divendres, 26 de juliol de 2013

Una mirada sobre els escriptors del Segle d’Or

Editat recentment per les Publicacions de la Universitat Jaume I, Els escriptors valencians del segle XV recull les conferències pronunciades per diversos especialistes sobre els principals autors del Segle d’Or de la nostra literatura durant el simposi que va tenir lloc a la Fundació Germà Colón el novembre del 2011.

Joanot Martorell, amb tres estudis, és l’autor que rep més atenció en Els escriptors valencians del segle XV. Germà Colón presenta en «La llengua del Tirant: algunes qüestions» unes notes sobre diversos aspectes lingüístics, sense oferir una visió global de la llengua de la novel·la de Martorell. Agustín Rubio, en «L’escrivà de ració del príncep de Viana i l’autoria del Tirant lo Blanch. Notes de crítica documental a l’entorn d’un miratge literari», critica de manera convincent la hipòtesi de Jaume Torró, de la Universitat de Girona, sobre l’estada de Joanot Martorell a Barcelona entre els anys 1460 i 1463 en la cort del príncep de Viana, anys en què es va escriure el Tirant. «Llengua i context cultural al Tirant lo Blanc. Sobre la identitat del darrer Joanot Martorell (1458-1465)», d’Antoni Ferrando, és una síntesi excel·lent i una valoració crítica dels resultats de les últimes investigacions sobre Martorell i la seua novel·la, especialment sobre la qüestió de l’autoria. La documentació de l’època fa referència a uns quants Joanot Martorell homònims. Quin d’aquests va ser l’autor del Tirant? La qüestió no té un interès merament erudit. Decantar-se per un o altre Joanot Martorell representa situar la redacció de la novel·la en contextos polítics i literaris molt diferents.

Rafael Alemany ressegueix en «El lèxic i les constants temàtiques marquianes» tres camps semàntics del lèxic de March: el de l’amor, el de la religió i el de les malalties i la medicina. L’aproximació a la poesia de March que proposa Alemany és molt suggestiva, però una mica mecànica, perquè els camps semàntics s’identifiquen a partir d’uns temes prèviament delimitats. 

Tomàs Martínez és l’autor de «Ritme, rima i estructures paral·leles en la literatura i en la predicació de Vicent Ferrer». En aquest estudi destaca la importància de la prosa rimada en la literatura medieval i assenyala que la seua presència poques vegades s’ha d’atribuir a la prosificació de materials versificats. 

Menor interès tenen «La literatura catalana religiosa en la tardor medieval», de Marinela Garcia Sempere, i «El denominat “estil afectiu” en la Vita Christi d’Isabel de Villena», de Rosanna Cantavella. Poca cosa aporten de nou. La redacció del text d’Anna Isabel Peirats, «Moralitat i comicitat a l’Spill de Jaume Roig», que resumeix algunes de les característiques principals de l’obra de Roig, és bastant millorable.

Albert Hauf tanca el volum amb un assaig sobre Isabel de Villena, «La lectura “al spiritual” del c. 12 del Vita Christi d’Isabel de Villena. Notes d’exegesi isabelina», en què explica com es llegia la Bíblia a l’edat mitjana i com aquesta lectura determinava la construcció dels textos religiosos medievals. Hauf il·lustra aquestes consideracions amb l’anàlisi i comentari d’un capítol del Vita Christi. El seu assaig no és únicament un estudi filològic i històric, sinó una mostra de crítica literària de gran categoria.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada