almirall apunta en el seu assaig que «potser fugia d’una altra vida que hauria pogut ser i que, fins i tot, hauria hagut de ser». Kavadias resulta «una mena d’apàtrida erràtic i un autor que sembla habitar en la marginalitat, tant personal com literària». 

De fet, aquests tres relats (Li, De la guerra i Al meu cavall) mostren un interès per tot allò que queda als marges: una xiqueta pobra xinesa, un cavall, un soldat enemic… No hi apareixen tractats grans temes, ni hi ha expressades observacions psicològiques i morals. L’estil lacònic del narrador reforça aquesta impressió. En Li apareix la figura del mariner endurit i desenganyat, i les seues obsessions. Però és només el testimoni, el visitant temporal, la veu del narrador, que, comenta Almirall, «descobreix en la figura menuda de Li no solament la dignitat de la pobresa d’una gent, sinó sobretot, en l’infant, una puresa de cor, una naturalitat i una intel·ligència que el fascinen». De la guerra i Al meu cavall se situen durant la campanya d’Albània, en la qual Kavadias va prendre part. Torne a cedir la veu al seu traductor al català: «Res d’heroic no es trobarà en les pàgines d’aquests relats; però sí fragments de vides de gent senzilla enfrontada als atzars de l’existència, al sofriment que a tots iguala ―fins i tot els enemics i les bèsties― i, per damunt, la mirada compassiva del narrador». 

Una carrera literària també al marge. Una escriptura lacònica i escadussera. Torne a plantejar la meua pregunta: per què va escriure tan poc? Sospite que la resposta deu ser bastant prosaica. Potser no tenia res més a dir. O era incapaç de resoldre’s en l’expressió, com era incapaç de restar en terra ferma. En les seues cartes, de tant en tant, manifesta un sentiment d’insatisfacció envers la seua obra, una consciència de fracàs, de frustració davant la seua vocació literària. Conrad va abandonar la vida al mar i va escriure molt. Kavadias sempre va estar embarcat. 

En un primer moment, aquests tres relats de Nikos Kavadias em van recordar Isaak Babel, per la concentració i l’objectivitat de la narració. Però en Kavadias no hi ha el contrast entre la impassibilitat del narrador i la brutalitat de les escenes que descriu Babel en La cavalleria roja, sinó una capacitat d’empatia amb els aspectes més diferents de la pròpia existència. Els dos contes ambientats en la guerra són reveladors en aquest sentit. 

En l’actualitat, Nikos Kavadias és un dels poetes més populars de Grècia, gràcies a les musicacions que s’han fet dels seus poemes des de la dècada dels setanta. Com a mostra, podeu sentir en aquest vídeo una cançó sobre el poema A bord de l’Aspàsia, que em recorda una mica A una dona que passa de Baudelaire. La traducció que hi ha a continuació, purament auxiliar, és meua. No sé grec, disculpeu, i he fet el que he pogut a partir d’una traducció a l’anglès:




A bord de l’Aspàsia 

Viatjaves perseguida pel teu destí 
cap a la blanca però fúnebre Suïssa; 
sempre a coberta, pàl·lida en una chaise-longue 
per una causa terrible i coneguda. 

Els teus t’envoltaven plens d’inquietud, 
però tu miraves indiferent el mar. 
Contestaves amb un somriure amarg, 
perquè viatjaves a la terra dels morts. 

Un vespre, quan passàvem per Stromboli, 
li vas dir a algú, rient i fent broma: 
«Com s’assembla el meu cos malalt, que crema, 
al cim ardent del volcà!» 

Després et vaig veure a Marsella, 
on et vas perdre entre la gent, sense girar-te. 
I jo, que només he estimat la desolació aquosa, 
a tu sí que t’hauria pogut estimar. 


Per acabar, deixeu-me dir-vos que per a mi Club Editor és una de les editorials en llengua catalana que considere més importants i que més m’estime. Des que vaig començar a llegir en català, els volums publicats per Club Editor m’han acompanyat sempre, des de Villalonga a Rodoreda, des de Silone a Dostoievski. El catàleg d’aquesta editorial és valuosíssim i ha tingut una influència fonamental, decisiva, per aconseguir que el català, sobretot el de les traduccions, siga un llenguatge correcte, però també clar i natural, no gens encarcarat. A partir de la publicació del volum de Kavadias, Club Editor ha recuperat l’antic disseny de les portades, que sempre m’havia agradat molt. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada