dimecres, 5 de juny de 2013

Càntic dels Càntics de Salomó

«El món no va ser tan digne com el dia en què el Càntic dels Càntics va ser lliurat a Israel.» Aquesta frase, atribuïda al rabí Aqibà, de la primeria del segle II dC, resumeix la fascinació que ha produït de sempre aquesta obra mestra de la literatura universal, que s’ha transmès inclosa en el cànon bíblic. Però, què hi fa, aquesta febrada eròtica, en la Bíblia? Déu no hi és ni intervé per a res en el Càntic dels Càntics. El fet és que des de molt aviat va ser llegit em clau al·legòrica. Els amants van deixar de ser una noia i un noi joves i van esdevenir una imatge de la relació entre Déu i el poble d’Israel. L’atribució d’aquest llibre a Salomó, el rei savi per antonomàsia, situa el poema en la tradició sapiencial bíblica, al costat de l’Eclesiastès i dels Proverbis, dels Salms i del llibre de Job.

L’editorial Fragmenta acaba de publicar una versió del Càntic dels Càntics de Salomó, separada del corpus bíblic, cosa que facilita la lectura d’aquesta obra com a pura literatura. Narcís Comadira és el responsable de la traducció al català a partir d’una primera versió literal de l’original hebreu de Joan Ferrer, doctor en filologia semítica, traductor de la Bíblia al català i deixeble i col·laborador de Joan Coromines. Comadira, a més, ha escrit un text introductori, Escriure’s el Càntic, i Joan Ferrer una Introducció a la lectura del Càntic i un Assaig de lectura, en què comenta i explica el poema vers per vers. Aquests textos, que acompanyen la traducció del Càntic, ajuden a llegir aquest poema amb tota la complexitat de significats que hi ha afegit una tradició mil·lenària. L’edició reprodueix també, encarada amb la traducció, l’original hebreu. 

Joan Ferrer s’encarrega d’exposar i comentar els aspectes principals de la interpretació en clau religiosa del Càntic, mentre que Comadira parteix, tant en la seua traducció com en la introducció que ha redactat per acompanyar-la, de la interpretació literal del text o, més concretament, eròtica. Per a Joan Ferrer «hi ha una relació subtil entre el misteri de Déu i l’amor que ha sorgit entre el noi i la noia», perquè «cercar l’amor és cercar el mateix Déu». D’altra banda, com que en el poema hi ha una clara al·lusió al paradís de la creació, es pot afirmar que «en l’amor de la parella és possible descobrir-hi el projecte original de Déu per a la humanitat» i que «l’amor proclamat en el Càntic és un retorn al paradís, abans de l’aparició del mal, que farà que el desig esdevingui submissió i possessió». Joan Ferrer conclou que «el Càntic és un cant a la bellesa de l’amor humà contemplat en la seva dimensió sexual i exquisidament eròtica, que, per la màgia del símbol, remet a l’horitzó infinit de l’amor de Déu, creador i salvador, sempre company de camí de les dones i els homes que senten el desig d’infinit que neix en els cors». Ja m’he perdut.

Per a Comadira, en canvi, el que importa en aquest poema «és la seva febrada eròtica, una febre que no explica res, que no significa res, que res no ensenya». Comadira remarca que «algú potser pensarà que faig del poema una lectura excessivament eròtica, però crec que aquesta és la lectura primera del text. Estic convençut que si obviem aquest aspecte del text estem desviant qualsevol sentit possible. Per això les traduccions massa edulcorades em semblen emmascaradores». El fet és que tota la literatura mística es pot llegir literalment, i irreverentment, com a literatura eròtica. I a l’inrevés. L’ambigüitat o l’ambivalència esdevé inevitable.

De la mateixa manera que moltes de les lectures al·legòriques i, en últim terme, doctrinals, són abusives o, com a mínim, forçades, la lectura exclusivament literal o eròtica del Càntic corre el perill, al seu torn, de banalitzar el poema. Comadira ho ha tingut en compte, quan adverteix que «no he volgut forçar el text excessivament cap a la fisiologia. El text es manté en un món de la imatge i crec que, quan un tradueix, no pot dirigir la lectura cap a una sola interpretació. Les imatges són molt més fèrtils que la realitat». Així, seguint la tradició, tradueix els versos novè i desè del setè poema del Càntic com «el teu llombrígol, una copa perfecta: / no hi falta mai el vi mesclat», mentre que Giulio Ceronetti, en la seua celebrada traducció del Càntic a l’italià tradueix «vulva» en lloc de «llombrígol» (vegeu Guido Ceronetti, El Cantar de los Cantares. Acantilado). Comadira, però, assegura que en l’original hebreu diu «llombrígol» i no «vulva». Una altra cosa és que en el context dels versos «llombrígol» s’haja d’entendre com una referència a una zona de l’anatomia femenina situada una mica més avall. 

Bona part de la fascinació i de l’estranyesa d’aquest poema és conseqüència del seu caràcter oníric, que en fa un text inevitable i obsessionant. Comadira ho destaca encertadament: «Tot el poema es podria considerar un somieig, un text del tot imaginari, i així s’explicarien alguns episodis, com el de la mà i el forat de la porta, o el de l’aparició de Salomó en el seu palanquí». El poema està ambientat en un verger, en un oasi, en el que en diríem un paisatge típic de l’Orient Mitjà. El paisatge, que juga un paper tan important en aquest poema, és típicament «bíblic». 

El Càntic també pot resultar estrany per al lector actual a causa del seu arcaisme. No debades, es va escriure quan encara no s’havia inventat l’amor. L’autor d’aquest poema no havia llegit ni els trobadors, ni Petrarca, ni tota la seua llarga descendència. Això que es va estalviar. Al Càntic dels Càntics se li podria aplicar el mateix que va escriure Fuster sobre El poema de la rosa als llavis de Salvat-Papasseit, aquest Càntic dels Càntics de la literatura catalana. Fuster caracteritzava El poema de la rosa als llavis com «una efusió lúdica dels sentits, en la qual no sembla compromesa cap altra part més propfunda de la personalitat de l’amant». «Ni l’abans ni el després», continuava Fuster, «no hi tenen importància: es diria que no existeixen ―sentiment o reflexió― i que l’amor comença i acaba en la seva flamenjant fugacitat». Tant el Càntic com El poema de la rosa als llavis són una celebració, no una reflexió a posteriori, òbvia i lúcida alhora, amb el consegüent regust a cendra. Crec que en el tot el Càntic només hi ha un únic vers que es podria considerar «ideològic»: el que proclama que «l’Amor és fort com la Mort».

He de confessar que, encara que la traducció de Comadira està molt bé i és molt efectiva, no m’agrada llegir el Càntic separadament de la Bíblia. La lectura al·legòrica o en clau espiritual la veritat és que em deixa una mica fred, però la inclusió del Càntic en el cànon bíblic en fa un poema més sorprenent i intens, i li confereix una ressonància més profunda. El Càntic, per la seua banda, contribueix poderosament a reforçar el caràcter de biblioteca de la Bíblia. Es pot discutir si el món no seria tan digne sense el Càntic, però segur que sense el Càntic la Bíblia no seria una biblioteca tan completa. 

Abans m’he referit a l’estranyesa que produeix a qualsevol lector innocent o desprevingut la inclusió del Càntic dels Càntics en la Bíblia. El mateix es podria dir d’un altre dels llibres sapiencials, l’Eclesiastès, aquesta expressió desolada i nihilista de l’existència humana: «Perquè la sort dels homes és la sort de la bèstia i és la mateixa per a tots dos; que així com mor un, així mor l'altre, i un mateix esperit de la vida tenien tots dos. No en queda pas més de l'home que de la bèstia, perquè tot és vanitat! Tots van a parar al mateix indret; tots van ser fets de la pols, i tots tornen a la pols». 

Em sembla que aquestes dues obres només grinyolen en el corpus bíblic quan les posem en contacte amb el Nou Testament. Però des d’un punt de vista estrictament literari, i fins i tot doctrinal, el Càntic i l’Eclesiastès s’integren perfectament en el conjunt de l’Antic Testament. Es podria dir que són les dues cares de la mateixa moneda. Totes dues tenen raó. Totes dues són veritat. Contra el vers «l’amor és fort com la mort», l’Eclesiastès nega per exclusió la possibilitat o la mera existència de l’amor i, implícitament, la denuncia com a aparença, com a vanitat il·lusòria. Per a l’Eclesiastès hi ha una veritat última, i aquesta veritat és la mort.

En la pròxima entrada comentaré la traducció de Comadira, comparant-la amb la de la Bíblia de Montserrat i la de la Bíblia Interconfessional.


3 comentaris:

  1. Com és possible que un poema tant carnal i eròtic es trobi en la Bíblia?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és tan estrany com sembla. La Bíblia, concretament l'Antic Testament, està plena de passatges bastant pornogràfics. D'altra banda, la Bíblia no és un llibre, sinó una biblioteca, una col·lecció de llibres molt diferents. Una altra qüestió, més complexa, és la interpretació religiosa del Càntic dels càntics.

      Elimina
  2. A banda del que diu l'Enric, la Bíblia és un recull de la literatura hebrea d'origen oral que es comença a posar per escrit després de la destrucció del primer temple, durant l'exili dels israelites a Babilònia (segle VI aec). Aplega literatura de tota mena: contes, cròniques, poesia.. Que un llibre o un altre acabi sent admès en el cànon dependrà del valor religiós que se li acabi donant. El Càntic dels càntic tindrà sort. Hi ha molts llibres que van quedar fora. El mateix que passa amb el Nou Testament. El valor estrictament religiós l'acaba prenent amb el temps, però essencialment és literatura. Quan vaig fes semítiques a la Universitat l'estudiàvem així, no com un text religiós.

    ResponElimina